Etiquetes

dilluns, 19 de febrer del 2018

La Cala Fosca


LA CALA FOSCA




     Una antiga rondalla ens explica com Pirene, filla del rei Tubal (segons la mitologia catalana, ja que segons la mitologia grega és filla del rei Bèbrix), després de ser alliberada de l’incendi dels Pirineus per Hèracles (aquesta versió assegura que no hi va morir socarrimada), va voler conèixer el litoral i, en contemplar les delícies de la mar, va resoldre establir-s’hi. 


     Amb aquesta fita va recórrer tota la costa, sense que es decidís: la badia de Roses li semblà massa gran, la cala Aiguablava de Begur massa pedregosa, etc. Tot indicava que la deessa, o princesa, s’inclinaria per alguna platja de Calella o bé de Llafranc. La nau, emperò, va patir una avaria passades les Illes Formigues, prop del Cap Gros, on van haver de tocar terra per reparar l’embarcació. La princesa va tocar la sorra i li semblà extraordinàriament suau i fina. Decidí que els seus servents hi construïssin allí un palau ben ferm, entre la terra i el mar.


     Els pescadors de la zona quedaren admirats, no tan sols amb la nova construcció, que incorporà horts, jardins i camps de conreu, sinó també amb la saviesa, simpatia, generositat, gràcia i bellesa sense parió de la jove. Tothom volia ser prop d’ella, cantava com els àngels i de pretendents en tenia a cabassos. 

     El senyor feudal de la contrada, que vivia al proper castell de Sant Esteve, també va quedar-ne enamorat i li demanà per casar-s’hi, una proposta que la noia refusà. Irat per la resposta negativa, ordenà d’amagat cremar el castell de Pirene de nit, quan tothom dormia. 

     Diuen que la roca ennegrida (Roca Fosca) que hi ha avui al mig de la platja de la Cala Fosca és l’única resta de la fortalesa.
 

 Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com


dilluns, 5 de febrer del 2018

El «Poe Toaster»


EL POE TOASTER

La llosa original sota la qual fou sebollit Edgar Poe

Des de la dècada de 1930 (alguns investigadors, emperò, precisen la data de 1949, el centenari de la mort d'en Poe) i fins l’any 2010, circulava una llegenda urbana que assegurava que cada mitjanit del 19 de gener -data del naixement d'Edgar Poe-, abans de les cinc de la matinada, visitava la tomba del poeta i escriptor una figura fosca abillada de negre, amb un bastó de fusta amb puny d’or i un barret d’ala ampla (les versions del gaiato difereixen segons qui ho explica). Hi deixava tres roses i una ampolla de conyac mig buida (o mig plena), que l’endemà trobaven els empleats del cementiri.  


Cal tenir en compte que Edgar Poe té dos clots, al fossar de Westminster Burying Ground (Baltimore, Estats Units). L’un és a la part posterior de Westminster Hall, i a la llosa hi ha un baixrelleu d’un corb, en commemoració al poema The Raven (1845). Allà hi foren soterrats el seu avi, el general David Poe, el seu germà Henry Leonard Poe, i el mateix poeta i escriptor. L’altre sepulcre és força més sumptuós, ja que es tracta d’un monument de marbre construït i erigit l’any 1875, amb donatius populars i situat a la part frontal del fossar, al davant de Fayette St. És costum que els visitants hi deixin una moneda d’un cèntim com a record. En aquesta tomba es reuniren les restes d’Edgar Poe (el 17 de novembre de 1875), Virginia Eliza (la seva cosina i dona) i Maria Clemm (la seva tieta i sogra).
 
Les dues tombes d'Edgar Poe


El cas és que amb el pas dels anys el mite del «visitant misteriós» es va fer popular; a l’individu desconegut se’l denominà «The Poe Toaster» («Aquell qui brinda per Poe», ja que «to toast» en anglès significa «brindar») i se n’augmentaren alguns detalls, com ara el fet que, de vegades, la misteriosa presència deixava al peu del sepulcre uns fulls de paper en els quals expressava la devoció que sentia per les obres i vida del traspassat poeta i escriptor. Fins aquí tot és ben romàntic.


Com també és romàntica l’actitud que adoptà, a partir de 1976, en Jeff Jerome, director de la Casa Museu de Poe. Segons ell, des de l’any suara citat, va ser testimoni de la visita puntual del misteriós personatge. Per respecte, mai no s’hi apropà, ni va provar de dirigir-li la paraula: en Jeff simplement volia comprovar, in situ, que la presència era real.


Jeff Jerome
Emperò, qui era el desconegut?


De bell antuvi molta gent va pensar que l’individu enigmàtic era en Jeff Jerome, ateses les facilitats que tenia per entrar al fossar. Així les coses, l’any 1983 en Jeff va decidir que un grup de gent l’acompanyés en la vigilància, amb la condició que no s’havia d’interrompre en cap moment, i sota cap circumstància, al Poe Toaster; simplement era qüestió de constatar-ne la presència.


També es deia que el «ritual» formava part d’una mena d’iniciació d’alguna secta secreta, o discreta. O potser es tractava, senzillament, d’una bretolada extravagant, però ben innocent, d’una colla d’amics. Tanmateix el fet anecdòtic quedava «reduït» al territori de Baltimore (havia aparegut alguna referència als diaris locals, durant la dècada de 1950), i als fans més apassionats d’en Poe.

 
Jeff Jerome

El romanticisme, emperò, es començà a esquerdar quan l’any 1990 la revista Life publicà un article al voltant de la llegenda urbana i una fotografia en blanc i negre (feta per un tal Bill Ballenberg) del misteriós tipus al davant de la tomba original d’en Poe. A partir de llavors se n’anà tot en orris, i la gernació que volia veure el Poe Toaster a qualsevol preu es multiplicà. En Jeff va haver de prendre de debò la batuta: davant dels impostors que es feien passar pel visitant enigmàtic, el director de la Casa Museu d’en Poe contactà amb el «visitant de debò» i sembla que acordaren una clau secreta perquè pogués accedir sense problemes al clos la nit del 19 de gener.

Fotografia publicada per la revista Life, l'any 1990

Habitualment als missatges escrits que restaven l’endemà al peu de la llosa hom hi llegia: «No t’oblido, Edgar» o «Fins sempre!» i d’altres d’estil similar. Però l’any 1993 es trobà una nota ben diferent: «The torch will be passed» («Es passarà la torxa»), que, al parer dels entesos, anunciava un canvi de persona, com si d’una cursa olímpica es tractés. No obstant això, no va ser fins l’any 1999 quan els testimonis van detectar que el tros de cabell que es veia per dessota del barret del desconegut no era el mateix de sempre: semblava més negre, no tenia tants pèls blancs. Llavors es van convèncer que es tractava d’un altre individu, sense dubte més jove, potser el fill, que continuava la «tradició» del «ritual».


Porta d'accés al fossar

La decadència final s’inicià amb el nou segle, i amb l’escrit que deixà l’any 2001 en el qual va predir, i va errar!, l’equip guanyador de la Super Bowl, el nom que rep el partit de campionat (la final) de la National Football League de futbol americà. Els seguidors del Poe Toaster es quedaren ben sorpresos en advertir que no havia fet cap referència literària en el text, i encara més perplexos romangueren quan, l’any 2004, als fulls hi havia una crítica explícita a l’estat francès per no haver-se unit a l’aliança anglo-espanyola contra l’Irak. Viure per veure. Pa i circ. Era evident que aquest Poe Toaster no responia a les mateixes motivacions de l’anterior.

Simulacre realitzat per una cadena de televisió local, i en la tomba equivocada

S’havia especulat que «el primer visitant» havia de ser un admirador fervent d’en Poe, un home culte; es palesava que el «segon» no li arribava ni a la sola de la sabata.


Malgrat això, centenars de persones estaven disposades a fer el pelegrinatge any rere any i el 2006 una multitud «assaltà» el visitant misteriós, per tal de revelar-ne la identitat, i si no fou agredit va ser per la intervenció dels guardians del cementiri. Des de llavors, les mesures de seguretat van augmentar.

 
Al bicentenari del naixement d'en Poe, la nit del 19 de gener de 2009 va ser la darrera que aparegué el Poe Toaster. Des de llavors ningú no n'ha tornat a saber res més.

La «primera» tomba d'Edgar Poe

Els «experts» diuen que les tres roses al·ludeixen al propi Poe, a Virginia Eliza (la seva cosina i dona) i Maria Clemm (la seva tieta i sogra). Algun «estudiós» s’ha mostrat sorprès pel fet que el licor triat fos conyac i no pas ginebra, que és un aiguardent més comú i aquell que, amb tota probabilitat, més sovint va beure l’autor en vida. 

Virgina Eliza Clemm

La meva teoria personal és que «el desconegut original del 19 de gener» era un gran coneixedor de l’obra d’Edgar Poe, i molt conscient que sense les traduccions al francès d’en Charles Baudelaire era molt probable que l’escriptor nord-americà, i les seves obres, haguessin romàs en l’oblit pels segles dels segles. Així doncs, m’és prou fàcil, i lògic, imaginar que per a una persona d’Estats-Units prendre uns glops de conyac, una beguda típicament francesa, és una manera simbòlica d’homenatjar en Poe i en Baudelaire al mateix temps.

La «segona» tomba d'Edgar Poe


 Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

diumenge, 26 de novembre del 2017

La nena fantasma del carrer de Santa Tecla


LA NENA FANTASMA DEL CARRER DE SANTA TECLA





La Part Alta de la ciutat de Tarragona, pel que sembla, és un territori idoni perquè hi visquin fantasmes femenins adolescents. És així com, a més a més de la cèlebre nena fantasma de la Casa Castellarnau, al carrer de Cavallers, la tradició també ens conta que al carrer de Santa Tecla se senten, algunes nits, els crits desesperats d’una xiqueta que, en teoria, va ser assassinada durant la devastació del setge i assalt de 1811 (d'altres versions situen la mort el 1813, moment en què l'exèrcit napoleònic enderrocà els murs d'aquesta part de ciutat). 
En aquelles dates (setge des del 4 de maig i assalt el 28 de juny de 1811; i invasió i genocidi fins al 18 d'agost de 1813), l’exèrcit francès va dinamitar el denominat castell del Patriarca i part de la muralla. 
Segons la llegenda, algunes persones han arribat a veure la nena que xiscla enfollida pel carrer de Santa Tecla, però en atansar-s’hi la figura femenina desapareix en el no-res.
 
 Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com


dilluns, 28 d’agost del 2017

La font d'Hèracles

LA FONT D'HÈRACLES



La font d'Hèrcules, o Hèracles, una obra de pedra i ferro forjat d'Antoni Gaudí, construïda el 1884 als jardins del Palau Reial de Pedralbes, a Barcelona, durant diverses dècades romangué amagada sota la vegetació, i no va ser «descoberta» fins l'any 1984. 
 Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

diumenge, 13 d’agost del 2017

Edgar Poe 3




 

Poe, Edgar Poe (i 3)

 continuació de l'article «Poe, Edgar Poe»,

d'Emili Gil


Ignoro perquè el convencionalisme internacional (no només el dels Països Catalans) ha fixat la norma o costum d'anomenar Edgar Poe com a Edgar Allan Poe. Només puc atribuir-ho al descuit, a la ignorància de la biografia de l'autor, o bé a una completa despreocupació que frega el «passotisme» o «semenfotisme»; una actitud, aquesta darrera, que hauria de fer enrogir els cercles intel·lectuals.

Daguerreotip d'Edgar Poe, pres originalment per Edwin H. Manchester, fotògraf de la casa Masury & Hartshorn (Providence, Rhode Island), el matí del 9 de novembre de 1848 (altres biògrafs el daten al 15 de novembre, i fins i tot al desembre). Poe tenia 39 anys. La imatge reproduïda és una còpia d'una còpia, ja que segons explica Michael J. Deas al llibre The Portraits and Photographs of Edgar Allan Poe (1988, Universitat de Virgínia), l'original desaparegué el 1860. Posteriorment, el daguerreotip fou retocat per C. T. Tatman, l'any 1904, tal com és indicat al retrat



 A continuació exposaré els motius, amb la major brevetat i síntesi que sigui capaç, pels quals considero que el nom complet de l'escriptor Poe és Edgar Poe, sense l'Allan.

 (Continuació):

 

4) La maledicció de la «A.»

Molts dels defensors que l'Allan continuï figurant al nom de Poe esgrimeixen que ell sempre signà «Edgar A. Poe» els contes, poemes i articles que publicà. El fet és indiscutible, però no en sabem exactament els motius. Tot i que hi ha raons plausibles: l'una seria el reconeixement intrínsec que, gràcies als Allan, en Poe havia rebut una bona educació escolar i acadèmica, com ell mateix confessa en diversos escrits. En una carta del 29 de desembre de 1831 suplica ajut a John Allan, tot  evocant «l'amor que alguna vegada sentí per mi quan em gronxava entre els seus genolls i el record de l'època en la qual jo l'anomenava pare». Poe se'n recordava; Allan sembla que no, o que no volia recordar-ho.

 



L'altra raó a tenir en compte és que potser pensava que el cognom Allan li obriria certes portes que, de no ser el fill adoptiu de qui era, mai no se li haguessin obert. És permissible creure que també ho fes per l'amor que la seva mare adoptiva, Frances, havia sentit per l'Allan en qüestió, malgrat que l'enganyés. Fins i tot és possible que l'«A.» fos una manera de dir a tot el món qui havia estat el seu «pare adoptiu», i com l'havia tractat; talment com si fos una mena de venjança  recargolada. 

Anunci de 1840 de la propera aparició de la revista The Penn Magazine, d'Edgar Poe


Edward de Bittencourt, doctorat en Filosofia i Lletres, manifestà que «també a mi em repugna l’espuri Allan que li endossà el seu protector, fins i tot la “paràsita inicial” quan signava Edgar A. Poe; però americans i anglesos, caps de brot, com sempre, en colonialisme, han imposat la bastarda mistificació».


5) John Allan no menciona Edgar Poe al testament

En aquella època les lleis no ho permetien, ni tan sols en contemplaven la possibilitat, però és cert que el jove Edgar s’hagués desfet del cognom Allan. Poe era un ésser lliure, un «home-ocell» com defineixen alguns, i sempre trià la llibertat, fins i tot en moments ben difícils, quan sotmetre’s a les convencions socials li hagués ofert una vida més benestant. Respectem-li, doncs, la voluntat infinita de ser lliure, sense cadenes ni hipoteques. Per arrodonir-ho, podem llegir en qualsevol biografia que quan John Allan traspassà, el 27 de març de 1834, no deixà res, res de res, absolutament res, ni un llapis, ni una pell de taronja, en herència al seu presumpte fill adoptiu. De fet, al document ni tan sols se l'anomena, com si no existís, ni hagués existit mai.


6) Charles Baudelaire

El 27 de gener de 1847, mentre Poe patia per l'estat de salut de la seva esposa Virgínia, a París un poeta desconegut llegia El gat negre. Charles Baudelaire fou el millor intèrpret de la seva obra i vida. El francès mai no tingué cap dubte respecte el nom de Poe, potser perquè havia viscut i patit una situació similar amb el respectiu padrastre, Jacques Aupick (que aquest sí que l'acollí legalment, comme il faut). Baudelaire sempre, sempre, sempre l’anomenà Edgar Poe. Oi que no coneixem el poeta amb el nom de Charles Aupick Baudelaire? Doncs fem el mateix amb Poe: diguem-li pel seu nom i cognom autèntic, el que sentia, del qual mai no renegà: Edgar Poe.

Exemplar de la primera traducció que féu en Charles Baudelaire de l'obra d'Edgar Poe, l'any 1856



7) Altres referències 

Jules Verne, Stéphane Mallarmé, Hanns Heinz Ewers i Xavier Benguerel, entre molts altres escriptors i artistes, també l’anomenaren únicament Edgar Poe.
 

Stéphane Mallarmé publicà una traducció del poema El corb (The Raven, 1845), d'Edgar Poe, l'any 1875, amb il·lustracions d'Édouard Manet


A la Biblioteca Pública Arús, a Barcelona, oberta al públic el 24 de març de 1895, als murs de la sala de lectura hi ha gravats els noms de diversos escriptors universals de totes les èpoques, entre ells, Edgar Poe, així, literalment. Sense cap enquistament de cap «A.», ni res de semblant. 

Matthew Pearl a la novel·la A l’ombra de Poe (2006) escriu: «Com si Edgar Poe només fos un simple autor d’articles de diari! Fixeu-vos que no cometia l’error de dir, com s’havia acostumat a dir la premsa, Edgar Allan Poe. No. Aquell nom era una contradicció, una quimera, una mena de monstre profà. John Allan havia acollit el poeta el 1811, quan era petit, però més tard el va abandonar, sense pietat, a la seva sort».

Fins i tot a la sèrie de còmics Batman-Nevermore (DC, 2003), de Len Wein i Guy Davis, on es barregen algunes històries de Poe amb la mitologia de l’home rat-penat, els autors fan que el mateix escriptor renegui de l’Allan.

Pàgina del tebeo Batman-Nevermore, on l'escriptor diu a Batman que el seu nom és Edgar Poe


Calen més esclariments, o justificacions, per desfer-nos d’una vegada de l’inadequat i imposat Allan? Adéu, Allan, adéu. Bon vent.
Visca Edgar Poe lliure!

Sortosament encara hi ha un bon grapat d'autors que coneixen el nom de Poe, Edgar Poe (sense l'Allan, que no fou sinó un destorb en la seva vida).


 

El present article comença a
i continua a

 

ATENCIÓ: Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com