Bibliografies en català sobre ocultisme, paraciències i esoterisme  (Filosofia oculta)  http://www.documentant.net/biblioesoteric.htm

L'àngel negre de Cardona

L’ÀNGEL NEGRE DE CARDONA

Durant les obres de restauració de la capella del Santíssim de l’església de Sant Miquel de Cardona (Bages), que es van dur a terme del mes de desembre de 1990 al mes de setembre de 1991, l’arquitecte Antonio González Moreno-Navarro s’enfilà al capdamunt d’una bastida i pintà de negre la cara d’un dels vuit àngels que ornen la cúpula. Ho féu en record i homenatge a la famosa cançó d’«Angelitos negros» que cantava Antonio Machin. 

És l’única nota de color de tota la cúpula interior, dominada pel blanc blanquíssim. Agraeixo les explicacions i referències d’en Jesús Casas i Nadal. Moltes gràcies!!! 

Fotografies: Emili Gil, Cardona, divendres 4 de maig de 2018.

Francesco Longhi

FRANCESCO LONGHI

Al castell de Fumone, al baix Laci dels antics Estats Pontificis, s'hi conserva la mòmia d'en Francesco Longhi, també conegut amb el nom del «marqueset de Fumone», que morí el 1851, als cinc anys d'edat. Era l'únic hereu mascle, tenia set germanes i havia estat el darrer en nàixer. 

Es diu que les germanes, dia rere dia, posaven trossets de vidre al menjar del xiquet, fins que aquest patí innumerables hemorràgies internes i traspassà. Hi ha investigadors que creuen que una de les germanes li va fer beure arsènic. 

La mare, la marquesa Emilia Caetani, va manar que s'embalsamés el cos, i així és com el veiem encara avui. Hi ha qui assegura haver vist l'espectre del nen passejant pels corredors del castell, i «persones sensitives» que, fins i tot, li han parlat.

El Mazinger Z de Cabra del Camp

EL MAZINGER Z DE CABRA DEL CAMP

A l’entrada de l’urbanització Mas del Plata, al terme municipal de la població de Cabra del Camp, es bastí, l’any 1979, una singular estàtua de més de 10 metres d’alçada que reprodueix, amb una encertada exactitud i profusió de detalls, el cèlebre robot de Mazinger Z. La figura, realitzada amb fibra de vidre, és tot un atractiu per als visitants (siguin japonesos o no) que es pregunten, ara i adés, què diantre fa aquesta icona del manga al bell mig dels boscos de l’Alt Camp, a Catalunya, i en plena ruta del Cister. 

Mazinger Z va ser creat pel dibuixant japonès Go Nagai l’any 1972, i les seves historietes foren publicades al setmanari Shonen Jump, entre el 12 de setembre de 1972 i 1973. L’èxit al Japó va ser immediat i aviat es va fer una sèrie de dibuixos animats que popularitzaren l’anime arreu d’Europa. A partir del 4 de març de 1978 Televisión Española va emetre 32 episodis, un cada dissabte, a migdia. A partir de l’11 de gener de 1999 el Canal 33 va emetre la sèrie sencera en català, amb els 92 episodis, a les 14.30 h, i entre dues sèries també mítiques: Bola de Drac i El doctor Slump, d’Akira Toriyama.

L’estàtua de Mazinger Z de Cabra del Camp és amb els punys tancats i alçats, amb una actitud clarament protectora: és a dir, que fa de guardià. S’hi accedeix des de la carretera C-37, que uneix Alcover (Alt Camp) amb la Vall d’en Bas (la Garrotxa).

Una altra curiositat, si més no destacable, del terme municipal de Cabra del Camp és el llogaret de Fontscaldetes, una mena de poble fantasma en el qual no hi viu ningú des de fa més de setanta anys.

Sa punta de Galera i Sa Mà des Gegant

SA PUNTA DE GALERA I SA MÀ DES GEGANT

Sa punta de Galera

      Ens diu Gabriel Martín i Roig, al llibre L’Empordà fantàstic (2004) que «Sa punta de Galera és un dels miradors més privilegiats del mar de la costa empordanesa» que «permet gaudir de les millors sortides de sol de la comarca».

     La llegenda explica que ara fa uns dos mil anys, si fa no fa, a les ruïnes de la cala de Castell, de Palamós, hi vivia un gegant. A la mateix època hi havia una vil·la romana al turonet del Collet (avui terme de Sant Antoni de Calonge), on des del segle XII, també si fa no fa, es bastí el Priorat de Santa Maria del Collet.

     Al llogaret romà hi vivia una noia tan llesta, bella i encisadora que era cortejada per tots els fadrins de la comarca. El gegant, en veure-la, també en quedà enamorat, i començà a parlar amb ella. De les paraules i gestos d’amistançats passaren a compartir magarrufes d’amants.

     Els pares de la jove no veien amb bons ulls aquella relació, que qualificaven d’antinatural, ja que el gegant era un ésser avesat a tractar amb llops, serps i guineus, no pas amb dones que precisen d’un tracte curós; a més a més no sabia res de la vida de pagès, ja que el gegant era un caçador nat. Malgrat les advertències dels masovers, la noia continuà trobant-se d’amagat amb el gegant, ja que li feia prou el pes.

     Un capvespre un veí els veié junts sota les branques d’una olivera, festejant. La notícia va córrer com la pólvora, i el pare de la xicota, emprenyadíssim, va pensar que calia tallar la relació en sec. Així, va resoldre enviar la seva filla una temporada fora, a Empúries. Estava convençut, que d’aquesta manera refredaria els sentiments ardorosos dels amants. Ja se sap que el patriarcat i el masclisme imperava, llavors i encara ara.

     La xica es queixà amargament, i plorà, però acabà acatant la decisió del seu progenitor per respecte. Dos dies més tard embarcava en una galera, a la platja del Collet. 

Sa punta de Galera

     Diuen que, en assabentar-se, el gegant va córrer com un desesperat, amb fúria, tristesa, amb llàgrimes als ulls i el cor trencat, cap al penyal on actualment hi ha el far de Palamós. Allí hi amuntegà, amb ràbia, moltes pedres i còdols, fins que va formar un promontori. La gent pensà que volia veure des d’allí passar la galera que s’enduia la seva estimada mar enllà. Però no era ben bé així, ja que en passar la nau per la vora del rocam, el gegant prengué la seva fona (o mandró) i començà a llançar còdols contra la galera i els seus tripulants.

     Els primers projectils caigueren a l’aigua, però aviat els còdols colpejaren alguns mariners, i a la fi, el timoner va ser tocat de mort. Llavors la nau anà a la deriva, i quan el gegant veié que la tenia a la vora del promontori, va saltar per abordar-la i rescatar la xicota. Però la fortuna no va estar del seu costat: va estavellar-se contra el mar, entre la galera i el rocam, i «va morir desesperadament trinxat», precisa Gabriel Martín.

     La llegenda continua explicant que aquell dia fatídic van morir tots els tripulants de la galera, i la noia, i el gegant i tots, absolutament tots, es convertiren en roques i esculls.

Sa Mà des Gegant

     És així com avui, sota el far de Palamós, hi veiem un bloc granític, de grans dimensions, amb vetes d’amplites i pegmatites amb grans de granats vermells i rosats, que la gent de la contrada coneix amb el nom de Sa Mà des Gegant. La versió popular afirma que es tracta del puny del gegant. Al davant mateix, uns metres més enllà, ja envoltada d’aigua, hi ha l’escull que porta el nom de Sa punta de Galera, i que, en teoria, no és sinó la nau que transportava la preciosa donzella.

Sa punta de Galera vista des de Sa Mà des Gegant

El convent (Rex Mundi)

EL CONVENT (REX MUNDI)

El convent (Rex Mundi), d'Emili Gil, és una novel·la que tracta de diversos aspectes de la realitat i essències humanes, sobretot de la fragilitat. 

És ambientada en el món del clergat catòlic, un escenari des d’on s’exposen les paradoxes dels dogmes, així com les relacions tèrboles entre el poder, l’exèrcit i la religió. 

Trobem una encertada síntesi del llibre en la frase, inclosa a la contracoberta, del malauradament oblidat i nostrat escriptor Alfons Maseras (Sant Jaume dels Domenys, Baix Penedès, 23 de febrer de 1884 - Tolosa, Occitània, 27 d'octubre de 1939): «L’home és sempre qui dignifica i espiritualitza les coses. Però també és qui les corromp. Si les divinitza, també les diabolitza».

La coberta del llibre reprodueix una fantàstica fotografia que Juan Carlos Luna Monfort va fer del monestir de Santa Maria de Benifassà (Baix Maestrat, País Valencià), des d’un angle poc habitual, i durant una jornada en la qual els núvols densos amenaçaven de descarregar una tempesta terrible.

Els interessats podeu adquirir 
El convent,
Tenebra
i/o 
La màgia de Gènova, Triêua i Torí
 escrivint a absentagil@yahoo.es, 
o bé enviant un missatge privat
 a la pàgina de facebook
d'Emili Gil

La Cala Fosca

LA CALA FOSCA

     Una antiga rondalla ens explica com Pirene, filla del rei Tubal (segons la mitologia catalana, ja que segons la mitologia grega és filla del rei Bèbrix), després de ser alliberada de l’incendi dels Pirineus per Hèracles (aquesta versió assegura que no hi va morir socarrimada), va voler conèixer el litoral i, en contemplar les delícies de la mar, va resoldre establir-s’hi. 

     Amb aquesta fita va recórrer tota la costa, sense que es decidís: la badia de Roses li semblà massa gran, la cala Aiguablava de Begur massa pedregosa, etc. Tot indicava que la deessa, o princesa, s’inclinaria per alguna platja de Calella o bé de Llafranc. La nau, emperò, va patir una avaria passades les Illes Formigues, prop del Cap Gros, on van haver de tocar terra per reparar l’embarcació. La princesa va tocar la sorra i li semblà extraordinàriament suau i fina. Decidí que els seus servents hi construïssin allí un palau ben ferm, entre la terra i el mar.

     Els pescadors de la zona quedaren admirats, no tan sols amb la nova construcció, que incorporà horts, jardins i camps de conreu, sinó també amb la saviesa, simpatia, generositat, gràcia i bellesa sense parió de la jove. Tothom volia ser prop d’ella, cantava com els àngels i de pretendents en tenia a cabassos. 

     El senyor feudal de la contrada, que vivia al proper castell de Sant Esteve, també va quedar-ne enamorat i li demanà per casar-s’hi, una proposta que la noia refusà. Irat per la resposta negativa, ordenà d’amagat cremar el castell de Pirene de nit, quan tothom dormia. 

     Diuen que la roca ennegrida (Roca Fosca) que hi ha avui al mig de la platja de la Cala Fosca és l’única resta de la fortalesa.

 

 Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com