BAUDELAIRE I LA VENUS BLANCA
 |
| Bust de Madame Sabatier, atribuït a A. Clésinger, circa 1847 |
A l’igual que Jeanne Duval fou la
«venus negra» de Baudelaire, Apollonie Sabatier fou la «venus blanca». El seu
nom de bateig era Aglaé-Joséphine Savatier i, als cercles literaris, fou
coneguda com la Présidente. Nasqué el
7 d’abril de 1822 a
Mézières (en algunes biografies posen que nasqué a Estrasbourg, l’any 1821).
L’escultura Femme piquée par un serpent
(Dona picada per una serp), d’Auguste
Clésinger, representa la xicota als vint-i-cincs anys. De voluptuoses i belles
formes arrodonides, la talla de Clésinger obtingué un gran èxit popular al Saló
de 1847, essent, tanmateix, durament criticada pels cercles acadèmics, ja que
la consideraven escandalosa. Actualment és al Musée d’Orsay. Inicialment l’estàtua
s’intitulà Rêve d’amour (Somni d’amor), i es diu que s’obtení a
partir d’un motlle pres sobre el mateix model en viu. Ai, les males (o bones)
llengües!
 |
| Femme piquée par un serpent (1847), d'Auguste Clésinger |
Sigui com sigui, també és ben cert que
un retrat de Vincent Vidal que, malgrat que és oficialment sense data devia
pintar, si fa no fa, en la mateixa època que Clésinger l’esculpia, ens mostra
la mossa plena de vida i rodejada de flors.
 |
| Retrat de Madame Sabatier (circa 1847), de Vincent Vidal |
Temps era temps, un dia hi havia
Alfred de Musset, Félix Arvers, Roger de Beauvoir, Guttinguer, Alfred Mosselman
i altres xicots, recolzats a la barana del balcó de l’Hôtel Pimodan, on
residien, a l’illa de Saint-Louis, a París. Just al davant, al moll d’Anjou, hi
havia les instal·lacions de l’Escola de Natació. Van sortir-ne tres noies joves i boniques, a les quals afalagaren.
Una d’elles era Madame Sabatier, que aviat esdevingué l’amant d’Alfred
Mosselman.
 |
| Femme piquée par un serpent (1847), d'Auguste Clésinger |
Mosselman (1810-1867) era un industrial,
comerciant, administrador, i banquer, entre altres «oficis» que procedia d’una
família adinerada. Menava una vida, diguem-ne, «dissoluta», i instal·là la
senyoreta Sabatier en un immoble prou luxós, al carrer Frochot número 4 (metro:
Pigalle).
 |
| Alfred Mosselman segons el quadre Monsieur et Madame Mosselman et leus deux filles (1848) d'Alfred Dedreux |
Diuen que tres eren les gràcies que
resplendien, sobretot, en ella: bondat, bellesa i joia. Amb només vint-i-dos
anys, la noia, amb el recolzament del seu amant oficial —que, altra banda, no
era gens gelós—, organitzà trobades al seu salon,
on acudien artistes i amics, saludats i coneguts, entre els quals s’hi comptava
Théophile Gautier, Flaubert, Alexandre Dumas (pare), Maxime du Camp i Charles
Baudelaire. Gautier la va elogiar: «mai no exigí que li diguéssim floretes,
fins i tot permetia que els homes parléssim, en la seva presència, de les coses
més serioses i abstractes». Tots, unànimement, van decidir anomenar-la la Présidente perquè, entre altres
virtuts, tenia la de cuinar força bé i aconseguir, sovint, que els homes es
posessin d’acord.
 |
| Auguste Clésinger cap a l'any 1855. Fotografia de Nadar |
Baudelaire la va idealitzar, i li
enviava, anònimament, cartes amb poemes, els quals, al parer dels entesos, conformen
el segon «cicle d’Eros» de Les flors del
mal. La primera carta que li envià data del 9 de desembre de 1852, i va
acompanyada amb el poema «À une Femme
trop gaie» («A una dona molt alegre»), que esdevindrà «À Celle qui est trop gaie» («A aquella que és molt alegre») i que,
segons l’opinió d’alguns experts, estaria compost per uns versos originalment
dedicats a una altra noia (Marie Daubrun), però que adaptà per a Madame
Sabatier.
 |
| Llenç inacabat de Thomas Couture, en el qual hi apareixen, presumptament, Charles Baudelaire i Madame Sabatier |
Els crítics destaquen que en aquestes
poesies sovint hi apareix la figura de l’àngel, que seria sinònim de Madame
Sabatier. Per a Baudelaire simbolitzà moltes coses, aquesta dona: des d’un amor
platònic fins a l’amistat en el sentit més pur. Una mescla de femella somniada,
impossible, redemptora. Per antítesi a Jeanne Duval, ja que Apollonie Sabatier
era rossa i més aviat de pell pàl·lida, esdevingué la «venus blanca» del poeta.
 |
| Una de les galerades de Les fleurs du mal (1857). |
Jordi Llovet, a les notes de la seva
traducció (2007) de Les flors del mal
apunta que aquesta dama «hauria pogut treure Baudelaire dels braços de la
“Venus negra”, la mulata Jeanne Duval; però el poeta va decidir no tirar massa
avant aquesta relació». Més endavant, Llovet ens diu que el 30 d’agost de 1857
«Madame Sabatier es lliura a Baudelarie: fracàs de la relació», i que l’endemà
mateix, 31 d’agost, «Baudelaire trenca la relació amb Madame Sabatier, però
queden amics».
El poeta s’anà desil·lusionant d’ella
paulatinament i es deixaren de veure cap a l’any 1862. Traspassà el 3 de gener
de 1890, a la població de Neuilly-sur-Seine, a tocar de París.
La tomba de Madame Sabatier
(1822-1890) és al cementiri vell de Neuilly-sur-Seine (3, rue Victor Noir;
metro: Pont de Neuilly i Les Sablons). A la llosa de marbre, ornada amb una
mena d’urna, hi ha una creu en baix relleu i el nom gravat, en majúscula: APOLLONIA.
Llegim a l’Enciclopèdia Catalana
que es tracta d’una petita edificació en forma de porxo obert als quatre vents,
coberta, situada prop de l’església, on s’aixoplugava el sacerdot que comunia
les tempestes i pedregades. Molt bé. I què significa el verb «comunir»? 
