MISTERI A LA LLAR D’INFANTS 

 

 

 

«En un dels carrers (Campreciós, 7) del tranquil barri d’Horta hi havia, l’any 1981, una escola bressol de creació recent («Guarderia Los Angeles»). Un dia del mes de juliol, després de dinar, els xiquets feien la migdiada en una aula, al damunt d’uns matalassos. Les dues joves mestres, que ja havien recollit, netejat i endreçat els plats de l’àpat, xerraven distretament de les seves coses quan, de sobte, els semblà veure una lluminària estranya que sortia de la cuina. Anaren cap allà, no van veure-hi res d’anòmal i, de pas, comprovaren que els fogons estiguessin apagats. Revisaren amb atenció tots i cadascun dels conductes i canonades del gas, perquè no podien imaginar que fos cap altra cosa, sinó una flamarada, allò que havia causat la llum inesperada. Però tot semblava estar bé; tampoc no hi havia ningú que hagués pogut fer alguna bretolada. 

 

»Mentre donaven un cop d’ull a les classes, sentiren unes passes i com algú manipulava el pom d’una porta. Immediatament es dirigiren a l’aula on dormien els nens. Tots eren gitats; la majoria dormia, tot i que n’hi havia un parell amb els ulls oberts. Despertaren a la resta i els tragueren al pati, que era un recinte tancat sense cap més accés que el que vigilaven les dues noies, inquietes. Parlaven entre elles dels fenòmens estranys que havien viscut feia pocs minuts quan van veure una ombra difusa, de forma humana, que es passejava pel pati on eren els xiquets, els quals començaren a gemegar i plorar. 

 

»Les mestres feren passar la quitxalla a l’interior de l’edifici i els preguntaren què havien vist. Els nens respongueren que havien vist un home molt alt, prim i negre. En demanar-los per on havia entrat, van contestar que per la porta on eren les professores, i que se n’havia anat per una paret. El definiren com a lleig, pelut i grenyut, i que volava de peu. Alguns digueren que ja l’havien vist abans. Una de les dues mestres ja no va tornar a la llar d’infants.

 

»Poques setmanes més tard l'escola bressol tancà per sempre.

 

Fragment del projecte (encara inèdit), en diversos volums, de «Països Catalans màgics i misteriosos», d'Emili Gil. Fotografia: maig de 2015.

 

 

 

 JACINT VERDAGUER I EL MONT

 

 «Entre les moltes excursions, s’hi compta l’estada que va fer del 25 de juliol al 9 de setembre de 1884 al Santuari de la Mare de Déu del Mont, del qual deixà escrit que "dels molts santuaris de Catalunya i de fora d’ella, que he visitat, mai cap no se m’havia aparegut tan bell com ara mateix el de la Mare de Déu del Mont". 

»Des d’aquest cim privilegiat s’inspirà per escriure alguns versos del que seria el seu gran poema èpic, Canigó, que aleshores ja tenia força avançat (iniciat el 1879, durant la seva estada al Vallespir). "Veig el Canigó cara a cara, i faig algunes enraonades amb ell", va escriure al seu amic Jaume Collell. Als estius següents, i fins el 1888, va fer-hi escapades de més curta durada.

»Actualment a l’albergueria del Mont podem contemplar l’habitació i el llit on va dormir en Jacint Verdaguer, entre d’altres objectes relacionats amb la seva vida i obra. També hi ha un monòlit i una escultura del poeta erigida en record i homenatge. 

»Dedicà diverses composicions a aquest «niu d’àligues», com qualificava ell: "Oh Mare de Déu del Mont, / ¿com tan alta sou pujada, / en un “trono” de penyals / dalt al cim d’una muntanya? / ¿És per sentir els Angelets, / o per rebre el bes de l’alba, / o per abastar un estel, / el més bell de l’estelada?"».

Fragment de la pàgina 12 del quadern Jacint Verdaguer: exorcismes entre l'Atlàntida i el Canigó (2020), d'Emili Gil. Fotografia: escultura de Jacint Verdaguer a l'exterior del santuari de la Mare de Déu del Mont, dimarts 26 de maig de 2009.

 

 

La Trillizas, de Jaume Rumeu

LAS TRILLIZAS,

de Jaume Rumeu

Las trillizas, de Jaume Rumeu (1930-2003), és el títol de capçalera d’una sèrie d’onze tebeos, de 32 pàgines cadascun, protagonitzats per tres germanes Gemy (Prima, Twileen, i Troisette) que treballen com a agents secrets, a les ordres d’un coronel (Avon). Estan dibuixats en blanc i negre, i les cobertes són en color. Cal destacar que és un tebeo, a més a més de força ben dibuixat, molt agosarat i diria que fins i tot provocador, tenint en compte l’època i el país del seu naixement, l’Espanya trista de 1968, en ple franquisme. No tinc cap dubte que, avui dia, aquestes històries gràfiques tindrien encara més renom del que tingueren, atès que ja ens hem acostumat a les heroïnes femenines.

Durant molts anys Jaume Rumeu va amagar el seu cognom català signant com a Romeo, i com a Homero, per tal de defugir, en la mesura d’allò possible, les sistemàtiques pressions i humiliacions feixistes. Segons la seva filla, Iris Rumeu, el fet que el cognom dugui una primera «u» i no pas una «o», Romeu, com seria normatiu, es deu al fet que qui va inscriure el nom de Jaume va ser el seu avi (possiblement per part materna), i es va equivocar (cal dir, que en aquella època el català encara no estava normativitzat, i s’escrivia com bonament es podia. Encara es respirava la Dictadura de Primo de Rivera).

Tenint l’experiència d’haver treballat en diverses revistes estrangeres les protagonistes de les quals eren jovenetes eixerides (Susette, per a la revista Chérie; Juliette, per a la revista Romeo i per a les britàniques Tammy i Misty, entre d’altres), Rumeu proposà a Editorial Valenciana (Edival, S.A.), a finals de la dècada de 1970, el projecte de Las Trillizas, que es publicaren amb força èxit i acceptació per part dels lectors, de 1970 a 1976, en països com ara Israel, Suècia, Països Baixos, etc., però no va ser fins un grapat d’anys més tard quan l’empresa editorial valenciana es va decidir, estimulada per la projecció a les pantalles televisives de l’exitosa sèrie nordamericana Charlie’s Angels (Els àngels de Charlie, 1976-1981), a editar Las Trillizas a la sempre engarrotada i tibant pell de brau. Ho va fer, emperò, exigint a Rumeu que transformés una mica els tebeos, afegint-hi referents televisius. De fet, és molt possible que la sèrie dels Àngels de Charlie sigui una còpia (fins a quin punt plagi?) de l’obra de Jaume Rumeu i no pas al contrari, com se sol pensar d’entrada.

Pel que sembla, les historietes originals les va dibuixar entre 1968 i el 4 de gener de 1970, segons escriu la seva filla, Iris Rumeu, a la pàgina web https://rumeuart.wordpress.com/2018/08/22/trillizas-el-comic-de-rumeu-2/.

Agraïments a Iris Rumeu, per la informació aportada.

El cementiri de Teresa

EL CEMENTIRI DE TERESA

Al poble de Bausen, al terçó de Quate Lòcs de la Val d’Aran (Occitània), a més a més del cementiri parroquial, hi trobem el denominat «cementiri de Teresa». És l’únic fossar civil de la Val d’Aran, que va ser fet expressament per a sebollir el cadàver d’una dona, ja que l’Església no el volia soterrar en terra catòlica, atesos els seus afers amorosos amb un cosí seu. I també és un dels pocs closos mortuoris que conté només un difunt.

Conta la llegenda que, a principi segle XX, dos cosins del poble (en Francisco de Doceta i Teresa de Belana) es van enamorar, com era prou habitual en aquella època, i especialment en pobles on hi havia poca mobilitat. Els veïns de Bausen s’alegraven de la vitalitat i energia positiva que transmetia la parella, i tothom els desitjava les millors benaurances. Tothom? No: el mossèn, Joaquín Tellosa, s’hi oposava, veient en la relació dels enamorats un pecat mortal. Quan van voler casar-se, el capellà s’hi negà en rodó, però per no fer tan evident la seva oposició, amb l’excusa de la «dispensa» pel fet d’estar emparentats, va dir que els casaria a canvi d’una quantitat de diners tan elevada que els nois mai no podrien ajuntar (unes 25 pessetes).

Ateses les circumstàncies, la parella va decidir, amb el vist-i-plau dels seus familiars i la majoria de vilatans, de viure plegats malgrat no estar casats oficialment. Una decisió que, per descomptat, encengué encara més la ira del representant (o he de dir mercenari, esbirro, sicari?) de Déu a la terra.

La parella tingué un fill i una filla; menaven una vida «normal», senzilla i dura com és la vida a muntanya. Però, de sobte, Teresa va morir d’una pulmonia, el 10 de maig de 1916, quan només tenia 33 anys (com l’edat de Crist, ves per on!). Va ser llavors quan el mossèn, en una clara actitud de revenja (similar a la que l’estat espanyol infligeix continuadament a Catalunya) es va fer l’orni i digué que allò era impossible, que cap pecadora no podia sebollir-se en terra sagrada.

Els veïns de la població, amb en Sisco al capdavant, indignats davant de la injustícia i prepotència del poder eclesiàstic, van bastir (es diu que en tan sols un dia) el petit recinte, d’unes mesures similars al cementiri parroquial (uns 270 m²). És de planta quadrada, envoltat d’un mur de pedra i té un accés amb una porta de ferro. És, per tant, allí on enterraren Teresa, on reposa encara, i on venen cada any els seus néts i besnéts a deixar sobre la llosa un ram de flors fresques.

El sepulcre és guarnit amb una senzilla estela blanca on hi llegim, en espanyol: «Rercuerdo (sí, rercuerdo) - A mi amada Teresa, que murió el 10 de Mayo de 1916 a los 33 años». A la llosa hi ha una altra inscripció, també en espanyol: «A nuestra querida madre». Haver-ho escrit en occità (aranès), o català, hauria dut el picapedrer a la presó, com a mínim, o a la mort. Des de 1838 era prohibit que els epitafis dels cementiris s’escriguessin en català.

Cal també tenir en compte que els cementiris municipals i/o civils no es van començar a construir, de manera generalitzada, fins a la Segona República (1931). O sigui que el cementiri de Teresa és un fossar capdavanter, en aquest sentit.

En Sisco i els seus fills van exiliar-se a Tolosa (Occitània), l’any 1939, quan va vèncer l’exèrcit feixista espanyol. Allí hi va morir, en Sisco, als 90 anys, sense que s’acomplís el seu desig de ser enterrat amb la seva estimada Teresa, a Bausen, a la Val d’Aran.

La història d'una (o dues) coberta(es)

LA HISTÒRIA D'UNA (O DUES) COBERTA(ES)

La (les) coberta(es) en qüestió.

La revista de tebeos Vampirella número 4, corresponent al mes de març de 1975, i publicada per Garbo Editorial, llueix una bonica coberta, obra d’Enric (o Enrich, com apareix escrit), en la qual hi ha la cèlebre heroïna de Warren Publishing amb el seu inconfusible banyador roig, al costat d’unes costelles descarnades, uns cranis, un piló amb una argolla (possiblement de tortura), i un rostre, en primer pla, d’una calavera humana encaputxada.

El mateix dibuix, però amb alguna diferència (bàsicament: el banyador roig de Vampirella és bescanviat per una mena de tanga troglodita, i la noia ja no duu les llargues i sensuals botes negres) aparegué com a coberta de la revista Creepy número 46, el mes de març de 1983, publicada per Toutain Editor.

Dos lectors de Creepy, Jesús Maria Reparaz i Juan Angel Font, se n’adonaren i escrigueren, assenyalant el fet, al correu del lector de la revista. Les seves respectives cartes aparegueren publicades a la secció «Tus páginas, lector..» de la revista Creepy número 49, corresponent al mes de juliol de 1983. Ambdós lectors creien, com es prou lògic de pensar, que Enric (o Enrich) havia aprofitat el mateix dibuix de 1975 i, senzillament, havia canviat el vestit de la noia.  

Pàgina 5 de Creepy nº49, on hi ha publicades les cartes.

La resposta de la revista, emperò, va ser que la coberta «que apareix al Creepy 46 va ser realitzada per Enric per a Warren aproximadament cap al 1972, i Warren la va rebutjar. La coberta va quedar en poder de Selecciones Ilustradas. Una mica després, amb el convenciment que la coberta restava inutilitzada en haver estat rebutjada, Enric, a qui li agradava el posat de la model, va decidir utilitzar-la per a una coberta de Vampirella, que sí que va ser acceptada per Warren i publicada posteriorment a Espanya, a la Vampirella de Garbo Editorial. I, havent passat ja deu anys des de llavors i tractant-se de dues cobertes diferents, nosaltres vam decidir publicar-la a Creepy, per considerar-la, malgrat la opinió de Warren, una bona coberta».

Les dues cobertes, de nou, juntetes.

Jules Verne, Tivissa i Amiens

JULES VERNE

Tivissa i Amiens 

Assegut a la tomba de Jules Verne, al cementiri de la Madeleine

Jules Verne, Tivissa i Amiens
  

és un llibre en el qual Emili Gil reuneix tres articles diferents: 

       

     «Jules Verne. Cap a la immortalitat i l'Eterna Joventut»,  

   

     «Tivissa. Extraterrestres, túnels misteriosos, enigmes prehistòrics» i  

     «Un viatge a Amiens. Crisàlides, trens, laberints, realitats».

el volum, amb una coberta de Miquel Rof,
 es complementa amb els annexos: 

Cronologia abreujada de Jules Verne

Publicació dels «Viatges extraordinaris», en vida de Jules Verne

Publicació d'obres pòstumes en format llibre

Breu bibliografia sobre l'obra de Jules Verne

Breu bibliografia de tebeos inspirats en l'univers de Jules Verne

Limitada, però xamosa, llista de pel·lícules inspirades en l'obra de Jules Verne

     L'autor ens explica que «fa un grapat d’anys vaig començar a rellegir part de l’obra de Jules Verne, perquè tenia la intenció d’escriure’n un article (Jules Verne: cap a la Immortalitat i l’Eterna Joventut!). Mentre acumulava dades sobre la seva vida i obra se’n va fer obvi que havia d’anar a la ciutat on l’escriptor havia passat la seva darrera trentena d’anys: Amiens, a uns 130 quilòmetres al nord de París». 

Andanes de l'estació de tren d'Amiens

     Al mateix temps que Emili Gil investigava sobre Jules Verne i llegia allò que l’alquimista Fulcanelli havia escrit sobre la catedral d’Amiens a Le Mystère des cathédrales (El misteri de les catedrals, 1926), va iniciar la redacció d’un text al voltant de Tivissa (la Ribera d’Ebre) i dels fets més o menys estranys que s’hi relacionen (Tivissa: extraterrestres, túnels misteriosos, enigmes prehistòrics). 

     El fet és que, -continua explicant l'autor- «en descobrir un missatge trobat per la policia al baixador de Torrebonica en el cas dels «suïcides de Terrassa», que està relacionat amb Tivissa i els ovnis, em vaig adonar que hi havia «alguna cosa» que em deia, de nou, que havia d’anar a Amiens. El missatge en qüestió és aquest: «RASDI & AMIEX, Rastreadores del Infinito, Amigos de Inteligencias Extraterrestres». Es va trobar escrit en una targeta que duien al damunt els dos suïcides».

Tivissa

     L'autor de seguida, avesat com estava a jugar mentalment amb les paraules i lletres (per allò dels anagrames vernians), va llegir, en aquelles sigles, dots mots ben clars: radix (arrel, en llatí) i Amiens.

     Salve, radix!, com a l’Ave Regina. Salve, arrel d’on la llum brilla (o brolla) damunt del món. Mare de Déu, Reina del Món, arrel primera de totes les coses.

     Radix Amiens.

     Arrel Amiens. 

Façana principal de la catedral d'Amiens

     Va ser, confessa Emili Gil, «un impuls arrauxat, una idea esbojarrada sense cap mena de base lògica, com a mínim a priori. Després ho vaig racionalitzar, i em vaig adonar que encaixava prou bé».

     I tot seguit ens ho explica amb prou detall:

     »A veure: els mots radix i Amiens es confegeixen amb totes les lletres, sense utilitzar dues vegades la mateixa, de les sigles RASDI & AMIEX, menys la «n» d’Amiens. Hi manca la «n». On és? Doncs al bell mig del símbol &, que sincretitza l’«and» anglès. Aquí hi vaig trobar la «n» que em faltava.

     »Anem una mica més enllà: RASDI = 5 lletres. AMIEX = 5 lletres. I, al mig AND = 3 lletres. Total 13 lletres. Dotze apòstols i el messies = 13. 1+3 = 4. La Quadratura del Cercle. 4 = 2+2.

     »Si substituïm l’AND pel símbol & i el considerem una lletra obtindríem 11 lletres. 1+1 = 2. La Dualitat. També vaig advertir que la «n» d’«and» exercia d’eix ja que RADIX + A = 6; N fent d’eix; i D + AMIEX = 6. La N, doncs, feia de 7, de clau de volta. 

     »Si invertim l'ADN tenim DNA, que no són sinó les sigles angleses per a designar l'ADN (Deoxyribonucleic acid). I, ja posats en aquest dedal d'intuïcions, per què no fer analogismes entre Radix Mundi (Arrel del Món) i Rex Mundi (Rei del Món)? Són equivalents o bé contraris, els conceptes?

El pentacle invertit al bell mig de la rosassa nord de la catedral d'Amiens

 
     »Com és que Jules Verne havia titulat una de les seves novel·les Maître du Monde (Amo del món, 1904)? Tenia res a veure amb el Rex Mundi, el Déu Venjador de l’Antic Testament, o sigui: el Satanàs dels càtars? O no, i allò a què es referia era ben bé al contrari? O a l’origen del món, d’allà on brollen totes les coses, idea que ens aproparia al simbolisme d’Isis? Amor-Roma? Efectes espills, com a la novel·la Le Sphinx des glaces (L’esfinx dels gels —o dels miralls—, 1897), de Jules Verne?».

     Si voleu saber més coses, haureu de llegir el llibre.

Llegint a Jules Verne, a la seva tomba del cementiri de la Madeleine

Qui estigui interessat en adquirir
Jules Verne, Tivissa i Amiens

ho pot fer escrivint a

absentagil@yahoo.es

o bé contactant amb l'autor

a la pàgina de facebook

d'Emili Gil