Ressenya de Teresa Costa-Gramunt

Ressenya de Teresa Costa-Gramunt 

sobre TENEBRA

(dilluns, 23 de setembre de 2024)

  Publicada originalment a Eix Diari: 

 https://www.eixdiari.cat/opinio/doc/112979/tenebra.html

Coberta de la 4a reimpressió de Tenebra (2023)

Amb Tenebra, l’any 2015 l’escriptor Emili Gil (La Sénia, 1969), amb un llarg recorregut literari i activitats culturals com la coedició de la revista Lovecraft magazine, va obtenir el VII Premi Ictineu a la millor novel·la fantàstica en català, amb el mèrit especial que els premis Ictineu són per a obres publicades un any abans. Un reconeixement, doncs, a una novel·la que sorprèn per la seva agosarada proposta literària. Contràriament a les fantasies: intergalàctica, futurista i apocalíptica, a Tenebra trobem un viatge introspectiu per part del protagonista a les profunditats de la naturalesa humana, aquella la part fosca que no necessàriament és el mal, que també i en tantes formes, sinó que, al mateix temps, és l’espai de l’inconegut, del misteri, d’allò que no sabem, i que poc es revela si no es fa l’esforç d’obrir els ulls i veure’n les manifestacions des de les més grolleres fins a les més subtils.

Coberta de la 3a reimpressió de Tenebra (2017),
a la llera del riu Cervol

A Tenebra l’inconegut es desplega metafòricament a través d’imatges pictòriques i de referències literàries i esotèriques que en la seva visualització onírica en algunes ocasions m’han recordat algunes de les pintures i dibuixos del pintor Odilon Redon, es diu que inspirades en la lectura d’Edgard Allan Poe, que vaig descobrir en un dels meus viatges a París, on se situa l’acció de la novel·la Tenebra.

I és que, si a un li és permès, a París s’hi va més d’una vegada, com el mateix autor de Tenebra, que demostra conèixer molt bé la ciutat, tant que a través del seu personatge principal: alter ego d’Emili Gil, fa transitar els lectors pels seus carrers, places, monuments, cementiris i llocs emblemàtics. Però no s’atura aquí i el fa anar molt més enllà, en aquell espai que en podríem dir terreny del mig: en el seu periple espiritual –en la vida de l’esperit també hi ha no poques ombres, no pocs abismes, no poques tenebres-, el protagonista s’endinsa en el París que no és a la vista: topogràficament a les catacumbes de la ville lumière, és a dir: «la ville ténèbre! Què bé que sonava aquella definició! Era el contrast perfecte de la ville lumière, i alhora definia i arrodonia París tot sencer». I és que tota realitat té dues cares com una moneda: la superior i la inferior, sense deixar de ser ella mateixa.

Un petit homenatge a l'amic Charles Baudelaire

La ville ténèbre, doncs, com una metàfora de la realitat que vivim en dos plans: el sensible real, i el simbòlic espiritual quan un desperta a aquest nivell, quan un, tot i que d’entrada no en sap els codis, els vagi endevinant, descobrint, a mesura que interpreta el significat dels símbols que apareixen en el seu itinerari particular, ja que els símbols s’obren al seu significat a través de l’experiència de cadascú. En el cas de Tenebra, un dels símbols, que recorre tot el relat i que recorda les flors del mal de Baudelaire, pren la forma dels clavells negres que el neòfit va trobant en llocs sobre els quals ha de parar atenció i que el condueixen no només al cor de París –o Sirap, París al revés-, sinó també al cor d’ell mateix.

Tres són els Virgilis que porten de la mà el protagonista de Tenebra: un és l’escriptor Jacques Gipet, un company de l’aventura per Sirap que ha conegut en una nit literària a la Galerie Gilles-Dupont, un palau fastuós i decadent, amb les parets cobertes de pintures el significat de les quals el protagonista i els lectors aniran descobrint a mesura que avança el relat. L’altre Virgili en la seva cara negativa és en Kruth, que ha cobrat per fer-li una primera guia pel París de les catacumbes, un mercenari a sou d’aquelles forces ocultes que, no per negar-les deixen d’existir i de les quals el Poder anònim n’és l’amo. A les catacumbes de París-Sirap el protagonista descobrirà una estàtua que, en el seu misteri, li farà ballar el cap. L’altre Virgili no és un Virgili sinó una Beatriu en la seva cara nocturna: Tenebra. Tenebra és una ombra que en la seva manifestació esotèrica respira a prop del buscador i li parla per telepatia en els camins del París ocult, però és també una manifestació onírica de la deessa, de la dona ideal, de la part femenina que homes i dones tenim al nostre interior i que una masculinitat cega nega. La negació psíquica de la part femenina en l’home el pot conduir a l’odi envers la dona, a la misogínia i a la insensibilitat envers la mateixa creació.  

Al·legoria pictòrica de París, realitzada per Élisa Beaumont,
també coneguda com "la petite bergère de Montmartre"

No hi ha realitat plena en el nostre ser humans sense les noces dels pols interns que ens constitueixen, aquesta és la tesi de fons de Tenebra: «Tenebra entrà a casa embolcallada d’ombres i em va posseir». Assumpció de la realitat dual que en realitat és una, si bé se situa, com he dit abans, en diferents plans. És per aquest motiu que Tenebra és un treball superior a un relat de fantasia: és una novel·la amb un elevat contingut metafísic, tot i que la fantasia i la imaginació creativa hi és exuberant, en la seva part descriptiva i onírica, i ben documentada a través d’un ampli coneixement d’autors, que Emili Gil cita en nombroses ocasions, com Charles Baudelaire, Gérard de Nerval, Émile Zola, Victor Hugo, Théophile Gautier, Honoré de Balzac. Gil en mostra la filiació a través d’un relat curt de Balzac, esdevinguda una obra de culte: L’obra mestra inconeguda, que es constitueix en la clau de volta d’aquest edifici literari que és Tenebra: «Es deia Tenebra i vivia a París. L’obra mestra desconeguda és aquí. Es diu Tenebra i viu a París», exclama el protagonista quan finalment s’ha trobat plenament amb la seva Tenebra.

Cadascú té la seva Tenebra, com en un moment de la novel·la tan plena de laberints, enigmes, misteris, conspiracions, manuscrits cartoixans i morts inesperades, diu Jacques Gipet al protagonista, que també se les heu amb la seva Tenebra: «Perquè si Tenebra, la teva Tenebra, ha col·locat aquestes flors en el teu camí, significa que t’està mostrant el destí que has d’emprendre, el que et toca complir».

Al·legoria pictòrica de París, realitzada per Élisa Beaumont,
també coneguda com "la petite bergère de Montmartre"

El destí és igual per a tothom: submergir-se a l’interior de l’ésser (res més desconegut que nosaltres mateixos) i veure’l en aquell punt de llum per poder-lo seguir, si bé a cadascú se li manifesta de forma diferent. Per aquest motiu cal aprendre a llegir en el nostre itinerari personal els signes que ens hi porten. Una veritable aventura existencial, potser l’única que val la pena, ja que totes les altres coses les deixem com deixem les despulles.

Amb mereixement, Tenebra va rebre la distinció del Premi Ictineu. Ara, des d’aquest escrit, el meu reconeixement com a lectora d’aquest llibre bell, poderós i radiant, malgrat les ombres, o precisament perquè hi són amb la seva extraordinària complexitat que incita a la reflexió sobre la naturalesa externa i interna de Tenebra sense la qual no podríem tenir consciència de la Llum.

Teresa Costa-Gramunt

Eix Diari, dilluns, 23 de setembre de 2024.

Cafè amb llet i croissant amb Tenebra,
un migdia lluminós, a Girona

Sobre Lector d’esperes (1990), de Josep Igual

 Emili Gil

A la contracoberta del llibre Lector d’esperes se’ns diu (redactat anònim) que aquest tercer llibre de poesia de Josep Igual «confirma la trajectòria ascendent d’aquest autor, que sap transferir al llenguatge l’aguda percepció de les emocions i de les coses, i que, en una poesia originalíssima i personal, ens emmena a aquells espais on la paraula es fa meravella intuïtiva i irreductible».

El primer poema, «El far», evoca el darrer conte (inacabat) d’Edgar Poe, i també una de les darreres novel·les de Jules Verne, El far de la fi del món (1905), així com ambients lovecraftians i preguntes ben punyents, com mostra en els versos: «Qui ha begut, aquesta nit? / Qui ha profanat aquest sexe mort?».

Trobem ací alguns dels temes més romàntics, com són l’embriaguesa etílica, la nit (i tota la màgia que comporta), la profanació (el salt de les lleis establertes), i el sexe mort, és a dir: la necrofília. Al mateix poema, un xic més avall hi llegim: «No perdre’m el darrer naufragi, / la víctima ofegada sobre el groc naixent». Una imatge gairebé pictòrica: el darrer naufragi, el groc naixent. Talment un llenç de Caspar David Friedrich o una posta de sol fantàstica de William Turner, amb els característics colors esgrogueïts, poderosos i flamejants del solstici d'hivern. O una albada, potser, que és capaç, o no, de transformar una situació tràgica en or, o bé de treballar la pedra en brut per convertir-la en una pedra cúbica.

Poc després l’al·lusió a Edgar Poe, sempre Edgar Poe (no ho oblidéssiu pas), ja és més diàfana quan escriu «la nau / d’un octubre sense ombra en els segles». Edgar Poe traspassà el 7 d’octubre de 1849.

La resta del llibre continua amb una atmosfera sensual de decadència (La décadanse, de Serge Gainsbourg i Jane Birkin) i un estat d’ànim melancòlic, fins i tot misantrop, salpebrat amb algun detall gòtic (literatura fantàstica) i, per tant, rebel, del segles XVIII i XIX. Sals isolades, gebres, retrobar l’hivern, ventres inflats, altars en flames, «tan important que ha estat naufragar». Tot un dèdal d’incerteses, amb alguns fanals, o fars («Espriu / o Holan, o tu, / que em mires per sobre del muscle»)[1] al bell mig d’un oceà de fang, de plors, de portes closes.

Sembla que tan sols el somni, l’imaginari, pot deslliurar-nos d’un patiment perpetu: «Que l’afligit et lloe totes / les troballes d’aquest repòs / de somni tenaç».[2]

Perquè tal i com declara al poema «Esperar-te» (pàgina 23), farcit de llàgrimes condemnades i de xarops amargs: «Potser no paga la pena esperar-te». Una idea que es veu reforçada quan expressa que «No creixerà el foc / que ens és necessari / d’aquestes branques / verdoses / cegades de por», i en «sacrificis inútils, / els mostres fills perduts».

 

 

Parques, teranyines, espectres, dols i presagis continuen oferint-nos tots els «mobles ordenats en la set, / el pes malvat dels espectres (...), «Abismat en el neguit de la tempesta, / engarjolat en l’espera feixuga (...) ordenant les meves morts en l’aire net».[3]

Endemés de l’alliberament mitjançant el somni o l’imaginari propi, al ja citat poema «Matinada» hi entrelluquem una altra possibilitat de sortida o alleujament: la bogeria, atès que «La follia / m’alimenta / els silencis sangonosos».

Amb aquests pocs exemples triats a l’atzar comprovem que, en efecte, la sonda vital i lírica de Josep Igual (no oblidem tampoc la seva vessant de músic i compositor) ateny fondàries humanes que sap expressar intel·ligiblement, amb tota la força, lluita i rèmora del frec constant, desgastador, del sobreviure (o sobremorir) quotidià.

---

[1] Versos del poema «Matinada», pàgina 47.

[2] Versos del poema «Escultura», pàgina 21.

[3] Versos del poema «La set», pàgina 37.

 

 

 

 

MISTERI A LA LLAR D’INFANTS 

 

 

 

«En un dels carrers (Campreciós, 7) del tranquil barri d’Horta hi havia, l’any 1981, una escola bressol de creació recent («Guarderia Los Angeles»). Un dia del mes de juliol, després de dinar, els xiquets feien la migdiada en una aula, al damunt d’uns matalassos. Les dues joves mestres, que ja havien recollit, netejat i endreçat els plats de l’àpat, xerraven distretament de les seves coses quan, de sobte, els semblà veure una lluminària estranya que sortia de la cuina. Anaren cap allà, no van veure-hi res d’anòmal i, de pas, comprovaren que els fogons estiguessin apagats. Revisaren amb atenció tots i cadascun dels conductes i canonades del gas, perquè no podien imaginar que fos cap altra cosa, sinó una flamarada, allò que havia causat la llum inesperada. Però tot semblava estar bé; tampoc no hi havia ningú que hagués pogut fer alguna bretolada. 

 

»Mentre donaven un cop d’ull a les classes, sentiren unes passes i com algú manipulava el pom d’una porta. Immediatament es dirigiren a l’aula on dormien els nens. Tots eren gitats; la majoria dormia, tot i que n’hi havia un parell amb els ulls oberts. Despertaren a la resta i els tragueren al pati, que era un recinte tancat sense cap més accés que el que vigilaven les dues noies, inquietes. Parlaven entre elles dels fenòmens estranys que havien viscut feia pocs minuts quan van veure una ombra difusa, de forma humana, que es passejava pel pati on eren els xiquets, els quals començaren a gemegar i plorar. 

 

»Les mestres feren passar la quitxalla a l’interior de l’edifici i els preguntaren què havien vist. Els nens respongueren que havien vist un home molt alt, prim i negre. En demanar-los per on havia entrat, van contestar que per la porta on eren les professores, i que se n’havia anat per una paret. El definiren com a lleig, pelut i grenyut, i que volava de peu. Alguns digueren que ja l’havien vist abans. Una de les dues mestres ja no va tornar a la llar d’infants.

 

»Poques setmanes més tard l'escola bressol tancà per sempre.

 

Fragment del projecte (encara inèdit), en diversos volums, de «Països Catalans màgics i misteriosos», d'Emili Gil. Fotografia: maig de 2015.

 

 

 

 JACINT VERDAGUER I EL MONT

 

 «Entre les moltes excursions, s’hi compta l’estada que va fer del 25 de juliol al 9 de setembre de 1884 al Santuari de la Mare de Déu del Mont, del qual deixà escrit que "dels molts santuaris de Catalunya i de fora d’ella, que he visitat, mai cap no se m’havia aparegut tan bell com ara mateix el de la Mare de Déu del Mont". 

»Des d’aquest cim privilegiat s’inspirà per escriure alguns versos del que seria el seu gran poema èpic, Canigó, que aleshores ja tenia força avançat (iniciat el 1879, durant la seva estada al Vallespir). "Veig el Canigó cara a cara, i faig algunes enraonades amb ell", va escriure al seu amic Jaume Collell. Als estius següents, i fins el 1888, va fer-hi escapades de més curta durada.

»Actualment a l’albergueria del Mont podem contemplar l’habitació i el llit on va dormir en Jacint Verdaguer, entre d’altres objectes relacionats amb la seva vida i obra. També hi ha un monòlit i una escultura del poeta erigida en record i homenatge. 

»Dedicà diverses composicions a aquest «niu d’àligues», com qualificava ell: "Oh Mare de Déu del Mont, / ¿com tan alta sou pujada, / en un “trono” de penyals / dalt al cim d’una muntanya? / ¿És per sentir els Angelets, / o per rebre el bes de l’alba, / o per abastar un estel, / el més bell de l’estelada?"».

Fragment de la pàgina 12 del quadern Jacint Verdaguer: exorcismes entre l'Atlàntida i el Canigó (2020), d'Emili Gil. Fotografia: escultura de Jacint Verdaguer a l'exterior del santuari de la Mare de Déu del Mont, dimarts 26 de maig de 2009.

 

 

La Trillizas, de Jaume Rumeu

LAS TRILLIZAS,

de Jaume Rumeu

Las trillizas, de Jaume Rumeu (1930-2003), és el títol de capçalera d’una sèrie d’onze tebeos, de 32 pàgines cadascun, protagonitzats per tres germanes Gemy (Prima, Twileen, i Troisette) que treballen com a agents secrets, a les ordres d’un coronel (Avon). Estan dibuixats en blanc i negre, i les cobertes són en color. Cal destacar que és un tebeo, a més a més de força ben dibuixat, molt agosarat i diria que fins i tot provocador, tenint en compte l’època i el país del seu naixement, l’Espanya trista de 1968, en ple franquisme. No tinc cap dubte que, avui dia, aquestes històries gràfiques tindrien encara més renom del que tingueren, atès que ja ens hem acostumat a les heroïnes femenines.

Durant molts anys Jaume Rumeu va amagar el seu cognom català signant com a Romeo, i com a Homero, per tal de defugir, en la mesura d’allò possible, les sistemàtiques pressions i humiliacions feixistes. Segons la seva filla, Iris Rumeu, el fet que el cognom dugui una primera «u» i no pas una «o», Romeu, com seria normatiu, es deu al fet que qui va inscriure el nom de Jaume va ser el seu avi (possiblement per part materna), i es va equivocar (cal dir, que en aquella època el català encara no estava normativitzat, i s’escrivia com bonament es podia. Encara es respirava la Dictadura de Primo de Rivera).

Tenint l’experiència d’haver treballat en diverses revistes estrangeres les protagonistes de les quals eren jovenetes eixerides (Susette, per a la revista Chérie; Juliette, per a la revista Romeo i per a les britàniques Tammy i Misty, entre d’altres), Rumeu proposà a Editorial Valenciana (Edival, S.A.), a finals de la dècada de 1970, el projecte de Las Trillizas, que es publicaren amb força èxit i acceptació per part dels lectors, de 1970 a 1976, en països com ara Israel, Suècia, Països Baixos, etc., però no va ser fins un grapat d’anys més tard quan l’empresa editorial valenciana es va decidir, estimulada per la projecció a les pantalles televisives de l’exitosa sèrie nordamericana Charlie’s Angels (Els àngels de Charlie, 1976-1981), a editar Las Trillizas a la sempre engarrotada i tibant pell de brau. Ho va fer, emperò, exigint a Rumeu que transformés una mica els tebeos, afegint-hi referents televisius. De fet, és molt possible que la sèrie dels Àngels de Charlie sigui una còpia (fins a quin punt plagi?) de l’obra de Jaume Rumeu i no pas al contrari, com se sol pensar d’entrada.

Pel que sembla, les historietes originals les va dibuixar entre 1968 i el 4 de gener de 1970, segons escriu la seva filla, Iris Rumeu, a la pàgina web https://rumeuart.wordpress.com/2018/08/22/trillizas-el-comic-de-rumeu-2/.

Agraïments a Iris Rumeu, per la informació aportada.