Ressenya crítica de 

El convent (Rex Mundi), 

 per Marta Arnau i Pla

 Introducció: Una obra singular

     Emili Gil és un escriptor que es mou amb destresa en els marges de la literatura catalana, explorant temàtiques sovint menystingudes, però plenes d’un potencial literari, simbòlic i filosòfic molt concret que habitualment no trobem a les llibreries (des de 2014 optà per l’autoedició i sortir del sistema convencional de distribució).

     Amb un estil que oscil·la entre el lirisme més suggeridor i el relat descarnat, les seves obres solen desafiar les convencions genèriques per establir un diàleg profund amb el lector. El convent (Rex Mundi), publicada com a part d’una tradició literària d’estil dinàmic, propera al pulp, que barreja terror gòtic (res de sang i fetge) i introspecció psicològica, és un testimoni d’aquesta versatilitat.

     La novel·la s’emmarca en un espai tancat, opressiu i inquietant, un convent que no només funciona com a edifici físic, sinó també com a metàfora de la repressió, la decadència i la fragilitat humana. En aquest escenari, els personatges lluiten contra forces internes i externes que posen a prova les seves creences, la seva ètica i la seva salut mental.

     Aquest text s’endinsa en els aspectes centrals de l’obra, explorant les dimensions temàtiques, simbòliques i estilístiques que fan de la novel·la una obra remarcable.

 

Sinopsi i context: Un relat de claus gòtiques amb una veu pròpia

      El convent (Rex Mundi) segueix la història de diverses monges d’un convent aïllat, que a poc a poc es veuen atrapades en una espiral de paranoia, superstició i decadència moral. L’espai, ubicat en un indret incert que recorda paisatges de la Catalunya interior, però que l’autor situa a la comarca d’Àiled (una geografia personal i imaginària que Gil ha desenvolupat amb amplitud al llibre La Sénia extraordinària) esdevé un microcosmos en què les jerarquies religioses, i també les militars, són desafiades per tibantors internes i per unes forces desconegudes que no comprenen, aparentment sobrenaturals.

     Els esdeveniments es desencadenen a partir del sojorn temporal d’una arqueòloga, resident temporal al Convent de Santa Escolàstica, un escamot de soldats establerts en un campament proper, i un parell de membres del Servei d’Intel·ligència del Vaticà, que actuen com a catalitzadors per a revelar les esquerdes, disfressades de mites i llegendes, que ja existien en aquesta comunitat tancada.

     El relat no segueix una estructura lineal convencional, sinó que alterna diferents perspectives i línies temporals, per a construir una narrativa fragmentada, deliberadament desconcertant. Aquesta fragmentació, que evoca tècniques de la novel·la modernista, intensifica la sensació d’angoixa i desorientació, posant el lector en la mateixa posició que els personatges.

     La novel·la s’inscriu en la rica tradició de la literatura de suspens i misteri, bevent de clàssics com El nom de la rosa, d’Umberto Eco, o Carmilla, de Sheridan Le Fanu, però també es distancia d’aquests precedents per incorporar elements específicament catalans. El mateix edifici del convent, per exemple, a més a més de ser un antic monestir que conté claus i imatges gòtiques, també és un reflex de les tensions històriques i culturals de Catalunya, amb una atenció particular pel que fa a la vinculació amb la religió i les seves institucions.

 

Anàlisi temàtica: Religió, poder i decadència

     Un dels temes centrals de El convent (Rex Mundi) és la relació ambigua i complexa entre la religió i el poder. L’obra retrata la vida ordinària d’una comunitat de religioses que, a poc a poc, passa de ser un espai de santedat i ordre, a convertir-se en un lloc de corrupció, hipocresia i, fins i tot , depravació. Les monges que hi viuen són dones de debò, i estan lluny de la idealització catòlica; es presenten com a persones profundament humanes, amb febleses, pors i desitjos que desmenteixen la seva presumpta vocació espiritual dogmàtica.

     Aquesta crítica a les institucions religioses no és un atac frontal, sinó una exploració subtil i matisada de com el poder —en aquest cas, el poder religiós, i també el militar— corromp inexorablement les persones i, al mateix temps, com el poder pot ser corromput per les dinàmiques humanes. El Convent de Santa Escolàstica, en aquest sentit, esdevé una metàfora de la societat mateixa: una estructura destinada a mantenir un ordre, que s’acaba convertint en una presó per als seus habitants, com sovint passa als hospitals o a les residències d’ancians.

     Un altre tema recurrent és l’aïllament, tant físic com psicològic. El convent està situat en un indret remot, envoltat per un paisatge inhòspit de les Muntanyes Negres que subratlla la sensació de claustrofòbia. Aquesta geografia, en principi un escenari bucòlic, de fet és un mirall de l’aïllament interior dels personatges. La seva incapacitat per connectar amb el món exterior es converteix en una metàfora de la seva desconnexió amb ells mateixos i amb Déu, un tema que emmarca les crisis espirituals que experimenten.

     El convent (Rex Mundi) aborda la lluita permanent entre la fe i la superstició. Moltes de les accions dels personatges són impulsades per creences irracionals, que sovint es presenten com a substituts d’una fe que ha perdut la seva força. Aquest tema està especialment ben desenvolupat en l’ús de símbols i rituals, que tenen un doble significat: mentre que per a alguns personatges representen la connexió amb allò oficialment sagrat, per a altres són una font de paganisme i rebel·lió.

 

Anàlisi estilística i narrativa: entre el lirisme i l’opressió

     El convent (Rex Mundi), d’Emili Gil, destaca per un estil literari que oscil·la entre el lirisme evocador i una cruesa gairebé asfixiant. Aquesta ambivalència estilística contribueix a mantenir el lector en un estat de tensió constant, alhora que s’alimenta de recursos pròxims tant a la literatura gòtica com a les tradicions modernes de la narrativa psicològica.

 

1)    Llenguatge: bellesa i tenebres

     Gil demostra una gran destresa a l’hora de descriure els escenaris i les emocions dels personatges amb una riquesa lèxica que resulta captivadora. Les descripcions del convent, dels passadissos foscos i de les cel·les humides, es carreguen d’un simbolisme opressiu que transcendeix la mera funció descriptiva. Per exemple, la llum que es filtra pels vitralls tacats de brutícia esdevé una metàfora de la fe deformada, suggerint com la puresa es veu distorsionada per la decadència humana.

     Al mateix temps, l’autor juga amb el contrast entre la bellesa i l’horror. En moments crucials, utilitza imatges líriques per a descriure escenes de gran intensitat emocional o, fins i tot, de violència o mal gust. Aquesta dicotomia no només atrapa el lector, sinó que també crea una sensació d’inestabilitat, com si allò que és bell pogués transformar-se en quelcom monstruós en qualsevol moment. Aquest ús del llenguatge com a eina de doble tall situa la novel·la en una tradició literària que recorda tant Edgar Poe, com les obres més fosques de Caterina Albert (Víctor Català), i també l’humor negre d’Ambrose Bierce, amb pinzellades de Paul Éluard.

 

2)    Descripció i ambientació

     Un dels punts més forts de l’obra és la seva capacitat per construir atmosferes. Cada descripció d’espais, sons i olors contribueix a la immersió del lector en un món tancat, opressiu. L’atenció als detalls és minuciosa, però mai excessiva; cada element narratiu té un propòsit clar dins de la història. Per exemple, les mosques grosses que apareixen pertot arreu, o la cafetera que no funciona correctament, són uns motius recurrents que simbolitzen l’amenaça externa i la fragilitat de les estructures internes.

     Aquest domini de l’ambientació no es limita a la dimensió física, sinó que s’estén a l’ambient psicològic. La novel·la construeix una atmosfera de paranoia creixent, que es reflecteix en les interaccions dels personatges i en la manera com interpreten els esdeveniments que els envolten. Aquesta fusió d’ambients físics i emocionals és una de les grans virtuts de l’estil narratiu de Gil.

 

3)    Estructura narrativa: fragmentació i ritme

     L’estructura de El convent (Rex Mundi) és deliberadament fragmentària, amb salts temporals i canvis de perspectiva que contribueixen a generar una sensació de desorientació en el lector. Aquest tipus d’estructura no és casual, sinó que reflecteix el caos intern dels protagonistes i la ruptura de l’ordre, a partir d’uns fets inesperats.

     Els capítols curts i les frases de vegades abruptes contribueixen a mantenir un ritme narratiu àgil, tot i la densitat temàtica de l’obra. Aquesta dinàmica genera una lectura que és alhora absorbent i incòmoda, ja que el lector es veu constantment arrossegat entre moments de calma aparent i esclats de tensió.

     L’ús del punt de vista múltiple permet a l’autor explorar la subjectivitat dels diferents personatges i les seves cavil·lacions, algunes assenyades, d’altres contradictòries, i encara d’altres irracionals o a frec de l’absurd. Aquesta tècnica no només intensifica la intriga, sinó que també convida el lector a reflexionar sobre la fiabilitat de les seves pròpies percepcions.

 

4)    Diàlegs i monòlegs: veus fragmentades

     En general, els diàlegs són directes, breus i molt expressius. Sovint es presenten carregats de subtextos, amb disputes no resoltes que emergeixen en converses aparentment banals. Això s’adiu amb l’atmosfera de repressió emocional i secreta que domina els entorns on es mouen els personatges.

     En contraposició, els monòlegs interns dels personatges són més extensos i revelen la seva complexitat psicològica. Aquests monòlegs, carregats de dubtes, temors i desitjos reprimits, s’utilitzen com a eines per aprofundir en els conflictes interns.

 

Anàlisi dels personatges: figures de llum i ombra

     Els personatges de El convent (Rex Mundi) són tan importants com l’espai que habiten. Cadascun d’ells aporta una peça essencial al mosaic de tensions i conflictes que defineix la novel·la.

 

     1) L’arqueòloga: la protagonista involuntària

     El personatge principal, tot i que no apareix fins a la pàgina 53, Eugènia Marfino, una jove arqueòloga, actua com a un eix narratiu i simbòlic. Aquesta elecció reforça la seva funció com a figura universal, representant el conflicte intern que qualsevol lector pot reconèixer: la confrontació entre allò que s’espera de nosaltres i els impulsos més íntims.

     La seva trajectòria al llarg de la novel·la reflecteix un procés de descomposició psicològica, que es veu exacerbat un context extraordinari, aclaparador i claustrofòbic. Els seus pensaments íntims, sovint carregats de dubtes i culpa, constitueixen una de les parts més poderoses de la novel·la.

 

     2) Els antagonistes morals: el poder religiós i militar

     Diversos personatges exerceixen funcions de poder (Sor Patrícia, el capità Hernàndez), representant diferents graus de corrupció i hipocresia. L’arquebisbe De Vaux, per exemple, un home de maneres cordials i ponderades, però amb una agenda oculta, és un antagonista subtil però inquietant. La seva habilitat per manipular els altres sense trencar les regles visibles del dogma el converteix en una figura d’una complexitat fascinant.

     En paral·lel, altres personatges (el bisbe Flavio Giordanino, Sor Lucía, Sor Leila, el cardenal Adolfo...) mostren un ventall de reaccions davant l’autoritat: des de la submissió acrítica fins a l’oberta rebel·lia. Aquesta diversitat en les respostes exhibeix la pluralitat de reaccions humanes enfront del poder i la repressió.

 

     3) Els personatges femenins: una presència constant

     A la novel·la, els personatges femenins tenen un paper crucial, ja que acostumen a actuar com a forces invisibles que alteren l’ordre establert (paradoxalment, les pròpies monges). Aquestes figures, d’una banda, representen la submissió a unes regles imposades i a la creença cega en una història manipulada des dels orígens, i de l’altra banda, manifesten els anhels de transgressió i alliberament.

 

Valoració crítica i impacte cultural: més enllà del gènere

     El convent (Rex Mundi), d’Emili Gil, es consolida com a una obra literària que transcendeix els límits del gènere de terror, establint-se com un text polifacètic que combina elements gòtics amb reflexions filosòfiques i culturals profundes. La seva complexitat temàtica i estilística permet diferents lectures, des d’una exploració de l’aïllament psicològic, fins a una crítica a les estructures de poder, que el converteixen en un llibre singular.

 

1)    Un exemple brillant de literatura de sèrie B amb ambicions altes

     El concepte de literatura de sèrie B, o de fil i cordill, sovint associat amb obres considerades «menors» o de consum ràpid, es veu redefinit per l’aproximació de Gil. A El convent (Rex Mundi), els elements típics del terror gòtic —com els espais aïllats, la tensió psicològica i els conflictes sobrenaturals o suggerits— són utilitzats no com a una finalitat en si mateixa, sinó com a eines per a explorar temes humans universals. Així, l’obra es converteix en un exemple brillant de com la literatura de gènere pot ser un vehicle perfecte per a narratives profundes i suggeridores.

     A més, Gil evita els clixés del terror més explícit, substituint el gore (sang i fetge) per una subtilesa atmosfèrica que apel·la a la imaginació del lector. Aquesta decisió estilística enriqueix l’obra i la fa més rellevant per a un públic divers, incloent-hi aquells que no són habituals del gènere. És precisament aquesta hibridació entre el gòtic clàssic i una sensibilitat contemporània el que situa l’obra en un espai únic dins de la literatura catalana.

 

2)    Contribució al panorama literari català

     En un context literari sovint dominat per narratives històriques o introspectives, El convent (Rex Mundi), trenca els motlles, oferint una perspectiva diferent que revaloritza el gènere fantàstic i el vincula amb el patrimoni cultural propi. Els paisatges, la llengua i les referències subtils a la història, així com les tensions locals, creen una obra que, tot i inscriure’s en la tradició internacional del fantàstic, manté una identitat clarament nostrada. A diferència de la majoria d’obres del gènere, que d’habitud adopten un marc anglosaxó, o bé globalitzat i globalitzant, Gil incorpora elements específicament catalans en la seva ambientació, llenguatge i simbolisme. Aquesta localització aporta una nova dimensió i enriqueix la tradició literària catalana, que rarament ha abraçat el terror com a forma d’expressió, llevat d’obres puntuals com La xucladora, de Joaquim Ruyra, o escriptors singulars com Joan Santamaria.

     A més, l’obra desafia el lector a reconsiderar la seva relació amb la religió i les institucions que la representen. Aquest aspecte és especialment significatiu en un context cultural com el català, on la religió ha tingut un paper històric complex, barrejant-se amb la identitat nacional i els conflictes polítics. Així, el llibre pot ser llegit tant com una crítica universal a les jerarquies, com un comentari específic sobre les experiències catalanes amb aquestes institucions. Aquest enfocament psicològic afegeix profunditat a una narrativa que, en altres mans, podria haver-se quedat en la superfície.

     El punt de vista local no limita gens l’obra a un públic concret. Les temàtiques universals —la lluita entre fe i raó, la fragilitat de la moral humana i l’impacte del poder sobre l’individu— fan de El convent (Rex Mundi) una obra que pot ser apreciada per lectors de qualsevol context cultural.

 

3)    Recepció crítica i significat contemporani

     La recepció crítica de El convent (Rex Mundi) ha estat diversa, amb alguns lectors aplaudint la seva profunditat i originalitat, mentre que d’altres l’han percebut com un text un pèl superficial. Aquesta divisió és comprensible, ja que l’obra requereix un lector atent, sense prejudicis, disposat a endinsar-se en la seva prosa, que sembla senzilla però que és complexa, i en les seves múltiples capes simbòliques de significats, significants i missatges subliminars (referències als càtars, als templers, al misteriós cas de Rènnas del Castèlh, per exemple). No obstant això, és precisament aquesta exigència el que converteix la novel·la en una experiència literària memorable, perquè la complexitat, que per a alguns és un punt fort, pot resultar un repte per a d’altres que esperen una narrativa més directa. Aquesta ambivalència ha fet que El convent (Rex Mundi) sigui una obra que divideix opinions, però també l’ha convertida en un text idoni per a debats literaris.

     Cal ressaltar la seva capacitat per combinar un estil literari ric amb una narrativa de suspens que manté el lector atrapat fins al final. L’atenció al detall en la creació d’atmosferes i personatges ha estat especialment ben valorada, així com la profunditat temàtica que transcendeix les convencions del gènere.

     En un context contemporani, el text adquireix una significació addicional. La seva exploració de temes com la fe, la moralitat i l’aïllament ressona alt i fort en un món marcat per la desconnexió i la crisi de les institucions tradicionals. A més, el llibre es pot entendre com un comentari sobre la debilitat de les estructures i agrupaments humans enfront de forces que escapen al nostre control, ja siguin externes o internes.

     A nivell temàtic, l’obra no es limita a explorar les pors externes —el desconegut, el sobrenatural— sinó que també s’endinsa en les paüres internes, aquelles que sorgeixen de la culpa, el dubte i la incertesa de la condició humana. Aquest enfocament psicològic afegeix profunditat a una narrativa que, en altres mans, podria haver-se quedat en la superfície.

 

4)    Una comparativa amb altres obres del gènere

     Comparar El convent (Rex Mundi) amb altres obres posa de manifest les seves singularitats. Mentre que textos com Dràcula, de Bram Stoker, o Els habitants de la casa deshabitada, d’Edgar Neville, utilitzen el sobrenatural per a crear una tensió explícita, Gil opta per suggerir més que no pas mostrar. Aquesta subtilesa connecta més amb l’obra d’autors com Richard Matheson, Robert Bloch, Stephen King, o bé Shirley Jackson, especialment a Sempre hem viscut al castell, en les narracions dels quals el terror sorgeix de les relacions humanes i l’entorn que els rodeja, més que no pas de forces sobrenaturals directes.

     Alhora, l’ús de l’espai en El convent (Rex Mundi) recorda el paper central de la mansió en obres com Els misteris d’Udolfo, d’Ann Radcliffe, o L’ensorrament de la casa Usher, d’Edgar Poe, tot i que Gil aconsegueix catalanitzar aquest recurs, situant-lo en un context que es percep local i autèntic.

 

5)    L’impacte cultural de l’obra

     El valor cultural del llibre no es limita a la seva contribució literària. En posar el focus en una institució tan carregada de simbolisme com un convent, Gil fa una aportació significativa al debat sobre el paper de la religió en el món contemporani. Aquesta obra s’alinea amb una tradició de narratives que qüestionen el poder i la moralitat, però ho fa des d’una perspectiva única que reflecteix la riquesa del bagatge cultural i artístic de Gil.

     En un món on les qüestions de fe, moral i poder continuen essent temes d’actualitat, El convent (Rex Mundi) retrona amb força. La seva exploració de l’ambigüitat i la feblesa humana reflecteix un moment històric en què les certeses es qüestionen constantment, tant a nivell individual com col·lectiu. En aquest sentit, l’obra de Gil no només és un reflex del seu temps, sinó també una advertència i una invitació a la reflexió.

     A més, la novel·la és un testimoni de com la literatura contribueix a mantenir viu l’interès pel gènere de terror en una llengua minoritzada com és el català. El convent (Rex Mundi) és una prova que el fantàstic no ha de ser necessàriament un gènere d’importació, sinó que pot arrelar-se en la realitat cultural pròpia per esgrimir una experiència genuïna i rica.

     Així, doncs, la novel·la reivindica els gèneres, tan menystinguts per la crítica oficial, com a una eina vàlida per a explorar els temes més profunds i complexes de l’univers. La seva influència es perceb en l’interès creixent per narratives que combinen les variants literàries amb una introspecció humana.

 

Conclusió: Una obra indispensable dins del pulp contemporani

     El convent (Rex Mundi), d’Emili Gil, és molt més que una «novel·la ràpida de factura i lectura improbables», com defineix el propi autor a la portada del llibre. És un viatge per la foscor de l’ànima humana que proposa una reflexió sobre les estructures de poder, i un exemple magistral de com, mitjançant els gèneres, es poden sondejar els aspectes més essencials de l’existència. Amb una ambientació captivadora, uns personatges complexos i una prosa d’una bellesa inquietant, aquesta obra no només destaca en el cercle estrictament català, sinó que també es mereix un lloc d’honor en el gòtic contemporani.

     En un context més ampli, l’obra permet ser contemplada com a una resposta a les tensions modernes entre tradició i modernitat, religió i secularització. Aquest combat, que travessa tota la novel·la, que incomoda i desafia, és una de les raons per les quals el llibre continuarà essent rellevant, més enllà de les modes i les tendències literàries passatgeres.

     En última instància, El convent (Rex Mundi) ens convida a sospesar el paper de la fe, la moralitat i l’aïllament en un món cada vegada més incert, essent així un text tan aterridor com necessari.

 

Marta Arnau i Pla

Ripoll, dilluns 16 de desembre de 2024

 

Carasses, d'Artur Canyigueral

 

RESSENYA DE CARASSES, 

d'Artur Canyigueral

 L'obra Carasses, d'Artur Canyigueral, constitueix una aportació singular en l’interstici entre diverses disciplines artístiques i filosòfiques. Aquesta obra es presenta com un compendi que transcendeix la mera catalogació escultòrica per a endinsar-se en una exploració profunda sobre la identitat, la metamorfosi i la relació entre l'home i la matèria primigènia. Així, Canyigueral articula un diàleg entre el llenguatge de la pedra, la mirada fotogràfica i la veu poètica, configurant un llibre que, lluny de ser una simple exhibició d'escultures, esdevé una experiència estètica i filosòfica que interpel·la directament el lector-espectador.

 

1. La nit com a matriu creativa

 El pròleg del crític d’art Abel Figueres es refereix als antecedents escultòrics existents, però és en la presentació del llibre que Emili Gil situa Carasses concretament en una tradició d'obres de tota mena que neixen de la foscor. L'alquímia nocturna, evocada a través de referències a Fulcanelli, Novalis i Lovecraft, estructura un imaginari en què la nit –com a principi generador– esdevé un marc conceptual idoni per a entendre l'obra de Canyigueral. La nit simbolitza allò ocult i insondable, el substrat d'on emergeixen les formes. Aquesta connexió amb l'inconscient i l'arqueologia de la matèria travessa tota l'obra i la dota d'una dimensió gairebé mítica.

 

2. La carassa com a objecte-límit

 Les carasses esculpides per Canyigueral es presenten com a vestigis atemporals que oscil·len entre el ritual i l'objecte artístic contemporani. La seva gènesi es fonamenta en el gest primigeni de la talla, que transforma la pedra en rostre, en màscara, en testimoni. Aquestes figures, realitzades amb materials variats com el jaspi o els còdols de rius i muntanyes, són alhora concrecions físiques i ressonàncies d'un passatge interior, evocant la tensió entre allò que es revela i allò que roman ocult.

 L’estructura del llibre, organitzada en set grups de nou carasses, s’inscriu en una numerologia que remet al simbolisme pitagòric, taoista i hermètic. El set, xifra de la creació i la màgia, es combina amb el nou, nombre de les muses i dels processos de transmutació. Aquesta dimensió aritmètica, en diàleg amb el concepte de mutació que articula el Yijing (Llibre de les mutacions), situa Carasses en un espai de frontera entre el pensament estructural i la intuïció estètica.

 

3. L'estètica de la paradoxa: entre la figuració i l'abstracció

 A nivell plàstic, les carasses de Canyigueral oscil·len entre la figuració primitiva, i/o primitivista, i la simplificació geomètrica. Els trets facials, sovint suggerits més que definits, insinuen una humanitat arcaica i intemporal, emparentada tant amb les màscares rituals africanes com amb l’estètica de les escultures romàniques. Aquesta dualitat entre el concret i l'abstracte, entre la representació i l'evocació, s'amplifica en el diàleg amb la fotografia, que no es limita a documentar les peces sinó que les resignifica, situant-les en un context de mirada inquietant, de vegades espectral. Les carasses esdevenen, així, intermediaris entre la matèria i el concepte, entre la permanència de la pedra i la fugacitat de la percepció visual.

 

4. La veu poètica: quartetes com a dispositiu d'interpretació

 Un altre element clau de l'obra és la inclusió de quartetes poètiques que acompanyen les carasses. Aquest recurs afegeix una capa interpretativa que allunya l’obra de la mera contemplació estètica i la projecta cap a una dimensió hermenèutica. Les quartetes funcionen com a microrelats que doten cada carassa d'una aura específica, evocant significats ocults i convidant el lector a una lectura simbòlica. L'analogia amb les quartetes de Nostradamus –plantejada per Gil– és suggerent en la mesura que aquestes peces textuals podrien ser llegides com a fragments d'un oracle contemporani, un discurs fragmentari que interpel·la el receptor amb la seva ambigüitat.

 

5. El paisatge com a gènesi

 Més enllà de la materialitat de les carasses, Carasses es vincula inexorablement al paisatge. Els entorns de la Tinença de Benifassà, els Ports o el Montsià es converteixen en el teló de fons d’una exploració que és tant geogràfica com espiritual. Els materials, extrets d’aquests indrets, funcionen com a rastres d’un territori que és alhora físic i mental. La connexió amb els elements naturals (pedra, aigua, vegetació, fauna) accentua el caràcter tel·lúric de l'obra, en la línia d’una estètica arrelada a la matèria i a la memòria ancestral.

 

6. Conclusions

 Carasses, que encertadament es podria subtitular el llibre de les mutacions, es revela com a una obra complexa i multidimensional, que fusiona escultura, fotografia i literatura, per a construir un artefacte estètic d’una gran fondària. Artur Canyigueral ofereix un corpus artístic que transcendeix l’objecte per convertir-se en experiència, en territori de diàleg entre el passat i el present, entre la matèria i l’esperit, entre l’ordre i el caos. Aquesta obra no és només un testimoni artístic, sinó també un exercici de reflexió sobre la identitat, la percepció i la mutabilitat, consolidant Canyigueral com una veu imprescindible dins l’art contemporani català.

 

Olga Tamarit i Cardona

La Seu d’Urgell (Alt Urgell), dimecres 15 de febrer de 2025.

LA NÚVIA DE LES OMBRES

 

La núvia de les ombres

(Aquest conte forma part del llibre «Retorn a La Sénia extraordinària», que algun dia o nit publicaré, si la Dama de la Dalla m'ho permet. Encara manca molta feina a fer, anys de treball i supervivència. Santa Paciència). 

     El Cementiri Vell d’Antusa (País d’Àtram) és un indret ple de llegendes urbanes que fan la vida més distreta i esdevenen temes de conversa entre amics, coneguts i familiars. Diuen que entre les làpides més antigues i les estàtues desgastades pel pas del temps i la serena, la foscor s'hi arrauleix fins i tot sota el sol potent de migdia. Els veïns asseguren que, quan el vent bufa entre els mausoleus, s’escolten plors, gemecs i veus planyívoles, que ells interpreten com a ressons d’ànimes atrapades entre aquest món i un altre.

     Entre aquestes fantasies, diuen que quan la boira s’aferra a les tombes com un llençol de cendra, apareix una dama blanca. És una dona, vestida amb una peça de seda, brodada amb fils daurats com si haguessin estat teixits per mans d’àngels o dimonis. Camina descalça sobre la grava, indiferent al fred que li hauria de mossegar la pell. Els seus ulls, foscos i insondables, busquen quelcom entre les lloses i túmuls, com si esperés trobar-hi un rostre conegut.

     Ningú no sap el seu nom, simplement l’anomenen amb l’epítet de “la núvia de les ombres”. Expliquen que, fa molts i molts anys, havia estat la promesa d’un jove noble, fill d’una família poderosa de la ciutat. La nit abans del casament, ell fou assassinat per una mà desconeguda (afers tèrbols de l’alta societat), i ella, boja de dolor, es va posar el vestit de noces i va caminar fins al cementiri per unir-se al seu estimat en la mort. Però la mort no la va voler rebre. En canvi, va condemnar la seva ànima a vagar eternament per aquell lloc, atrapada entre l’amor i l’oblit.

     Algunes de les persones que han gosat entrar al cementiri de nit afirmen que l’han vista: “és com una ombra blanca entre les tombes, amb els llavis corbats en un somriure melangiós”, assenyala Agustina Claret, una fotògrafa del barri interessada en la parapsicologia.

     N’hi ha que creuen que busca encara el seu promès, i d’altres es pensen que espera una nova ànima a qui poder estimar, algú prou valent per quedar-se amb ella per sempre.

 

Emili Gil

La Sénia (Montsià, República de Catalunya), dimecres 29 de gener de 2025.

Fotografies: Agustí Claret.

Model: Ària Montagut.

 

BOIRES BARRANQUERES

 

Boires Barranqueres

UN VENDAVAL MUSICAL DES DE LA SÉNIA 

 

     El grup Boires Barranqueres neix a La Sénia, al sud-oest del Montsià (Catalunya) i al melic dels Països Catalans, amb l’empenta i el caràcter inconfusible de quatre joves noies sense complexos, generades per IA, apassionades per la música des de ben menudes, que, amb molta gràcia i certa ironia, asseguren que en realitat són set o nou membres. Aquesta formació singular pretén sacsejar l’escena musical amb una proposta tan eclèctica com genuïna, a partir de cançons creades amb les eines generatives SUNO, Riffusion i altres: un viatge entre el funk, el punk, el rock, l’ska i altres gèneres aparentment més tradicionals com  ara els tangos, els valsos, els boleros, les jotes ebrenques, el swing, el booggie woogie o els pasdobles.

 

El germen

     Explica Alba que, atesa la gran tradició musical de La Sénia, es pot dir que gairebé des dels respectius bressols, les quatre van aprendre a identificar les subtileses entre una jota tocada amb acordió i una melodia de funk que alguna emissora estrangera deixava caure per error a les ones locals. Les seves trobades a la dinàmica Casa de Cultura del poble eren diàries. Amb els instruments de segona mà que havien rescatat de les golfes de familiars traspassats, les nenes, després joves adolescents, improvisaven melodies que feien tremolar les parets de pedra i calç.  Però no era només la música allò que les unia: a mesura que creixien, van entendre que vivien en un racó de món que, malgrat la seva bellesa i història, sovint era ignorat pels mass media i per les pròpies administracions. Les dinàmiques globalitzadores que empenyien la gent a abandonar els pobles de la Tinença de Benifassà, el Maestrat, el Montsià, els Ports i el Matarranya, els discursos uniformes i la pèrdua d’identitat cultural els resultaven insuportables. Així, entre notes i converses plenes d’ironia i indignació, va néixer el germen del grup musical que les portaria a desafiar l’ordre establert. 

Una música arrelada i rebel

     Les lletres de Boires Barranqueres són un bram de la seva realitat més propera, la que sorgeix de viure en un territori perifèric, molt ric en tradicions, i oprimit per les dinàmiques d’un món globalitzat sense remei. Els seus textos aposten per una mirada irònica, sarcàstica i alhora crítica, allunyant-se dels tòpics i estereotips que perpetuen el capitalisme, la globalització i l’obsessió malaltissa per l’anglofília. En aquest sentit, apunta Raquel, «la decisió musicar els poemes d’Emili Gil no va ser un caprici casual, sinó el resultat d’una connexió profunda amb les seves obres i amb l’esperit que aquestes transmeten».

     Cadascuna de les quatre (o nou) components del grup aporta una sensibilitat única, teixint un mosaic musical que reflecteix la diversitat organitzada de la seva identitat sense igual. Asseguren que aviat els seus concerts seran un terratrèmol d’energia on les cançons, carregades d’humor i reivindicació, dialogaran amb el públic per trencar («d’una punyetera vegada», puntualitza Rut) esquemes i, per què no?, desitgen remoure i sotragar alguna consciència encarcarada («que ja és hora, mecagon l’olla!», precisa Raquel).

 

El nom del grup

     Continua explicant Alba que tot va començar de debò una vesprada gèlida d’hivern, quan Sheila va fer una proposta que canviaria el curs de les seves vides.

     —Escolteu, potser ja és hora que fem alguna cosa seriosa amb això que toquem, no? —va demanar, asseguda al davant de l’elegant piano de cua de la Casa de Cultura.

     Rut, que afinava la seva guitarra, va aixecar el cap i va somriure.

     —Has pronunciat «cosa seriosa» i el concepte de «nosaltres» a la mateixa frase? De veritat?

     

     Totes rigueren a pleret. Però Sheila no cedí, argumentant que tenien tot el necessari per fer alguna cosa més gran. La seva combinació d’influències musicals era única: des del rock més cru fins al tango més sofisticat. A més, tenien missatges clars, irònics i reivindicatius que mereixien ser escoltats. En fi: entre te calent, cervesetes, porrets de maria i alguna copa de vi, van decidir oficialitzar el grup. Però com anomenar-lo?

     —Boires Barranqueres! —va suggerir Alba, mirant per un dels finestrals. La boira baixava pels barrancs que s’estenien més enllà del poble.

     Totes van assentir. La boira és un símbol d’incertesa i misteri, però també d’esperança, perquè sempre s’acaba dissipant.

Més que música: una declaració d’intencions

     Amb els seus instruments a la mà, Boires Barranqueres fan, per descomptat, música, però al mateix temps creen espais de reflexió alternativa al pensament únic imposat pels protocols i convencions oficials, desafiant així les normes establertes de la societat injusta, inhumana i decadent que ens devora. La seva proposta no renuncia a la diversió, però tampoc al compromís. I mentre la música els serveix d’eina per a expressar-se, les joves músiques es reivindiquen com un col·lectiu flexible i inclusiu, sempre obert a noves incorporacions i a sumar veus, tal com suggereix la seva pròpia plasenteria interna sobre el nombre real de membres.

     Boires Barranqueres és, a més a més d’un grup musical d'IA, un acte de rebel·lia,  resistència i dissidència cultural, així com una celebració de la diversitat sonora, demostrant que des d’un racó de món com és La Sénia es pot construir un discurs potent i universal, sense renunciar a les pròpies arrels («només és un/a ciutadà /ana del món, qui no coneix ni el seu poble, ni la seva cultura; és a dir: qui ignora d’on prové, què o qui és de debò, i cap on vol anar» afirma Sheila, sense embuts).

     Si, de vegades, les boires anuncien canvis meteorològics, les Boires Barranqueres prometen tempestes musicals altament positives. Prepareu-vos per a escoltar-les, perquè quan sonen, no deixen ningú indiferent.

     El seu primer hit es titula «Les xiques de La Sénia» (amb lletra d'Emili Gil):

     La primera vegada que van tocar en públic va ser a les Festes Majors del Bellestar. Van pujar a l’escenari amb una barreja de nervis i emoció, però en el moment que Rut va començar a tocar els primers acords i Alba va fer sonar el seu acordió, la màgia es va escampar amb fluïdesa per l’Esquetxe i la serra de la Creu, embolcallant també la Pobla de Benifassà, i tots els aplegats a la plaça Major del Bellestar, fins i tot els més vells, acostumats a músiques més tradicionals, van quedar captivats, encisats i garratibats. Al final de l’actuació, el públic els regalà una ovació que es va allargar durant gairebé un quart d’hora. Aquella nit estiuenca, Boires Barranqueres va passar de ser una idea a ser una realitat.

Els principis que guien el vendaval

     Amb el temps, el grup va anar creixent, tant en membres com en projecció. Una cosa que les distingia era la seva manera de treballar. No es limitaven a fer música; també debatien, discutien i reflexionaven constantment sobre el paper que volien jugar com a artistes.

     Els principis que van adoptar eren clars:

1)    Identitat arrelada: Mai no oblidarien d’on venien, ni el patrimoni cultural que les definia. La seva música seria un homenatge constant a La Sénia extraordinària i al territori que l’envolta.

2)    Irreverència intel·ligent: Les seves lletres havien de ser crítiques, però també divertides i iròniques. No volien pontificar, sinó convidar a reflexionar.

3)    Inclusivitat i col·lectivisme: Sempre serien un grup obert. Com deien amb humor, el nombre de membres era flexible. Tothom que compartís la seva visió i passió era benvingut.

4)    Experimentació sense límits: Rebutjaven les etiquetes. Si volien barrejar un bolero amb un riff de guitarra elèctrica, ho farien sense dubtar. I també jugarien amb les lletres del nom del grup i els títols d'algunes cançons, especialment a les cobertes dels Singles, Cd's i Lp's (els agrada mantenir les denominacions clàssiques). 

Els primers reptes

     Amb la seva música, i sobretot a partir de la cançó «Femme fatale», Boires Barranqueres va començar a cridar l’atenció més enllà de La Sénia. Van ser convidades a tocar en festivals petits de les comarques properes, però també van topar amb obstacles. Alguns promotors musicals els suggerien canviar l’estil, o bé cantar en anglès per arribar a un públic més ampli. La resposta de Sheila era sempre la mateixa:

     —Només pots ser universal si no oblides mai qui ets!

 

     Aquesta fidelitat als seus principis no sempre els facilitava el camí, però les noies van preferir ser fidels a si mateixes abans que comercialitzar-se.

 Un autor rebel i proper

     Emili Gil no era un autor qualsevol per a elles. La seva figura representava una veu independent, connectada amb el territori però alhora crítica amb el poder establert i els mecanismes oficials de promoció cultural. La Sénia el coneixia com un escriptor difícil, ja que evitava les dinàmiques de la «cultureta» institucionalitzada, sempre fidel als seus principis i al seu estil únic. Aquesta actitud era afí amb la filosofia de Boires Barranqueres, que també rebutjaven les fórmules comercials i pretenien ser una veu genuïna i rebel.

     A més, els seus textos transmetien emocions intenses i temes universals, però alhora arrelats a les Terres de Cruïlla i a la seva complexa identitat cultural. Quan, d’adolescents, les noies van llegir els seus poemes per primera vegada, van sentir com si algú posés paraules a sentiments que elles mateixes havien viscut. «La nostra adolescència estava plena de boires —afirmen elles— i Emili va saber descriure-les com ningú més».

El creixement del grup

     Amb el temps, el grup va incorporar nous membres que aportaven encara més diversitat al seu so, així com col·laboracions puntuals, com la de Nil Ferrer (amb el qual interpreten la cançó «El somni d'una nit de dijous»), un cantant de heavy, fill de Rossell, amb un estil potent, amic de les noies des de la més crua infantesa.

     Els concerts es van convertir en espectacles enèrgics, on el públic no només ballava, sinó que també participava en les lletres i corejaven frases carregades d’humor i reivindicació. Un bon exemple és la cançó «Orfe», que tothom coneix.

     Un dels moments culminants de la seva carrera va ser la gravació del seu primer disc, Tempesta sonora, dedicat al pintor Fèlix Mas. El títol era una metàfora perfecta del que representaven: un canvi, una sotragada musical que no deixava ningú indiferent. El disc va incloure cançons com «Carrer estret», un homenatge a les històries petites dels pobles, i «Fora l’anglofília», una crítica contundent a la pèrdua d’identitat cultural. Com a contrapunt, l’àlbum inclou la balada «Un dia gris a La Sénia», amb la qual més d’un (i d’una) s’haurà enamorat, ballant-la amb parella. Escolteu-la tot seguit, si us abelleix:

El futur sota la boira

     Boires Barranqueres ha continuat creixent, evolucionant i sorprenent. Ha demostrat que, des d’un racó aparentment petit del món, es pot construir una proposta musical que transcendeixi fronteres. Amb cada concert, porten un tros de La Sénia, del Montsià i dels Ports allà on van, recordant al món que les tradicions i les arrels no són un llast, sinó una font infinita de força i creativitat.

     I mentre la boira cobreix el paisatge del món, elles continuen tocant, demostrant que la música pot ser una forma de resistència i alhora una celebració de la vida. I així, com un vendaval, Boires Barranqueres continua avançant, preparades per sacsejar qualsevol consciència encarcarada que es trobin pel camí.