BOIRES BARRANQUERES

 

Boires Barranqueres

Un vendaval musical des de La Sénia

 

     El grup Boires Barranqueres neix a La Sénia, al cor del Montsià (Catalunya), amb l’empenta i el caràcter inconfusible de quatre joves noies sense complexos, generades per IA, apassionades per la música des de ben menudes, que, amb molta gràcia i certa ironia, asseguren que en realitat són set o nou membres. Aquesta formació singular pretén sacsejar l’escena musical amb una proposta tan eclèctica com genuïna, a partir de cançons creades amb l'eina generativa SUNO: un viatge entre el funk, el punk, el rock, l’ska i altres gèneres aparentment més tradicionals com  ara els tangos, els valsos, els boleros, les jotes ebrenques, el swing, el booggie woogie o els pasdobles.

 

Una música arrelada i rebel

     Les lletres de Boires Barranqueres són un bram de la seva realitat més propera, la que sorgeix de viure en un territori perifèric, molt ric en tradicions, i oprimit per les dinàmiques d’un món globalitzat sense remei. Els seus textos aposten per una mirada irònica, sarcàstica i alhora crítica, allunyant-se dels tòpics i estereotips que perpetuen el capitalisme, la globalització i l’obsessió malaltissa per l’anglofília.

     Cadascuna de les quatre (o nou) components del grup aporta una sensibilitat única, teixint un mosaic musical que reflecteix la diversitat organitzada de la seva identitat sense igual. Asseguren que aviat els seus concerts seran un terratrèmol d’energia on les cançons, carregades d’humor i reivindicació, dialogaran amb el públic per trencar («d’una punyetera vegada», puntualitza Rut) esquemes i, per què no?, desitgen remoure i sotragar alguna consciència encarcarada («que ja és hora, mecagon l’olla!», precisa Raquel).

 

Més que música: una declaració d’intencions

     Amb els seus instruments en mà, Boires Barranqueres fan, per descomptat, música, però al mateix temps creen espais de reflexió alternativa al pensament únic imposat pels protocols i convencions oficials, desafiant així les normes establertes de la societat injusta, inhumana i decadent que ens devora. La seva proposta no renuncia a la diversió, però tampoc al compromís. I mentre la música els serveix d’eina per a expressar-se, les joves músiques es reivindiquen com un col·lectiu flexible i inclusiu, sempre obert a noves incorporacions i a sumar veus, tal com suggereix la seva pròpia plasenteria interna sobre el nombre real de membres.

     Boires Barranqueres és, a més a més d’un grup musical d'IA, un acte de rebel·lia,  resistència i dissidència cultural, així com una celebració de la diversitat sonora, demostrant que des d’un racó de món com és La Sénia es pot construir un discurs potent i universal, sense renunciar a les pròpies arrels («només és un/a ciutadà /ana del món, qui no coneix ni el seu poble, ni la seva cultura; és a dir: qui ignora d’on prové, què o qui és de debò, i cap on vol anar» afirma Sheila, sense embuts).

     Si, de vegades, les boires anuncien canvis meteorològics, les Boires Barranqueres prometen tempestes musicals altament positives. Prepareu-vos per a escoltar-les, perquè quan sonen, no deixen ningú indiferent.

     El seu primer hit es titula «Les xiques de La Sénia»:

 

 

 

 

Sobre Lector d’esperes (1990), de Josep Igual

 Emili Gil

A la contracoberta del llibre Lector d’esperes se’ns diu (redactat anònim) que aquest tercer llibre de poesia de Josep Igual «confirma la trajectòria ascendent d’aquest autor, que sap transferir al llenguatge l’aguda percepció de les emocions i de les coses, i que, en una poesia originalíssima i personal, ens emmena a aquells espais on la paraula es fa meravella intuïtiva i irreductible».

El primer poema, «El far», evoca el darrer conte (inacabat) d’Edgar Poe, i també una de les darreres novel·les de Jules Verne, El far de la fi del món (1905), així com ambients lovecraftians i preguntes ben punyents, com mostra en els versos: «Qui ha begut, aquesta nit? / Qui ha profanat aquest sexe mort?».

Trobem ací alguns dels temes més romàntics, com són l’embriaguesa etílica, la nit (i tota la màgia que comporta), la profanació (el salt de les lleis establertes), i el sexe mort, és a dir: la necrofília. Al mateix poema, un xic més avall hi llegim: «No perdre’m el darrer naufragi, / la víctima ofegada sobre el groc naixent». Una imatge gairebé pictòrica: el darrer naufragi, el groc naixent. Talment un llenç de Caspar David Friedrich o una posta de sol fantàstica de William Turner, amb els característics colors esgrogueïts, poderosos i flamejants del solstici d'hivern. O una albada, potser, que és capaç, o no, de transformar una situació tràgica en or, o bé de treballar la pedra en brut per convertir-la en una pedra cúbica.

Poc després l’al·lusió a Edgar Poe, sempre Edgar Poe (no ho oblidéssiu pas), ja és més diàfana quan escriu «la nau / d’un octubre sense ombra en els segles». Edgar Poe traspassà el 7 d’octubre de 1849.

La resta del llibre continua amb una atmosfera sensual de decadència (La décadanse, de Serge Gainsbourg i Jane Birkin) i un estat d’ànim melancòlic, fins i tot misantrop, salpebrat amb algun detall gòtic (literatura fantàstica) i, per tant, rebel, del segles XVIII i XIX. Sals isolades, gebres, retrobar l’hivern, ventres inflats, altars en flames, «tan important que ha estat naufragar». Tot un dèdal d’incerteses, amb alguns fanals, o fars («Espriu / o Holan, o tu, / que em mires per sobre del muscle»)[1] al bell mig d’un oceà de fang, de plors, de portes closes.

Sembla que tan sols el somni, l’imaginari, pot deslliurar-nos d’un patiment perpetu: «Que l’afligit et lloe totes / les troballes d’aquest repòs / de somni tenaç».[2]

Perquè tal i com declara al poema «Esperar-te» (pàgina 23), farcit de llàgrimes condemnades i de xarops amargs: «Potser no paga la pena esperar-te». Una idea que es veu reforçada quan expressa que «No creixerà el foc / que ens és necessari / d’aquestes branques / verdoses / cegades de por», i en «sacrificis inútils, / els mostres fills perduts».

 

 

Parques, teranyines, espectres, dols i presagis continuen oferint-nos tots els «mobles ordenats en la set, / el pes malvat dels espectres (...), «Abismat en el neguit de la tempesta, / engarjolat en l’espera feixuga (...) ordenant les meves morts en l’aire net».[3]

Endemés de l’alliberament mitjançant el somni o l’imaginari propi, al ja citat poema «Matinada» hi entrelluquem una altra possibilitat de sortida o alleujament: la bogeria, atès que «La follia / m’alimenta / els silencis sangonosos».

Amb aquests pocs exemples triats a l’atzar comprovem que, en efecte, la sonda vital i lírica de Josep Igual (no oblidem tampoc la seva vessant de músic i compositor) ateny fondàries humanes que sap expressar intel·ligiblement, amb tota la força, lluita i rèmora del frec constant, desgastador, del sobreviure (o sobremorir) quotidià.

---

[1] Versos del poema «Matinada», pàgina 47.

[2] Versos del poema «Escultura», pàgina 21.

[3] Versos del poema «La set», pàgina 37.

 

 

 

 

MISTERI A LA LLAR D’INFANTS 

 

 

 

«En un dels carrers (Campreciós, 7) del tranquil barri d’Horta hi havia, l’any 1981, una escola bressol de creació recent («Guarderia Los Angeles»). Un dia del mes de juliol, després de dinar, els xiquets feien la migdiada en una aula, al damunt d’uns matalassos. Les dues joves mestres, que ja havien recollit, netejat i endreçat els plats de l’àpat, xerraven distretament de les seves coses quan, de sobte, els semblà veure una lluminària estranya que sortia de la cuina. Anaren cap allà, no van veure-hi res d’anòmal i, de pas, comprovaren que els fogons estiguessin apagats. Revisaren amb atenció tots i cadascun dels conductes i canonades del gas, perquè no podien imaginar que fos cap altra cosa, sinó una flamarada, allò que havia causat la llum inesperada. Però tot semblava estar bé; tampoc no hi havia ningú que hagués pogut fer alguna bretolada. 

 

»Mentre donaven un cop d’ull a les classes, sentiren unes passes i com algú manipulava el pom d’una porta. Immediatament es dirigiren a l’aula on dormien els nens. Tots eren gitats; la majoria dormia, tot i que n’hi havia un parell amb els ulls oberts. Despertaren a la resta i els tragueren al pati, que era un recinte tancat sense cap més accés que el que vigilaven les dues noies, inquietes. Parlaven entre elles dels fenòmens estranys que havien viscut feia pocs minuts quan van veure una ombra difusa, de forma humana, que es passejava pel pati on eren els xiquets, els quals començaren a gemegar i plorar. 

 

»Les mestres feren passar la quitxalla a l’interior de l’edifici i els preguntaren què havien vist. Els nens respongueren que havien vist un home molt alt, prim i negre. En demanar-los per on havia entrat, van contestar que per la porta on eren les professores, i que se n’havia anat per una paret. El definiren com a lleig, pelut i grenyut, i que volava de peu. Alguns digueren que ja l’havien vist abans. Una de les dues mestres ja no va tornar a la llar d’infants.

 

»Poques setmanes més tard l'escola bressol tancà per sempre.

 

Fragment del projecte (encara inèdit), en diversos volums, de «Països Catalans màgics i misteriosos», d'Emili Gil. Fotografia: maig de 2015.

 

 

 

 JACINT VERDAGUER I EL MONT

 

 «Entre les moltes excursions, s’hi compta l’estada que va fer del 25 de juliol al 9 de setembre de 1884 al Santuari de la Mare de Déu del Mont, del qual deixà escrit que "dels molts santuaris de Catalunya i de fora d’ella, que he visitat, mai cap no se m’havia aparegut tan bell com ara mateix el de la Mare de Déu del Mont". 

»Des d’aquest cim privilegiat s’inspirà per escriure alguns versos del que seria el seu gran poema èpic, Canigó, que aleshores ja tenia força avançat (iniciat el 1879, durant la seva estada al Vallespir). "Veig el Canigó cara a cara, i faig algunes enraonades amb ell", va escriure al seu amic Jaume Collell. Als estius següents, i fins el 1888, va fer-hi escapades de més curta durada.

»Actualment a l’albergueria del Mont podem contemplar l’habitació i el llit on va dormir en Jacint Verdaguer, entre d’altres objectes relacionats amb la seva vida i obra. També hi ha un monòlit i una escultura del poeta erigida en record i homenatge. 

»Dedicà diverses composicions a aquest «niu d’àligues», com qualificava ell: "Oh Mare de Déu del Mont, / ¿com tan alta sou pujada, / en un “trono” de penyals / dalt al cim d’una muntanya? / ¿És per sentir els Angelets, / o per rebre el bes de l’alba, / o per abastar un estel, / el més bell de l’estelada?"».

Fragment de la pàgina 12 del quadern Jacint Verdaguer: exorcismes entre l'Atlàntida i el Canigó (2020), d'Emili Gil. Fotografia: escultura de Jacint Verdaguer a l'exterior del santuari de la Mare de Déu del Mont, dimarts 26 de maig de 2009.

 

 

La Trillizas, de Jaume Rumeu

LAS TRILLIZAS,

de Jaume Rumeu

Las trillizas, de Jaume Rumeu (1930-2003), és el títol de capçalera d’una sèrie d’onze tebeos, de 32 pàgines cadascun, protagonitzats per tres germanes Gemy (Prima, Twileen, i Troisette) que treballen com a agents secrets, a les ordres d’un coronel (Avon). Estan dibuixats en blanc i negre, i les cobertes són en color. Cal destacar que és un tebeo, a més a més de força ben dibuixat, molt agosarat i diria que fins i tot provocador, tenint en compte l’època i el país del seu naixement, l’Espanya trista de 1968, en ple franquisme. No tinc cap dubte que, avui dia, aquestes històries gràfiques tindrien encara més renom del que tingueren, atès que ja ens hem acostumat a les heroïnes femenines.

Durant molts anys Jaume Rumeu va amagar el seu cognom català signant com a Romeo, i com a Homero, per tal de defugir, en la mesura d’allò possible, les sistemàtiques pressions i humiliacions feixistes. Segons la seva filla, Iris Rumeu, el fet que el cognom dugui una primera «u» i no pas una «o», Romeu, com seria normatiu, es deu al fet que qui va inscriure el nom de Jaume va ser el seu avi (possiblement per part materna), i es va equivocar (cal dir, que en aquella època el català encara no estava normativitzat, i s’escrivia com bonament es podia. Encara es respirava la Dictadura de Primo de Rivera).

Tenint l’experiència d’haver treballat en diverses revistes estrangeres les protagonistes de les quals eren jovenetes eixerides (Susette, per a la revista Chérie; Juliette, per a la revista Romeo i per a les britàniques Tammy i Misty, entre d’altres), Rumeu proposà a Editorial Valenciana (Edival, S.A.), a finals de la dècada de 1970, el projecte de Las Trillizas, que es publicaren amb força èxit i acceptació per part dels lectors, de 1970 a 1976, en països com ara Israel, Suècia, Països Baixos, etc., però no va ser fins un grapat d’anys més tard quan l’empresa editorial valenciana es va decidir, estimulada per la projecció a les pantalles televisives de l’exitosa sèrie nordamericana Charlie’s Angels (Els àngels de Charlie, 1976-1981), a editar Las Trillizas a la sempre engarrotada i tibant pell de brau. Ho va fer, emperò, exigint a Rumeu que transformés una mica els tebeos, afegint-hi referents televisius. De fet, és molt possible que la sèrie dels Àngels de Charlie sigui una còpia (fins a quin punt plagi?) de l’obra de Jaume Rumeu i no pas al contrari, com se sol pensar d’entrada.

Pel que sembla, les historietes originals les va dibuixar entre 1968 i el 4 de gener de 1970, segons escriu la seva filla, Iris Rumeu, a la pàgina web https://rumeuart.wordpress.com/2018/08/22/trillizas-el-comic-de-rumeu-2/.

Agraïments a Iris Rumeu, per la informació aportada.