Sobre Lector d’esperes (1990), de Josep Igual
Emili Gil
A la contracoberta del llibre Lector d’esperes se’ns diu (redactat anònim) que aquest tercer llibre de poesia de Josep Igual «confirma la trajectòria ascendent d’aquest autor, que sap transferir al llenguatge l’aguda percepció de les emocions i de les coses, i que, en una poesia originalíssima i personal, ens emmena a aquells espais on la paraula es fa meravella intuïtiva i irreductible».
El primer poema, «El far», evoca el darrer conte (inacabat) d’Edgar Poe, i també una de les darreres novel·les de Jules Verne, El far de la fi del món (1905), així com ambients lovecraftians i preguntes ben punyents, com mostra en els versos: «Qui ha begut, aquesta nit? / Qui ha profanat aquest sexe mort?».
Trobem
ací alguns dels temes més romàntics, com són l’embriaguesa etílica, la nit (i
tota la màgia que comporta), la profanació (el salt de les lleis establertes),
i el sexe mort, és a dir: la necrofília. Al mateix poema, un xic més avall hi
llegim: «No perdre’m el darrer naufragi, / la víctima ofegada sobre el groc
naixent». Una imatge gairebé pictòrica: el darrer naufragi, el groc naixent. Talment un llenç de Caspar David Friedrich o una posta de sol fantàstica de William Turner, amb els característics colors esgrogueïts, poderosos i flamejants del solstici d'hivern. O una albada, potser, que és capaç, o no, de transformar una situació tràgica en or, o bé de treballar la pedra en brut per convertir-la en una pedra cúbica.
Poc després l’al·lusió a Edgar Poe, sempre Edgar Poe (no ho oblidéssiu pas), ja és més diàfana quan escriu «la nau / d’un octubre sense ombra en els segles». Edgar Poe traspassà el 7 d’octubre de 1849.
La resta del llibre continua amb una atmosfera sensual de decadència (La décadanse, de Serge Gainsbourg i Jane Birkin) i un estat d’ànim melancòlic, fins i tot misantrop, salpebrat amb algun detall gòtic (literatura fantàstica) i, per tant, rebel, del segles XVIII i XIX. Sals isolades, gebres, retrobar l’hivern, ventres inflats, altars en flames, «tan important que ha estat naufragar». Tot un dèdal d’incerteses, amb alguns fanals, o fars («Espriu / o Holan, o tu, / que em mires per sobre del muscle»)[1] al bell mig d’un oceà de fang, de plors, de portes closes.
Sembla que tan sols el somni, l’imaginari, pot deslliurar-nos d’un patiment perpetu: «Que l’afligit et lloe totes / les troballes d’aquest repòs / de somni tenaç».[2]
Perquè tal i com declara al poema «Esperar-te» (pàgina 23), farcit de llàgrimes condemnades i de xarops amargs: «Potser no paga la pena esperar-te». Una idea que es veu reforçada quan expressa que «No creixerà el foc / que ens és necessari / d’aquestes branques / verdoses / cegades de por», i en «sacrificis inútils, / els mostres fills perduts».
Parques, teranyines, espectres, dols i presagis continuen oferint-nos tots els «mobles ordenats en la set, / el pes malvat dels espectres (...), «Abismat en el neguit de la tempesta, / engarjolat en l’espera feixuga (...) ordenant les meves morts en l’aire net».[3]
Endemés de l’alliberament mitjançant el somni o l’imaginari propi, al ja citat poema «Matinada» hi entrelluquem una altra possibilitat de sortida o alleujament: la bogeria, atès que «La follia / m’alimenta / els silencis sangonosos».
Amb aquests pocs exemples triats a l’atzar comprovem que, en efecte, la sonda vital i lírica de Josep Igual (no oblidem tampoc la seva vessant de músic i compositor) ateny fondàries humanes que sap expressar intel·ligiblement, amb tota la força, lluita i rèmora del frec constant, desgastador, del sobreviure (o sobremorir) quotidià.
[1] Versos del poema «Matinada», pàgina 47.
[2] Versos del poema «Escultura», pàgina 21.
[3] Versos del poema «La set», pàgina 37.
