EL PLAT SANT
D’allò que s’enorgulleix més la Cattedrale di San Lorenzo de Gènova (Ligúria), i amb raó, és de ser la
seu del Sacro Catino (el plat sant). Segons la
tradició és el plat en el qual Jesús va menjar el darrer sopar. Seria, doncs,
la parella de la famosa copa del Sant Graal. El recipient per beure i el
recipient per menjar. Alguns autors consideren el plat com el Graal de debò. És un vas o escudella de vidre verd, transparent, polit i brillant, amb forma
còncava i hexagonal. Té un parell de nanses laterals, i el 1951 se li afegí
l’estructura de metall que el manté unit. Mesura uns cinquanta centímetres de
diàmetre i nou d’alçada. Durant molts anys es cregué que era de maragda.
Existeix incertesa pel que fa a la datació: mentre que alguns el situen al segle
I, d’altres sostenen que és del segle IX. A la placa que hi ha a la vora hi
posa: «Arte romana. Secolo I-V. Sacro
Catino». A parer de Jack Lindsay (Les
origines de l’alchimie dans l’Égypte gréco-romaine, 1986) el recipient fou
originalment un regal que la reina de Sabà oferí a Salomó, cosa que
traslladaria la fabricació de l’objecte cap a nou-cents anys abans de la nostra
era.
Fou portat a Gènova per Guglielmo Embriaco,
després de conquerir Cesarea de Palestina, l’any 1101. Tothom creia que era el
Graal, però fou Jacopo da Varagine, o Varazze (Jaume de Voràgine), arquebisbe
de Gènova al segle XIII i autor de la Llegenda àurea (Legenda sanctorum), el primer en documentar per escrit la relació
entre el Sant Graal i el Sacro Catino,
a la Cronaca
genovese (Chronicon Ianuense).
Assegurava que es tractava del vas en el qual fou recollida la sang de
Jesucrist, quan aquest agonitzava a la creu.
El misteri a l’entorn del plat augmentà a mesura que
passava el temps. No era possible veure’l sinó en condicions molt especials.
Calia demanar permís i només els personatges més il·lustres i poderosos tenien
accés a ell. Era tancat a pany i forrellat en un armariet de ferro, a la
sagristia de la catedral, i custodiat per quatre ciutadans que, anualment, eren
escollits segons les seves «bones costums» i condicions econòmiques. La
relíquia només es mostrava a la plebs el primer dia de Quaresma. El 1319 fou
una penyora, avui en diríem aval, per fer front a les necessitats econòmiques
del govern genovès. Francesco Petrarca fou un dels privilegiats que pogué veure
el Plat Sant.
Quan Gènova fou conquerida pels escamots francesos de Napoleó, el 1806,
el Sacro Catino fou portat a París.
Diversos membres de l’Acadèmia de Ciències de l’Institut de França examinaren
detingudament l’objecte, i determinaren la seva naturalesa de vidre, no pas de
maragda. El 14 de juny de 1816 el plat retornà a Gènova, trencat en deu
trossos. En falta un. Algunes estudiosos pensen que el plat fou fraccionat a
Torí, de camí a la Ligúria.
Qui ho sabrà mai? On és el bocí que hi manca? Se’l va quedar
algú, per fer-ne un ús particular?
