MISTERI A LA LLAR D’INFANTS 

 

 

 

«En un dels carrers (Campreciós, 7) del tranquil barri d’Horta hi havia, l’any 1981, una escola bressol de creació recent («Guarderia Los Angeles»). Un dia del mes de juliol, després de dinar, els xiquets feien la migdiada en una aula, al damunt d’uns matalassos. Les dues joves mestres, que ja havien recollit, netejat i endreçat els plats de l’àpat, xerraven distretament de les seves coses quan, de sobte, els semblà veure una lluminària estranya que sortia de la cuina. Anaren cap allà, no van veure-hi res d’anòmal i, de pas, comprovaren que els fogons estiguessin apagats. Revisaren amb atenció tots i cadascun dels conductes i canonades del gas, perquè no podien imaginar que fos cap altra cosa, sinó una flamarada, allò que havia causat la llum inesperada. Però tot semblava estar bé; tampoc no hi havia ningú que hagués pogut fer alguna bretolada. 

 

»Mentre donaven un cop d’ull a les classes, sentiren unes passes i com algú manipulava el pom d’una porta. Immediatament es dirigiren a l’aula on dormien els nens. Tots eren gitats; la majoria dormia, tot i que n’hi havia un parell amb els ulls oberts. Despertaren a la resta i els tragueren al pati, que era un recinte tancat sense cap més accés que el que vigilaven les dues noies, inquietes. Parlaven entre elles dels fenòmens estranys que havien viscut feia pocs minuts quan van veure una ombra difusa, de forma humana, que es passejava pel pati on eren els xiquets, els quals començaren a gemegar i plorar. 

 

»Les mestres feren passar la quitxalla a l’interior de l’edifici i els preguntaren què havien vist. Els nens respongueren que havien vist un home molt alt, prim i negre. En demanar-los per on havia entrat, van contestar que per la porta on eren les professores, i que se n’havia anat per una paret. El definiren com a lleig, pelut i grenyut, i que volava de peu. Alguns digueren que ja l’havien vist abans. Una de les dues mestres ja no va tornar a la llar d’infants.

 

»Poques setmanes més tard l'escola bressol tancà per sempre.

 

Fragment del projecte (encara inèdit), en diversos volums, de «Països Catalans màgics i misteriosos», d'Emili Gil. Fotografia: maig de 2015.

 

 

 

 JACINT VERDAGUER I EL MONT

 

 «Entre les moltes excursions, s’hi compta l’estada que va fer del 25 de juliol al 9 de setembre de 1884 al Santuari de la Mare de Déu del Mont, del qual deixà escrit que "dels molts santuaris de Catalunya i de fora d’ella, que he visitat, mai cap no se m’havia aparegut tan bell com ara mateix el de la Mare de Déu del Mont". 

»Des d’aquest cim privilegiat s’inspirà per escriure alguns versos del que seria el seu gran poema èpic, Canigó, que aleshores ja tenia força avançat (iniciat el 1879, durant la seva estada al Vallespir). "Veig el Canigó cara a cara, i faig algunes enraonades amb ell", va escriure al seu amic Jaume Collell. Als estius següents, i fins el 1888, va fer-hi escapades de més curta durada.

»Actualment a l’albergueria del Mont podem contemplar l’habitació i el llit on va dormir en Jacint Verdaguer, entre d’altres objectes relacionats amb la seva vida i obra. També hi ha un monòlit i una escultura del poeta erigida en record i homenatge. 

»Dedicà diverses composicions a aquest «niu d’àligues», com qualificava ell: "Oh Mare de Déu del Mont, / ¿com tan alta sou pujada, / en un “trono” de penyals / dalt al cim d’una muntanya? / ¿És per sentir els Angelets, / o per rebre el bes de l’alba, / o per abastar un estel, / el més bell de l’estelada?"».

Fragment de la pàgina 12 del quadern Jacint Verdaguer: exorcismes entre l'Atlàntida i el Canigó (2020), d'Emili Gil. Fotografia: escultura de Jacint Verdaguer a l'exterior del santuari de la Mare de Déu del Mont, dimarts 26 de maig de 2009.