RESSENYA DE CARASSES,
d'Artur Canyigueral
L'obra Carasses, d'Artur
Canyigueral, constitueix una aportació singular en l’interstici entre diverses
disciplines artístiques i filosòfiques. Aquesta obra es presenta com un
compendi que transcendeix la mera catalogació escultòrica per a endinsar-se en
una exploració profunda sobre la identitat, la metamorfosi i la relació entre
l'home i la matèria primigènia. Així, Canyigueral articula un diàleg entre el
llenguatge de la pedra, la mirada fotogràfica i la veu poètica, configurant un
llibre que, lluny de ser una simple exhibició d'escultures, esdevé una
experiència estètica i filosòfica que interpel·la directament el
lector-espectador.
1. La
nit com a matriu creativa
El pròleg del crític d’art Abel Figueres
es refereix als antecedents escultòrics existents, però és en la presentació del
llibre que Emili Gil situa Carasses concretament en una tradició d'obres
de tota mena que neixen de la foscor. L'alquímia nocturna, evocada a través de
referències a Fulcanelli, Novalis i Lovecraft, estructura un imaginari en què
la nit –com a principi generador– esdevé un marc conceptual idoni per a entendre
l'obra de Canyigueral. La nit simbolitza allò ocult i insondable, el substrat
d'on emergeixen les formes. Aquesta connexió amb l'inconscient i l'arqueologia
de la matèria travessa tota l'obra i la dota d'una dimensió gairebé mítica.
2. La
carassa com a objecte-límit
Les carasses esculpides per Canyigueral es
presenten com a vestigis atemporals que oscil·len entre el ritual i l'objecte
artístic contemporani. La seva gènesi es fonamenta en el gest primigeni de la
talla, que transforma la pedra en rostre, en màscara, en testimoni. Aquestes
figures, realitzades amb materials variats com el jaspi o els còdols de rius i
muntanyes, són alhora concrecions físiques i ressonàncies d'un passatge
interior, evocant la tensió entre allò que es revela i allò que roman ocult.
L’estructura del llibre, organitzada en
set grups de nou carasses, s’inscriu en una numerologia que remet al simbolisme
pitagòric, taoista i hermètic. El set, xifra de la creació i la màgia, es
combina amb el nou, nombre de les muses i dels processos de transmutació.
Aquesta dimensió aritmètica, en diàleg amb el concepte de mutació que articula
el Yijing (Llibre de les mutacions), situa Carasses en un
espai de frontera entre el pensament estructural i la intuïció estètica.
3.
L'estètica de la paradoxa: entre la figuració i l'abstracció
A nivell plàstic, les carasses de
Canyigueral oscil·len entre la figuració primitiva, i/o primitivista, i la
simplificació geomètrica. Els trets facials, sovint suggerits més que definits,
insinuen una humanitat arcaica i intemporal, emparentada tant amb les màscares
rituals africanes com amb l’estètica de les escultures romàniques. Aquesta
dualitat entre el concret i l'abstracte, entre la representació i l'evocació,
s'amplifica en el diàleg amb la fotografia, que no es limita a documentar les
peces sinó que les resignifica, situant-les en un context de mirada inquietant,
de vegades espectral. Les carasses esdevenen, així, intermediaris entre la
matèria i el concepte, entre la permanència de la pedra i la fugacitat de la
percepció visual.
4. La
veu poètica: quartetes com a dispositiu d'interpretació
Un altre element clau de l'obra és la
inclusió de quartetes poètiques que acompanyen les carasses. Aquest recurs
afegeix una capa interpretativa que allunya l’obra de la mera contemplació
estètica i la projecta cap a una dimensió hermenèutica. Les quartetes funcionen
com a microrelats que doten cada carassa d'una aura específica, evocant
significats ocults i convidant el lector a una lectura simbòlica. L'analogia
amb les quartetes de Nostradamus –plantejada per Gil– és suggerent en la mesura
que aquestes peces textuals podrien ser llegides com a fragments d'un oracle
contemporani, un discurs fragmentari que interpel·la el receptor amb la seva ambigüitat.
5. El
paisatge com a gènesi
Més enllà de la materialitat de les
carasses, Carasses es vincula inexorablement al paisatge. Els entorns de
la Tinença de Benifassà, els Ports o el Montsià es converteixen en el teló de
fons d’una exploració que és tant geogràfica com espiritual. Els materials,
extrets d’aquests indrets, funcionen com a rastres d’un territori que és alhora
físic i mental. La connexió amb els elements naturals (pedra, aigua, vegetació,
fauna) accentua el caràcter tel·lúric de l'obra, en la línia d’una estètica
arrelada a la matèria i a la memòria ancestral.
6.
Conclusions
Carasses, que encertadament es
podria subtitular el llibre de les mutacions, es revela com a una obra
complexa i multidimensional, que fusiona escultura, fotografia i literatura,
per a construir un artefacte estètic d’una gran fondària. Artur Canyigueral
ofereix un corpus artístic que transcendeix l’objecte per convertir-se en
experiència, en territori de diàleg entre el passat i el present, entre la
matèria i l’esperit, entre l’ordre i el caos. Aquesta obra no és només un
testimoni artístic, sinó també un exercici de reflexió sobre la identitat, la
percepció i la mutabilitat, consolidant Canyigueral com una veu imprescindible
dins l’art contemporani català.
Olga
Tamarit i Cardona
La Seu
d’Urgell (Alt Urgell), dimecres 15 de febrer de 2025.
