Els miralls felins de la por:
una lectura de La Casa dels Gats, d’Emili GiL
Clàudia
Vilanova i Ferrer
En el panorama de la narrativa catalana
contemporània, Emili Gil s’alça com una veu singular, que es mou amb destresa
entre l’homenatge i la innovació dins del gènere fantàstic. L’autor té la capacitat
de fusionar les tradicions literàries amb una veu pròpia i intensa. La Casa dels
Gats, estructurada com un manuscrit trobat, reprodueix les ficcions gòtiques
i romàntiques amb un dinamisme poc habitual en la nostra literatura. La Casa
dels Gats, una novel·la que combina el suspens amb una imaginació
desbordant, és una obra que demana ser llegida no només com a un entreteniment,
sinó com a un exercici de complicitat amb la tradició literària de l’estrany.
Proposo una lectura crítica de la
novel·la, centrant-me en tres eixos essencials: l’arquitectura del misteri, la
simbologia felina i la veu narrativa. Amb tot, la intenció última no és tan
sols disseccionar el text, sinó encomanar-ne l'encant que desprèn, i
reivindicar-lo com a una peça imprescindible de la literatura de gènere
fantàstic escrita en català.
L’espai
com a protagonista
Un dels elements més poderosos de La
Casa dels Gats és l’espai: la casa mateixa. Aquest habitacle antic absorbit
per la ciutat, abandonat, i ple de racons prohibits, no és merament l’escenari
de la trama, sinó una entitat viva, una presència que respira, observa i
condiciona les accions dels personatges. En aquest sentit, Emili Gil recull la
millor tradició del haunted house anglosaxó (des de Margaret Oliphant,
passant per Egar Poe i fins a Shirley Jackson), però la trasllada a un univers
molt personal, amb ressons de la geografia sentimental catalana. La casa no
només conté secrets: és el secret en si mateixa. I aquest secret es desplega
lentament, amb un ritme deliberadament sostingut i pausat, que manté la tensió
narrativa i converteix el lector en un explorador de l’indòmit.
Els
gats com a símbol i com a enigma
El motiu felí, lluny de ser una simple
extravagància estètica, actua com a columna vertebral del relat. Els gats, com
a figures ambivalents, oscil·len entre la companyia domèstica i el misteri
arcà. En la novel·la, apareixen gairebé com a agents sobrenaturals, guardians
d’una saviesa antiga o, potser, testimonis d’un pacte ancestral. L’autor juga
amb aquesta dualitat: la familiaritat del gat esdevé inquietant quan la seva
mirada sembla entendre massa coses, o quan la seva presència es multiplica com
un tornaveu persistent. D’aquesta manera, el símbol felí es carrega de
significació, actuant com a pont entre el món visible i aquell que s’amaga sota
les rajoles de la realitat quotidiana.
L’estil:
una prosa amb personalitat
Emili Gil escriu amb ritme àgil i una
prosa rica, precisa, evocadora, plena de referències literàries i culturals,
però mai encarcarada. La seva veu narrativa es caracteritza per un equilibri
entre erudició i ritme, entre detall i avançament. No és estrany trobar en les
seves pàgines al·lusions que van des de Maupassant i Lovecraft fins a
Verdaguer, sempre integrades de manera orgànica, mai com a impostura. Aquesta
capacitat de combinar registres —el culte i el popular, el lúdic i el fosc— fa
de La Casa dels Gats una lectura molt estimulant, tant per al lector
ocasional com per a l’acadèmic exigent. És una novel·la que respecta la
intel·ligència del lector, i, alhora, el sedueix amb les armes més antigues de
la narrativa: el suspens, la curiositat, la por.
Una
literatura de gènere amb veu pròpia
En una cultura literària sovint reticent a
la ficció de gènere, La Casa dels Gats representa un gest valent, amb un
entramat simbòlic que convida a múltiples lectures (psicològica, sociocultural,
literària). Gil no demana permís per a escriure terror, misteri o fantasia:
simplement ho fa, i ho fa molt bé. Però, a més, la seva obra s’inscriu dins una
genealogia pròpia, en diàleg amb autors catalans com Joan Perucho, Pere Calders,
Joan Santamaria o Agustí Esclasans. És una literatura que no té complexos, que
es reivindica com a narrativa fantàstica feta amb ofici, amb ambició estètica i
amb vocació de permanència.
Conclusions
La Casa dels Gats és molt més que
una novel·la de misteri: és una porta oberta a un univers inquietant, ric i ple
de matisos. L’escriptor ofereix al lector una experiència narrativa, punyent i
emocional, que desperta tant l’instint com la reflexió, que entreté i, al
mateix temps, deixa petja. En una època en què la superficialitat narrativa és
moneda corrent, obres com aquesta són més necessàries que mai.
Amb la seva prosa rica i simbòlica, Emili
Gil convida el lector a submergir-se en un viatge iniciàtic, íntim i colpidor.
El ritme narratiu, l’arquitectura de la casa, la simbologia felina i la
impecable construcció del "manuscrit trobat" fan d’aquesta obra una
lectura apassionant i rellevant. Tant si busqueu emoció, reflexió o simplement
una història ben construïda, aquesta novel·la us captivarà i us sorprendrà.
Perquè llegir La Casa dels Gats no
és simplement gaudir d’una història ben escrita: és acceptar una invitació a
perdre’s en els laberints de l’imaginari i, potser, no tornar-ne del tot.
Bibliografia
Gil,
Emili: La Casa dels Gats. Una història delicada i magnètica (2025). Manuscrit
trobat. Estructura epistolar i marc narratiu (Bernat Riuverd). Del gòtic al
simbolisme contemporani.
--Misteris fascinants (Brosquil, 2002).
Col·lecció de relats amb referències egípcies i simbologies que anticipen
l’interès pels símbols de gats i rituals.
Maigí,
Raül: “Follia literària”: https://lesradesgrises.com/2015/10/16/follia-literaria/
Llobera i Adrover, Mònica. “La Casa
dels Gats, d’Emili Gil: realisme màgic i fantàstic gòtic”. Blog d’anàlisi
literària: emiligil-emili.blogspot.com
Subirats
i Sebastià, Emigdi. “Poetes catalans (41): Emili Gil i Pedreño”. Ressenya sobre
la biografia i la trajectòria literària. Blocs de VilaWeb: https://blocs.mesvilaweb.cat/emigdi/poetes-catalans-41-emili-gil-i-pedreno/
Doctora en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada
Universitat de Girona
