SA PUNTA DE GALERA I SA MÀ DES GEGANT
 |
| Sa punta de Galera |
Ens diu Gabriel Martín i Roig, al llibre L’Empordà fantàstic (2004) que «Sa punta de Galera és un dels
miradors més privilegiats del mar de la costa empordanesa» que «permet gaudir
de les millors sortides de sol de la comarca».
La llegenda explica que ara fa uns dos mil anys, si fa no fa, a les
ruïnes de la cala de Castell, de Palamós, hi vivia un gegant. A la mateix època
hi havia una vil·la romana al turonet del Collet (avui terme de Sant Antoni de
Calonge), on des del segle XII, també si fa no fa, es bastí el Priorat de Santa
Maria del Collet.
Al llogaret
romà hi vivia una noia tan llesta, bella i encisadora que era cortejada per
tots els fadrins de la comarca. El gegant, en veure-la, també en quedà enamorat,
i començà a parlar amb ella. De les paraules i gestos d’amistançats passaren a
compartir magarrufes d’amants.
Els pares de la jove no veien amb bons ulls aquella relació, que
qualificaven d’antinatural, ja que el gegant era un ésser avesat a tractar amb
llops, serps i guineus, no pas amb dones que precisen d’un tracte curós; a més
a més no sabia res de la vida de pagès, ja que el gegant era un caçador nat. Malgrat
les advertències dels masovers, la noia continuà trobant-se d’amagat amb el
gegant, ja que li feia prou el pes.
Un capvespre un veí els veié junts sota les branques d’una olivera,
festejant. La notícia va córrer com la pólvora, i el pare de la xicota,
emprenyadíssim, va pensar que calia tallar la relació en sec. Així, va resoldre
enviar la seva filla una temporada fora, a Empúries. Estava convençut, que d’aquesta
manera refredaria els sentiments ardorosos dels amants. Ja se sap que el
patriarcat i el masclisme imperava, llavors i encara ara.
La xica es queixà amargament, i plorà, però acabà acatant la decisió del
seu progenitor per respecte. Dos dies més tard embarcava en una galera, a la
platja del Collet.
 |
| Sa punta de Galera |
Diuen que, en assabentar-se, el gegant va córrer com un desesperat, amb
fúria, tristesa, amb llàgrimes als ulls i el cor trencat, cap al penyal on
actualment hi ha el far de Palamós. Allí hi amuntegà, amb ràbia, moltes pedres
i còdols, fins que va formar un promontori. La gent pensà que volia veure des d’allí
passar la galera que s’enduia la seva estimada mar enllà. Però no era ben bé
així, ja que en passar la nau per la vora del rocam, el gegant prengué la seva
fona (o mandró) i començà a llançar còdols contra la galera i els seus
tripulants.
Els primers projectils caigueren a l’aigua, però aviat els còdols
colpejaren alguns mariners, i a la fi, el timoner va ser tocat de mort. Llavors
la nau anà a la deriva, i quan el gegant veié que la tenia a la vora del
promontori, va saltar per abordar-la i rescatar la xicota. Però la fortuna no
va estar del seu costat: va estavellar-se contra el mar, entre la galera i el
rocam, i «va morir desesperadament trinxat», precisa Gabriel Martín.
La llegenda continua explicant que aquell dia fatídic van morir tots els
tripulants de la galera, i la noia, i el gegant i tots, absolutament tots, es
convertiren en roques i esculls.
 |
| Sa Mà des Gegant |
És així com avui, sota el far de Palamós, hi veiem un bloc granític, de
grans dimensions, amb vetes d’amplites i pegmatites amb grans de granats vermells
i rosats, que la gent de la contrada coneix amb el nom de Sa Mà des Gegant. La
versió popular afirma que es tracta del puny del gegant. Al davant mateix, uns
metres més enllà, ja envoltada d’aigua, hi ha l’escull que porta el nom de Sa
punta de Galera, i que, en teoria, no és sinó la nau que transportava la preciosa
donzella.
 | |
| Sa punta de Galera vista des de Sa Mà des Gegant |
