Sa punta de Galera i Sa Mà des Gegant

SA PUNTA DE GALERA I SA MÀ DES GEGANT

Sa punta de Galera

      Ens diu Gabriel Martín i Roig, al llibre L’Empordà fantàstic (2004) que «Sa punta de Galera és un dels miradors més privilegiats del mar de la costa empordanesa» que «permet gaudir de les millors sortides de sol de la comarca».

     La llegenda explica que ara fa uns dos mil anys, si fa no fa, a les ruïnes de la cala de Castell, de Palamós, hi vivia un gegant. A la mateix època hi havia una vil·la romana al turonet del Collet (avui terme de Sant Antoni de Calonge), on des del segle XII, també si fa no fa, es bastí el Priorat de Santa Maria del Collet.

     Al llogaret romà hi vivia una noia tan llesta, bella i encisadora que era cortejada per tots els fadrins de la comarca. El gegant, en veure-la, també en quedà enamorat, i començà a parlar amb ella. De les paraules i gestos d’amistançats passaren a compartir magarrufes d’amants.

     Els pares de la jove no veien amb bons ulls aquella relació, que qualificaven d’antinatural, ja que el gegant era un ésser avesat a tractar amb llops, serps i guineus, no pas amb dones que precisen d’un tracte curós; a més a més no sabia res de la vida de pagès, ja que el gegant era un caçador nat. Malgrat les advertències dels masovers, la noia continuà trobant-se d’amagat amb el gegant, ja que li feia prou el pes.

     Un capvespre un veí els veié junts sota les branques d’una olivera, festejant. La notícia va córrer com la pólvora, i el pare de la xicota, emprenyadíssim, va pensar que calia tallar la relació en sec. Així, va resoldre enviar la seva filla una temporada fora, a Empúries. Estava convençut, que d’aquesta manera refredaria els sentiments ardorosos dels amants. Ja se sap que el patriarcat i el masclisme imperava, llavors i encara ara.

     La xica es queixà amargament, i plorà, però acabà acatant la decisió del seu progenitor per respecte. Dos dies més tard embarcava en una galera, a la platja del Collet. 

Sa punta de Galera

     Diuen que, en assabentar-se, el gegant va córrer com un desesperat, amb fúria, tristesa, amb llàgrimes als ulls i el cor trencat, cap al penyal on actualment hi ha el far de Palamós. Allí hi amuntegà, amb ràbia, moltes pedres i còdols, fins que va formar un promontori. La gent pensà que volia veure des d’allí passar la galera que s’enduia la seva estimada mar enllà. Però no era ben bé així, ja que en passar la nau per la vora del rocam, el gegant prengué la seva fona (o mandró) i començà a llançar còdols contra la galera i els seus tripulants.

     Els primers projectils caigueren a l’aigua, però aviat els còdols colpejaren alguns mariners, i a la fi, el timoner va ser tocat de mort. Llavors la nau anà a la deriva, i quan el gegant veié que la tenia a la vora del promontori, va saltar per abordar-la i rescatar la xicota. Però la fortuna no va estar del seu costat: va estavellar-se contra el mar, entre la galera i el rocam, i «va morir desesperadament trinxat», precisa Gabriel Martín.

     La llegenda continua explicant que aquell dia fatídic van morir tots els tripulants de la galera, i la noia, i el gegant i tots, absolutament tots, es convertiren en roques i esculls.

Sa Mà des Gegant

     És així com avui, sota el far de Palamós, hi veiem un bloc granític, de grans dimensions, amb vetes d’amplites i pegmatites amb grans de granats vermells i rosats, que la gent de la contrada coneix amb el nom de Sa Mà des Gegant. La versió popular afirma que es tracta del puny del gegant. Al davant mateix, uns metres més enllà, ja envoltada d’aigua, hi ha l’escull que porta el nom de Sa punta de Galera, i que, en teoria, no és sinó la nau que transportava la preciosa donzella.

Sa punta de Galera vista des de Sa Mà des Gegant