dilluns, 25 de juny de 2018

El far del Rocher aux Oiseaux




EL FAR DEL ROCHER AUX OISEAUX

Vista dels Rochers aux Oiseaux des de l'illa Brion, amb el Rocher aux Oiseaux (a la dreta) i els Rochers aux Margaulx (a l'esquerra). Fotografia: Danielle Langlois, 28 d'agost de 2006
 
L’any 1870 el govern del Quebec va erigir un far als Rochers aux Oiseaux (Rocams dels ocells), un arxipèlag inhabitat del golf de Saint-Laurent, que forma part de les illes de la Madeleine (en les quals hi ha documentats més de 400 naufragis en quatre segles). S’hi va emplaçar també un canó amb la finalitat que pogués guiar els vaixells quan fes boira. El conjunt és constituït pel Rocher aux Oiseaux (illa) i els tres rocams anomenats Rochers aux Margaulx; la seva toponímia fa referència als abundants ocells que hi nidifiquen i que actualment (2018) és un lloc protegit. L’arxipèlag fou descobert pel navegant Jacques Cartier, el 25 de juny de 1534, que el batejà com a «isles de Margaulx», ja que per aquest nom es coneixien els ocells marins dels mascarells.

Les Illes de la Madeleine, al Quebec
 
L’illa en la qual es bastí el far (la del Rocher aux Oiseaux, pròpiament dita) té una superfície de quatre hectàrees, una trentena de metres d’alçada, i a mitjan segle XIX era coneguda per ser un autèntic «cementiri de vaixells», on els naufragis eren constants.

Un mascarell

 Va ser nomenat, com a primer guardià del far, un home que duia el cognom Fennelton; se n’ignora el nom. Tanmateix el senyor Fennelton va refusar el càrrec a darrera hora, bo i al·legant que havia tingut un somni premonitori, en el qual se li havia advertit de manera molt seriosa que cap guardià del far no hi viuria més de deu anys sense que patís una tragèdia. Les paraules literals que pronuncià sembla que foren: «aucun gardien ne pourra garder ce phare plus de dix ans sans tragédie» («cap guardià no podrà guardar aquest far més de deu anys sense que hi hagi una tragèdia»).


El far tenia una alçada de 15,2 metres i era completament de fusta. Es van traslladar tots els materials amb vaixell, i un cop a l’illa, s’havien de pujar els 147 esglaons que s’havien picat expressament a la roca d’un dels penya-segats de la banda nord. Posteriorment s’hi instal·laria una escala de fusta que unia la petita cala fins a la part superior de l’illa.

Així, el primer guardià real fou un tal monsieur Guitté que, al cap de dos anys de treball, incapaç d’adaptar-se a la vida d’ermità que comportava l’ofici en aquella època, deixà la feina. Alguns autors asseguren que fou aquest, i no el senyor Fennelton, qui va fer pública la «premonició» dels deu anys i la tragèdia. Fos com fos, el senyor Guitté va enfollir al far, un fet que no deixa de tenir aromes força lovecraftianes.



El nou guardià fou Patrick (o Peter) Whalem. Durant els primers set anys no hi va haver cap incident, però el 8 d’abril de 1880, en veure un grup nombrós de foques a l’entorn de l’illa va decidir sortir a caçar-ne alguna. L’acompanyava el seu fill i un amic, en Thomas Thivierge. Quan arribaren a la banquisa començà un mal oratge de mil dimonis i els trossos de glaç, enduts per la força del vent, s’allunyaren els uns dels altres amb tanta rapidesa que els homes no aconseguiren tornar al far.

Postal de principi segle XX

L’endemà Thivierge va aconseguir arribar al far, els peus gelats, mig mort de fred. Va comunicar a la dona del guardià que el seu espòs i el seu fill havien mort durant la nit.
Uns mesos més tard, el 25 de juliol de 1880, el senyor Charles Chiasson, de l’Hâvre-aux-Maisons, va prendre possessió del càrrec oficial de guardià. El 23 d’agost de 1881 va rebre la visita de Jean Turbide, Paul Chenelle (o Chenell)  i de la seva família. Els va fer una breu visita guiada del lloc i, en ser al davant del canó, els visitants van pregar el guardià que fes una canonada. Charles Chiasson va accedir al desig i, en esclatar el canó, trobaren la mort el guardià, el seu fill i Paul Chenelle.

L’any 1887 el far va ser reconstruït, també en fusta, però de tenir 15,2 metres d’alçada passà a tenir-ne només 11,9 metres.
 
Rocher aux Oiseaux cap a l'any 1910

Télesphore Turbide fou nomenat guardià del far. Passaren deu anys (alguns afirmen que quinze) sense cap problema greu, fins que a les primeries de 1891 (o 1896), i en fer una canonada per avisar els vaixells encegats per la boira, el senyor Turbide va perdre un braç (una mà, al parer d’altres estudiosos).
L’any 1896, el nou guardià, en Pierre Bourque, va patir una caiguda d’un penya-segat i es va malferir greument. Dimití.

El 7 de març de 1897 feia un bon dia. Arsène Turbide, el nou guardià, el seu fill Charles (17 anys) i el seu amic Damien Cormier (60 anys) van veure un grup de foques a la vora i van resoldre anar a caçar-ne. L’escena fou una repetició dels fets succeïts l’any 1880: el caçadors van veure’s sorpresos per una tempesta i foren a la deriva al damunt d’una placa de gel. Charles i Damien van morir la primera nit a la banquisa; Arsène Turbide, sense menjar res durant tres dies i tres nits, i amb el peus completament gelats, arribà a la Baie Saint-Laurent, però va traspassar poc després, a l’hospital.

El far, abans de les modificacions de 1908
 
Un altre guardià fou nomenat: el senyor Hippolyte Melanson. Malauradament l’accident arribà ràpid, ja que el 12 de juny de 1897, en fer una canonada Melanson fou greument ferit.

Les autoritats van resoldre reemplaçar el canó per un xiulet d’aire comprimit, i tornaren a reformar el far (1908), que va atènyer de nou el 15,2 metres d’alçada.
 
El far, després de les modificacions de 1908
A principi del mes de març de l’any 1911 es trobà el cos inert del guardià següent, Wilfrid Bourque, que se n’havia anat a caçar foques.

El seu nebot, Elphège Bourque, es va fer càrrec de la vigilància del far l’estiu de 1912. Ell, el seu germà Albin i Phillias Richard varen morir enverinats en veure aigua en mal estat d’una cisterna en la qual, probablement, hi havia caigut un animal i s’hi havia descompost.




Després de tot aquest reguitzell de tragèdies ningú no va voler fer-se càrrec del far del Rocher aux Oiseaux. Va ser, diguem-ne, semi-abandonat; des de llavors no hi ha hagut cap altre accident greu (almenys que se sàpiga). La darrera família que hi habità ho va fer fins l’any 1961. Les escales, tant la de fusta com la que era picada a la pedra es deixaren d’utilitzar, i s’hi instal·là una base d’aterratge per a helicòpters, aparells que van permetre fer el relleu dels guardians cada 28 dies. El far de fusta va ser derruït i en el seu lloc, l’any 1967, es construí un de formigó.
 
Vista aèria del Rocher aux Oiseaux, datada el 24 de juny de 1943
L’any 1988 el far va ser completament automatitzat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada