dilluns, 31 de juliol del 2017

Vil·la Diodati




VIL·LA DIODATI


16 de JUNY DE 1816


Pors alliberades


 «L'objectiu de la vida humana és oblidar que no en té cap, d'objectiu.»

Mirko Drazen Grmek



 

Què succeí exactament la nit del 16 de juny de 1816?[1]



Els documents existents, i les posteriors investigacions de bibliògrafs, lingüistes, biògrafs i altres estudiosos de l'època romàntica tendeixen a dir que aquella nit va passar alguna cosa significativa per al desenvolupament del món de l'art i la creació. 

Vil·la Diodati. Fotografia de Russell Doescher


A Vil·la Diodati, un casalot de la riba del llac Léman (Suïssa), s’hi havien aplegat Lord Byron, Percy Bysshe Shelley, Claire Clairmont, Mary Wollstonecraft i William Polidori. Aquella nit no sortiren a passejar pels jardins o a remar pel llac, perquè durant la vesprada havia començat una forta tempesta que encara continuava. El so potent dels trons els estremia l'ànima, entre glop i glop de làudan, mentre llegien en veu alta contes de por alemanys (el volum Fantasmagoriana, afirmen els especialistes) i espetegaven tremolosos els porticons de fusta dels finestrals.

Lord Byron, William Polidori, Mary Wollstonecraft Shelley, Percy Bysshe Shelley, Claire Clairmont


Afirma la llegenda que algú dels aplegats (Byron? Shelley? Polidori?) va proposar que, aprofitant una atmosfera tan adient, treguessin en aquell mateix moment totes les seves pors interiors i que, cadascú fonamentant-se amb els seus propis horrors, escrigués un conte de terror. Tothom considerà genial la idea. Sí, es capbussarien en les seves paüres més íntimes, i les treurien a l'exterior. A veure qui era capaç de fer més por. Ignoro les realitats, mentides, al·lucinacions, desitjos, veritats i anhels viscuts per cada personatge al llarg d'una nit farcida, presumptament, de malsons. Els testimonis físics que van romandre són escassos, tot i que suficients per fer-nos entendre que, certament, va passar «alguna cosa especial». 

La reunió segons una vinyeta de Luke Pearson

Els fills literaris engendrats durant la vetlla i que van tenir la fortuna de néixer van ser, en essència, dos: Frankenstein, de Mary Wollstonecraft Shelley[2], i El vampir; un conte, de John William Polidori. Probablement sorgiren d'altres monstruositats que, pels motius que fossin, foren avortades o bé no van tenir una plasmació física immediata —com ara L'Edip modern, també del doctor Polidori—).



La cèlebre obra de Mary Wollstonecraft Shelley es va publicar per primer cop dos anys més tard, el 1818. 


El relat de Polidori, editat el 1819, sortí a la llum sota la signatura de Lord Byron, el qual va renegar de l'obra i negà la seva autoria. Possiblement es va tractar d'una broma de Polidori, el seu secretari personal.




Existeixen algunes pel·lícules que fan referència a l'estiu de 1816, a Vil·la Diodati, i a les relacions que mantingueren els esmentats individus; les més conegudes són, potser, Gothic (Ken Russell, 1986), Remant al vent (Remando al viento, Gonzalo Suárez, 1987), i Estiu màgic (Haunter Summer, Ivan Passer, 1988).

Seqüència de la pel·lícula Remant al vent, on apareixen els protagonistes


El film Gothic és el que gairebé de manera exclusiva dedica tot el seu metratge a la nit del 16 de juny de 1816, que alguns estudiosos han qualificat com «la nit del terror» i com «el naixement de la novel·la gòtica»[3]. A l'inici de La núvia de Frankenstein (Bride of Frankenstein, James Whale, 1935) també se'n fa una lleu, tot i que explícita, referència.



Comptat i debatut allò que és cert és que d'aquell temps i d'aquell espai tan precisos van sorgir, com a mínim, dues obres d'importància cabdal per a la literatura. D'una banda, el doctor i el monstre de Frankenstein, prototip de Prometeu Modern (com defineix sense embuts Mary al subtítol de la novel·la —Prometeu era l'encarregat de crear els déus grecs—) i també prototip de les reaccions d'un ésser davant de l'entitat que l'ha creat, i a l'inrevés. Cal tenir en compte que Mary va escriure el text quan tenia tan sols 18 anys —excepcional a la narrativa, el fet que escrigués la seva obra mestra tan jove—, cosa que fa pensar en la possible participació del seu marit, el poeta Percy Bysshe Shelley, en la redacció del manuscrit. 



D'altra banda, d'aquella data malèfica i fecunda, va sorgir El vampir; un conte que, segons apunta Rafael Llopis «es el primer cuento de miedo en que aparece el vampiro. Todos los vampiros posteriores de la literatura parecen inspirados inevitablemente en la figura fría y satánica del malvado Lord Ruthven»[4]. Els vampirs anteriors no són tan refinats, la veritat. Dos clàssics, doncs, del gènere de terror, el monstre de Frankenstein i la figura moderna del vampir, nascuts al mateix indret, la mateixa nit de llamps i trons.



Però fos com fos, i passés el que passés, no hi ha dubte que la nit del 16 de juny de 1816, a Vil·la Diodati van aparèixer antigues pors ancestrals i arquetípiques de la natura humana —o no—, alliberant-se de les carcasses i cadenats que habitualment les empresonen, i van córrer sense control, alegrement, en un caos al·lucinant, pels corredors foscos i estances llòbregues de l'ara ja mítica finca de la riba del llac Léman. Mentrestant, més enllà de les finestres, la tempesta queia furibunda.
 Emili Gil
 
Vil·la Diodati. Fotografia de Robert Grassi



[1] Els biògrafs i investigadors no es posen d'acord amb la data, dubtant entre el 15, el 16 o el 17 de juny. Mary Wollstonecraft Shelley, al prefaci de la novel·la Frankenstein només fa referència a l'estiu de 1816. De manera personal m'inclino pel 16, recolzat per dades cabalístiques i astronòmiques a les que he tingut accés.

[2] Mary assegura, al prefaci de Frankenstein, que la seva va ser l'única narració que es va acabar. És del tot impossible pensar que no coneixia l'obra de Polidori, ja que la relació entre els reunits a Vil·la Diodati va ser molt intensa i íntima.

[3] Rafael Llopis indica a Antologia de cuentos de terror (Alianza, 1981), que aquesta definició és incorrecta, ja que la novel·la gòtica existia des de feia molt de temps. Lovecraft situa el naixement de la novel·la gòtica amb la publicació del Castell d'Otranto, d'Horace Walpole, el 1764.


[4] Antología de cuentos de terror (Alianza, 1981).

 Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

La Sénia extraordinària



CINC CÈNTIMS
SOBRE

LA SÉNIA EXTRAORDINÀRIA

 
Camp d'aviació de la Sénia. Agost de 1985. Fotografia: Emili Gil

La Sénia extraordinària aplega, en 262 pàgines, divuit  contes que tenen com a nexe comú el fet d’estar ambientats a les terres de la Sénia i voltants (Montsià, Terra Alta, Matarranya, els Ports, Baix Maestrat). 


La Sénia des del Pont Vell. Agost de 2013. Fotografia: Emili Gil


El present volum és un retaule singular d’impressions, temors, sensacions, dubtes, desenganys i esperances que empenyen els protagonistes, en la majoria dels textos, a capbussar-se a la recerca de l’ignot, de coses que no s’expliquen a les escoles ni tampoc a casa. Com escrigué Honoré de Balzac, «hi ha dues històries: la història oficial, mentidera, i la història secreta, on trobem les causes vertaderes dels esdeveniments». Vet-ho aquí.

Cementiri de la Sénia. Agost de 1985. Fotografia: Emili Gil


Els relats se cenyeixen a experiències, anècdotes, i històries —viscudes, somniades i inventades— descobertes, bàsicament, en el període de l’adolescència i que, amb posterioritat, defineixen la identitat dels humans per a la resta de les seves vides.


Les coves del Batà. Juliol de 1990. Fotografia: Emili Gil
  
La Sénia extraordinària és la celebració particular d’Emili Gil amb el seu poble i, alhora, un homenatge honest a les Històries extraordinàries, d’Edgar Poe, als Viatges extraordinaris, de Jules Verne, a les Narracions extraordinàries, de Joan Santamaria i a Les extraordinàries aventures d'Adèle Blanc-Sec, de Tardi.


Plaça Major de la Sénia. Agost de 2013. Fotografia: Emili Gil
  
Som al llindar, doncs, d’un món de somnis desbocats. És a dir: a tocar de la més estricta realitat, la Vida.
Allà on l'impossible és possible.


Riu de la Sénia al seu pas per Sant Pere. Juliol de 2013. Fotografia: Emili Gil


Els interessats podeu adquirir 
La Sénia extraordinària
 escrivint a absentagil@yahoo.es, 
o bé enviant un missatge privat
 a la pàgina de facebook
d'Emili Gil


Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

diumenge, 30 de juliol del 2017

Les fades de Cottingley


«Fades dansant» («Älvalek», 1866), d'August Malmström


Les fades de Cottingley

 
Els éssers humans no coneixem cap altra manera d'encabir les fades sinó en el camp de la ficció, sota el mantell protector d'etiquetes tan generalistes i poc concretes com ara les de la fantasia, el folklore o la fabulació. Es sobreentén que la seva existència física no és real. 

Però a principi segle XX, quan dues nenes angleses declararen haver pres unes fotos d'aquests éssers impossibles a Cottingley (Regne Unit), la premsa britànica es mobilitzà. Arreu d'Europa es vessaren litres i litres de tinta parlant de l'assumpte, el qual prengué unes dimensions notables. Fins i tot el prestigiós Arthur Conan Doyle estudià l'afer i n'escrigué un llibre, L'arribada de les fades (The Coming of the Fairies, 1922).

Vegem a continuació la sèrie de cinc fotografies que commogueren el món. Les imatges, malgrat el pas del temps, continuen posseint una fascinació naïf que no té preu.


Frances Griffiths (10 anys) i les fades, fotografiades per la seva cosina 
Elsie Wright (16 anys), el mes de juliol de 1917.
Fou publicada el 1920 a The Strand Magazine


Elsie Wright i un follet. Fotografia de Frances Griffiths, 
setembre de 1917 (fou publicada el 1920 a The Strand Magazine)


Una fada sembla oferir un ram de campanetes a Elsie Wrigth. 
Fotografia de Frances Griffiths (1920)


Frances Griffiths mira contenta el salt d'una fada davant del nas. 
La foto fou realitzada per Elsie Wright, un dia d'agost de 1920


El niu de les fades (1920, publicada el 1921 a The Strand Magazine)





Frances Griffiths traspassà l'any 1986, i Elsie Wright ho féu el 1988.

Les dues cosines, en un article publicat l'any 1983 a The Unexplained, confessaven que les fotografies eren falsificacions fetes amb dibuixos copiats del llibre infantil Princess Mary's Gift Book, de Claude Arthur Shepperson. Però mantingueren que elles van veure fades de debò.
El cas de les fades de Cottingley inspirà la pel·lícula Fotografiant fades (Photographing Fairies, 1997, de Nick Willing).

L'afer, que potser no és útil per al coneixement dels fenòmens ocults, sí que ho és, en canvi, per al coneixement dels infants i del denominat "món imaginari" dels humans.





Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

Tenebra

 

Tenebra és el títol de la primera novel·la autoeditada

 d'Emili Gil

Ha estat guardonada amb el  

VIIè Premi Ictineu

a la millor novel·la fantàstica en català

 

 

Cinc cèntims sobre

TENEBRA


Coberta de la primera edició (març de 2014)

Tenebra convida els lectors a realitzar un viatge introspectiu cap a la vessant més desconeguda de l’ésser humà. És a dir: les seves pròpies profunditats. A través dels viaranys de la creació artística, exposa un grapat de dubtes que condueix a la recerca d’allò desconegut, impossible, potser infinit. A la investigació, en definitiva, de «quelcom nou», com va definir Charles Baudelaire a Les flors del mal.

Al parer de l'escriptor Jordi Canals, «Tenebra és un escrit apassionat que, a partir de fets històrics, forja aventures estranyes i fantasies macabres, bastint una novel·la plena d’interès i d’intriga que fa viure íntimament un passat on es perceben totes les sensacions dels grans interrogants de la condició humana i la fosca realitat que se’ns amaga».

Contracoberta de la primera edició (març de 2014)

La novel·la, situada geogràficament a París, permet exposar un contrast encegador entre la ville lumière i la ville ténèbre. És un joc d’espills que evoca les diferents parts amb les quals és construïda la realitat. Els símbols, de tota mena, hi són tothora presents, i la relació que manté el protagonista amb els llocs palesen el vincle que existeix entre les persones i el planeta (topofília).
Segons la cantant Carme Girona, Tenebra és «un viatge al Sirap que tots voldríem fer, als illots abissals de l'inconscient».


Solapa 1
Tenebra denuncia que durant segles i segles hem estat enganyats, a tots nivells, pels poders fàctics i oligarquies de cada època. Mostra l’absurditat del sistema social que ens tenalla, esclavitza i mortifica, la comèdia humana que escrigué Honoré de Balzac. D’altra banda, reivindica la realitat onírica i l’acceptació d’aquesta com el fet natural que és.

Joaquim Torres, escriptor, rodamón il·lustrat i traductor del Dhammapada al català, diu que «amb una prosa fluida i un estil subordinat a la història, Tenebra recorre profunditats suggeridores, voluptuosament fosques, humides i fascinants, de l’altre cantó del mirall humà».

André Sion, investigador i periodista occità, afirma que «després de més d'una dècada desapareguda en els abismes, la ploma tenebrosa d'Emili Gil emergeix amarada de negrors». 

Solapa 2
La filòloga, professora universitària, escriptora i especialista en novel·la de gènere negre Anna Maria Villalonga sintetitza Tenebra com «la recreació fantàstica d'un univers des de les entranyes de París». 

Emili Gil, l'autor, manifesta que «aquesta és la meva novel·la sobre, diguem-ne, el París del sud. Com tots els suds, és la part més oblidada. Tanmateix, és en aquests indrets deixats de la mà de déu on hi ha el carbó que crema constantment, necessari per produir les flames que, com bé canta Feliu Ventura, serveixen per guiar el nord».
 
Tenebra és, també, una novel·la de resistència i dissidència 
que eludeix els sistemes habituals de distribució.

La il·lustració de la coberta, obra d'Antonio Velasco, és inspirada en una de les sales més misterioses del subsol parisenc.
  

Qui estigui interessat en adquirir  
Tenebra
ho pot fer escrivint a 
absentagil@yahoo.es

 Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com





dilluns, 3 de juliol del 2017

Baudelaire i la venus negra


BAUDELAIRE I LA VENUS NEGRA









Jeanne Duval, la mulata alta i airosa que coneix Baudelaire l’any 1842 durant la representació de «Le système de mon oncle» («El sistema del meu tiet»), on només pronuncia quatre mots, «La senyora sigui servida», al teatre de la Porte-Saint-Antoine, de París, és una de les dones que, segons els crítics literaris, protagonitzen els denominats «cicles d’Eros», inclosos a Les fleurs du Mal (versió de 1861, la darrera que fou corregida pel propi autor). El cicle de «La venus negra», o de «Jeanne Duval», s’inicia amb «Les Bijoux» («Les joies»), un dels poemes que va ser condemnat per la Sisena Cambra del Tribunal Correccional de París l’any 1857. 




Camille Mauclair (pseudònim de l’escriptor Séverin Faust) a l’estudi Le Génie de Baudelaire: poète, penseur, esthéticien (París, 1933) la descriu amb «cabells tenebrosos, indomables, abundosos, que formaven una autèntica cabellera de lleó; nas gairebé recte; llavis grossos, impúdics, carnosos; mamelles fermes, ben separades sobre un pit estret i una cintura esvelta i fina, que contrastava amb els malucs amples i abundants corbes. Un veritable cos de barjaula viciosa i insaciable, d’animal luxuriós que ho ha conegut ja tot, que ha gosat també a tot, i tot plegat coronat amb un semblant on es reflectia la insolència i l’astúcia». 



M. A. Ruff a L’Esprit du Mal et l’esthétique baudelairienne (París, 1955) no dubta en afirmar que la bellesa negra de la noia serà, en la poesia, transposada en un cicle poètic d’amor carnal, en una mena de pintoresca aventura eròtica. Pascal Pia, en la biografia Baudelaire (París, 1952) ens diu que la biografia de Jeanne Duval no ha pogut ser escrita, ja que poc se sap d’ella. Una hipòtesi assenyala que probablement es deia Jeanne Lemer, tot i que, pel que sembla, la noia va canviar sovint de nom, ja que els creditors l’encalçaven. També s’especula amb la possibilitat que fos dominicana, però ningú no ha sabut com diantres va arribar a París. En contraposició a la manca de dades biogràfiques, la seva figura està completament establerta, per Baudelaire i també per altres literats i artistes que la van conèixer. 




Al parer de Théodore de Banville, era una xicota molt alta, amb una exuberant cabellera d’un color negre quasi blau fosc, llavis sensuals i grans ulls de caramel, que tenia, alhora, alguna cosa de divinitat i bestialitat. Ernest Prarond diu que era «mulata, ni molt negra ni massa bonica, els cabells negres i encrespats, els pits més aviat plans, molt alta i caminava de manera desmanegada». Jules Busson la descriu així: «tenia els pòmuls sortints, la pell groguenca i opaca, la boca vermella i uns cabells abundants que ondulaven». Pel que respecta al seu caràcter, asseguren que tenia tots els defectes que hom atribuïa, en aquella època, a les mestisses: sorneguera, malgastadora, sense cultura, mentidera, malgirbada, ximpleta, alcohòlica. Tenim, també, uns dibuixos a la ploma del mateix Baudelaire.



No obstant això, i d’altres coses, va ser, a banda de la mare, l’única dona amb la qual Baudelaire va mantenir contacte, entre baralla i baralla, tot al llarg de la seva vida.

Potser perquè Jeanne era una mestra d’ignomínies i, per al poeta, la ignomínia humana era el seu camp d’investigació i treball. Durant alguna època d’infidelitat escrigué el poema XXIV de Les flors del mal, on expressa: «T’adoro a l’igual que a la cúpula nocturna, / oh, got de tristesa, oh, gran taciturna, / i t’estimo encara més, bella, quan em defuges, / i em sembla, ornament de les meves nits, / que irònicament engrandeixes la distància / que separa els meus braços de les immensitats blaves. / M’anticipo a l’atac, i escometo l’assalt, / com a l’encalç d’un cadàver ho fa un estol de cucs, / i estimo, bèstia implacable i cruel, / aquesta fredor mitjançant la qual esdevens, per a mi, més bella!».

Nadar, vell amic de Baudelaire, va veure Jeanne Duval l’any 1870. S’arrossegava pels carrers, recolzada en unes crosses.
  
Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com