Tenebra

 

Tenebra és el títol de la primera novel·la autoeditada

 d'Emili Gil

Ha estat guardonada amb el  

VIIè Premi Ictineu

a la millor novel·la fantàstica en català

 

 

Cinc cèntims sobre

TENEBRA

Coberta de la primera edició (març de 2014)

Tenebra convida els lectors a realitzar un viatge introspectiu cap a la vessant més desconeguda de l’ésser humà. És a dir: les seves pròpies profunditats. A través dels viaranys de la creació artística, exposa un grapat de dubtes que condueix a la recerca d’allò desconegut, impossible, potser infinit. A la investigació, en definitiva, de «quelcom nou», com va definir Charles Baudelaire a Les flors del mal.

Al parer de l'escriptor Jordi Canals, «Tenebra és un escrit apassionat que, a partir de fets històrics, forja aventures estranyes i fantasies macabres, bastint una novel·la plena d’interès i d’intriga que fa viure íntimament un passat on es perceben totes les sensacions dels grans interrogants de la condició humana i la fosca realitat que se’ns amaga».

Contracoberta de la primera edició (març de 2014)

La novel·la, situada geogràficament a París, permet exposar un contrast encegador entre la ville lumière i la ville ténèbre. És un joc d’espills que evoca les diferents parts amb les quals és construïda la realitat. Els símbols, de tota mena, hi són tothora presents, i la relació que manté el protagonista amb els llocs palesen el vincle que existeix entre les persones i el planeta (topofília).

Segons la cantant Carme Girona, Tenebra és «un viatge al Sirap que tots voldríem fer, als illots abissals de l'inconscient».

Solapa 1

Tenebra denuncia que durant segles i segles hem estat enganyats, a tots nivells, pels poders fàctics i oligarquies de cada època. Mostra l’absurditat del sistema social que ens tenalla, esclavitza i mortifica, la comèdia humana que escrigué Honoré de Balzac. D’altra banda, reivindica la realitat onírica i l’acceptació d’aquesta com el fet natural que és.

Joaquim Torres, escriptor, rodamón il·lustrat i traductor del Dhammapada al català, diu que «amb una prosa fluida i un estil subordinat a la història, Tenebra recorre profunditats suggeridores, voluptuosament fosques, humides i fascinants, de l’altre cantó del mirall humà».

André Sion, investigador i periodista occità, afirma que «després de més d'una dècada desapareguda en els abismes, la ploma tenebrosa d'Emili Gil emergeix amarada de negrors». 

Solapa 2

La filòloga, professora universitària, escriptora i especialista en novel·la de gènere negre Anna Maria Villalonga sintetitza Tenebra com «la recreació fantàstica d'un univers des de les entranyes de París». 

Emili Gil, l'autor, manifesta que «aquesta és la meva novel·la sobre, diguem-ne, el París del sud. Com tots els suds, és la part més oblidada. Tanmateix, és en aquests indrets deixats de la mà de déu on hi ha el carbó que crema constantment, necessari per produir les flames que, com bé canta Feliu Ventura, serveixen per guiar el nord».
 

Tenebra és, també, una novel·la de resistència i dissidència 

que eludeix els sistemes habituals de distribució.

La il·lustració de la coberta, obra d'Antonio Velasco, és inspirada en una de les sales més misterioses del subsol parisenc.

  

Qui estigui interessat en adquirir  
Tenebra
ho pot fer escrivint a 
absentagil@yahoo.es

 Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

Baudelaire i la venus negra

BAUDELAIRE I LA VENUS NEGRA

Jeanne Duval, la mulata alta i airosa que coneix Baudelaire l’any 1842 durant la representació de «Le système de mon oncle» («El sistema del meu tiet»), on només pronuncia quatre mots, «La senyora sigui servida», al teatre de la Porte-Saint-Antoine, de París, és una de les dones que, segons els crítics literaris, protagonitzen els denominats «cicles d’Eros», inclosos a Les fleurs du Mal (versió de 1861, la darrera que fou corregida pel propi autor). El cicle de «La venus negra», o de «Jeanne Duval», s’inicia amb «Les Bijoux» («Les joies»), un dels poemes que va ser condemnat per la Sisena Cambra del Tribunal Correccional de París l’any 1857. 

Camille Mauclair (pseudònim de l’escriptor Séverin Faust) a l’estudi Le Génie de Baudelaire: poète, penseur, esthéticien (París, 1933) la descriu amb «cabells tenebrosos, indomables, abundosos, que formaven una autèntica cabellera de lleó; nas gairebé recte; llavis grossos, impúdics, carnosos; mamelles fermes, ben separades sobre un pit estret i una cintura esvelta i fina, que contrastava amb els malucs amples i abundants corbes. Un veritable cos de barjaula viciosa i insaciable, d’animal luxuriós que ho ha conegut ja tot, que ha gosat també a tot, i tot plegat coronat amb un semblant on es reflectia la insolència i l’astúcia». 

M. A. Ruff a L’Esprit du Mal et l’esthétique baudelairienne (París, 1955) no dubta en afirmar que la bellesa negra de la noia serà, en la poesia, transposada en un cicle poètic d’amor carnal, en una mena de pintoresca aventura eròtica. Pascal Pia, en la biografia Baudelaire (París, 1952) ens diu que la biografia de Jeanne Duval no ha pogut ser escrita, ja que poc se sap d’ella. Una hipòtesi assenyala que probablement es deia Jeanne Lemer, tot i que, pel que sembla, la noia va canviar sovint de nom, ja que els creditors l’encalçaven. També s’especula amb la possibilitat que fos dominicana, però ningú no ha sabut com diantres va arribar a París. En contraposició a la manca de dades biogràfiques, la seva figura està completament establerta, per Baudelaire i també per altres literats i artistes que la van conèixer. 

Al parer de Théodore de Banville, era una xicota molt alta, amb una exuberant cabellera d’un color negre quasi blau fosc, llavis sensuals i grans ulls de caramel, que tenia, alhora, alguna cosa de divinitat i bestialitat. Ernest Prarond diu que era «mulata, ni molt negra ni massa bonica, els cabells negres i encrespats, els pits més aviat plans, molt alta i caminava de manera desmanegada». Jules Busson la descriu així: «tenia els pòmuls sortints, la pell groguenca i opaca, la boca vermella i uns cabells abundants que ondulaven». Pel que respecta al seu caràcter, asseguren que tenia tots els defectes que hom atribuïa, en aquella època, a les mestisses: sorneguera, malgastadora, sense cultura, mentidera, malgirbada, ximpleta, alcohòlica. Tenim, també, uns dibuixos a la ploma del mateix Baudelaire.

No obstant això, i d’altres coses, va ser, a banda de la mare, l’única dona amb la qual Baudelaire va mantenir contacte, entre baralla i baralla, tot al llarg de la seva vida.

Potser perquè Jeanne era una mestra d’ignomínies i, per al poeta, la ignomínia humana era el seu camp d’investigació i treball. Durant alguna època d’infidelitat escrigué el poema XXIV de Les flors del mal, on expressa: «T’adoro a l’igual que a la cúpula nocturna, / oh, got de tristesa, oh, gran taciturna, / i t’estimo encara més, bella, quan em defuges, / i em sembla, ornament de les meves nits, / que irònicament engrandeixes la distància / que separa els meus braços de les immensitats blaves. / M’anticipo a l’atac, i escometo l’assalt, / com a l’encalç d’un cadàver ho fa un estol de cucs, / i estimo, bèstia implacable i cruel, / aquesta fredor mitjançant la qual esdevens, per a mi, més bella!».

Nadar, vell amic de Baudelaire, va veure Jeanne Duval l’any 1870. S’arrossegava pels carrers, recolzada en unes crosses.
  

Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

En Banyeta

EN BANYETA

A Girona, a la cantonada de la plaça del Vi amb el carrer de Ciutadans si alcem una mica el cap veurem una cara petita en relleu. És en Banyeta. L'edifici on està inserida  fou la seu dels templers. Alguns investigadors apunten que en Banyeta podria fer referència a Bafomet, una divinitat hermafrodita que, suposadament, adoraven alguns templers. També es conta que, temps era temps, quan es feia mercat a la plaça del Vi, en aquesta cantonada hi posava la parada un escanyapobres, que deixava diners a uns rèdits molt elevats. L'usurer era tan injust que, un dia, va rebre un càstig diví: la seva cara va aparèixer, reduïda i convertida en pedra, a la cantonada on hi posava la parada. Es rumoreja que qui toca el nas amb el nas d'en Banyeta queda lliurat de tots els deutes pendents (morals i econòmics).

 Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

La font de la Margarideta

LA FONT DE LA MARGARIDETA

Als golluts de la vall de Ribes de Freser només se’ls deixava beure de la Font de la Margarideta, que és a la vora del castell de Sant Pere. Era creença popular que el motiu dels golls era degut a l’aigua de la zona. De totes les fonts que hi ha a Ribes de Freser i voltants, els nans només podien beure de la Margarideta perquè es pensava que les seves aigües no provenien de contrades properes (poc iodades), sinó de llocs allunyats. Una vegada es trobà, al dipòsit d’aquesta font, la fulla d’una planta ben exòtica que cap persona de la Vall de Ribes no va saber reconèixer. Els antropòlegs atribueixen l’aparició de golls més aviat a la precària alimentació i males condicions higièniques durant anys i panys: manca de proteïnes, beure aigua poc mineralitzada, dormir en corrals compartint l’espai amb porcs i altres animals, utilitzar el farratge com a llit i abric, etcètera. 

 Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

El plat sant

EL PLAT SANT

D’allò que s’enorgulleix més la Cattedrale di San Lorenzo de Gènova (Ligúria), i amb raó, és de ser la seu del Sacro Catino (el plat sant). Segons la tradició és el plat en el qual Jesús va menjar el darrer sopar. Seria, doncs, la parella de la famosa copa del Sant Graal. El recipient per beure i el recipient per menjar. Alguns autors consideren el plat com el Graal de debò. És un vas o escudella de vidre verd, transparent, polit i brillant, amb forma còncava i hexagonal. Té un parell de nanses laterals, i el 1951 se li afegí l’estructura de metall que el manté unit. Mesura uns cinquanta centímetres de diàmetre i nou d’alçada. Durant molts anys es cregué que era de maragda. Existeix incertesa pel que fa a la datació: mentre que alguns el situen al segle I, d’altres sostenen que és del segle IX. A la placa que hi ha a la vora hi posa: «Arte romana. Secolo I-V. Sacro Catino». A parer de Jack Lindsay (Les origines de l’alchimie dans l’Égypte gréco-romaine, 1986) el recipient fou originalment un regal que la reina de Sabà oferí a Salomó, cosa que traslladaria la fabricació de l’objecte cap a nou-cents anys abans de la nostra era.

Fou portat a Gènova per Guglielmo Embriaco, després de conquerir Cesarea de Palestina, l’any 1101. Tothom creia que era el Graal, però fou Jacopo da Varagine, o Varazze (Jaume de Voràgine), arquebisbe de Gènova al segle XIII i autor de la Llegenda àurea (Legenda sanctorum), el primer en documentar per escrit la relació entre el Sant Graal i el Sacro Catino, a la Cronaca genovese (Chronicon Ianuense). Assegurava que es tractava del vas en el qual fou recollida la sang de Jesucrist, quan aquest agonitzava a la creu. 

El misteri a l’entorn del plat augmentà a mesura que passava el temps. No era possible veure’l sinó en condicions molt especials. Calia demanar permís i només els personatges més il·lustres i poderosos tenien accés a ell. Era tancat a pany i forrellat en un armariet de ferro, a la sagristia de la catedral, i custodiat per quatre ciutadans que, anualment, eren escollits segons les seves «bones costums» i condicions econòmiques. La relíquia només es mostrava a la plebs el primer dia de Quaresma. El 1319 fou una penyora, avui en diríem aval, per fer front a les necessitats econòmiques del govern genovès. Francesco Petrarca fou un dels privilegiats que pogué veure el Plat Sant.

Quan Gènova fou conquerida pels escamots francesos de Napoleó, el 1806, el Sacro Catino fou portat a París. Diversos membres de l’Acadèmia de Ciències de l’Institut de França examinaren detingudament l’objecte, i determinaren la seva naturalesa de vidre, no pas de maragda. El 14 de juny de 1816 el plat retornà a Gènova, trencat en deu trossos. En falta un. Algunes estudiosos pensen que el plat fou fraccionat a Torí, de camí a la Ligúria. Qui ho sabrà mai? On és el bocí que hi manca? Se’l va quedar algú, per fer-ne un ús particular?

Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

La font del Frejús

LA FONT DEL FREJÚS

La piazza Statuto de Torí és un dels tres vèrtexs mundials del triangle de la màgia negra, format conjuntament amb San Francisco (Estats-Units) i Londres (Anglaterra). També es diu que hi ha una de les portes de l’infern (porta dell’inferno). La presideix la Fontana del Frejús, un monument en commemoració al túnel de gairebé tretze quilòmetres que uneix Itàlia i França, sota la muntanya Frejús, entre Modane (Modâna, en arpità) i Bardonescha (Bardonecchia, en italià). Fou ideada pel comte Marcello Panissera de Veglio i inaugurada l’any 1979, per tal d’honorar els patiments de les persones que hi treballaren, i moriren, durant la construcció del túnel (i caduti di Fréjus). 

El monument consisteix en una mena de piràmide escarpada realitzada amb pedres del Frejús. D’algunes de les escletxes en brolla aigua. Al capdamunt hi ha un àngel alat que oficialment representa el geni de la Ciència, però que per a molts investigadors és una representació de l’Àngel Caigut (Angelo Caduto). Si més no, ningú no pot dubtar que és l’Àngel dels Caiguts de Frejús.

En algun lloc he llegit que al peu del monument de la Fontana del Fréjus hi ha un trapa metàl·lica que mena a l’Infern. En realitat n’hi ha diverses, de trapes. O sigui que no és fàcil saber quina porta a l’Hades. Tanmateix, se’m fa difícil pensar que cap d’elles condueixi gaire més avall que a les galeries del clavegueram.

En contrast al cuore bianco (plaça Castello), la plaça Statuto és il cuore nero (el cor negre) de Torí.

 

Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

La porta del carrer del Timó

LA PORTA DEL CARRER DEL TIMÓ

El número 3 d’aquest carrer estret que fa cantonada amb el carrer Ataülf ens mostra una antiga porta amb arc adovellat. És de les poques restes que romanen a Barcelona de la casa i convent dels Templers, que es construí en uns terrenys donats per Ramon Massanet que vorejaven la muralla romana. Les obres de l’edifici s’iniciaren vers el 1134. Quan l’orde dels Templers fou dissolta (que no abolida, en el cas de Catalunya), el convent passà a mans dels Cavallers de Sant Joan de l’Hospital. 

Posteriorment esdevingué el Palau Reial Menor. El qualificatiu de «menor» era perquè el rei hi visqué després d’haver-ho fet al Palau Reial, situat a la plaça del Rei. Els historiadors i investigadors coincideixen en dir que, tant per les seves mesures com per les obres artístiques que hi contenia, l’antic convent dels Templers era superior al Palau Reial. El conjunt fou enderrocat a mitjans segle XIX. 

Actualment només podem veure la capella de l’antic convent templer (carrer Ataülf número 4) i aquesta porta solitària. Alguns estudiosos asseguren que fou construïda amb l’autorització de Jaume I, que estimava força els templers, ja que eren ells qui n’havien tingut cura des de petit, i que permetia el pas lliure des del convent fins a fora de les muralles. D’altres s’inclinen a pensar que era la porta que conduïa als horts i jardins dels cavallers. Avui sembla que forma part d’un celobert sense cap misteri. 

Tanmateix, algunes llegendes urbanes diuen que al darrera de la porta hi ha un petit jardí que mena directament al Paradís. I encara d’altres enigmes: atès que damunt de la porta l’administració hi va posar el número 3, significa això que té propietari i que algú paga encara els impostos corresponents? Per què l’ajuntament no hi ha posat cap placa informativa a la vora?

Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com