Drac amb lleons

DRAC AMB LLEONS

«Drac amb lleons», una escultura de Simone Moschino, al Bosc de Bomarzo

Segons els entesos, aquesta escultura és obra de Simone Moschino (1553-1610). La figura del drac és tothora present en la mitologia grega i també en la tradició cristiana (Sant Jordi ferint el monstre amb la llança; recordeu que qui mata el drac no és pas Sant Jordi, sinó l’arcàngel Miquel, amb una espasa). 

Pel que fa a la tradició grega, el mite del drac prové d'una disfressa amb la qual Zeus va escapolir-se del seu pare Cronos (Saturn, en la mitologia romana), que volia devorar-lo (recordeu el quadre Saturn devorant un fill, de Goya?): el futur rei dels déus es va transformar en la constel·lació del Drac i es va salvar de les queixalades de son pare (simbolisme tant d’incest, com de canibalisme).

Si mirem amb atenció el presumpte drac, i ens adonem de les formes més aviat delicades i suggestives, potser direm que és ben possible que, de fet, es tracti més aviat d’una víbria, o vibra, la femella mitològica del drac, amb les típiques ales de quiròpter.

Pel que fa als lleons, alguns autors diuen que, en realitat, es tracten d’uns animals irrecognoscibles, malgrat que aparentin lleons o bé gossos o llops. Francament, es podria tractar, perfectament, d’un lleó (amb una cabellera abundant) i una lleona (amb la closca pelada). Però ja coneixem la lleona de Girona (que s’assembla a una bèstia estranya) i els simiots d’Arles de Tec, Sant Andreu de Sureda i Besalú (similars a lleons, o altres mamífers amb el cap gros). Si ens hi fixem bé, també hi ha un altre «lleó» sota la gropa del drac, que potser ja ha estat abatut.

A nivell evangèlic, el lleó correspon a Marc i, simbòlicament, a l’element del foc (en algunes tradicions paganes s’identifica amb el sol). Des d’una lectura alquimista, el lleó se situa entre el fènix (l’ocell de foc, el món superior) i el drac (representació de la matèria primera inferior). La presència de dos lleons, però de sexe diferent, exposa la contraposició entre allò fix (principi masculí) i allò volàtil (principi femení). El tercer «lleó» significaria el Triangle, la Trinitat, el 3 en definitiva: naixement, vida, mort.

Hi ha qui hi veu, en aquesta escultura, una referència explícita a l'Extrem Orient, i creu que és deguda a la fascinació del duc Orsini per l'exotisme d'aquelles terres llunyanes.

Gravat de Lucantonio degli Ubierti

També existeix un gravat de Lucantonio degli Uberti (1503-1553), adaptant un dibuix original de Leonardo da Vinci (1452-1519), que representa un drac lluitant amb un parell de lleons, en una escena molt similar i, si fa no fa, de l’època que es construïa el parc de Bomarzo. És possible que Pier Francesco Orsini la veiés i manés construir una reproducció en tres dimensions al llavors encara jove escultor Simone Moschino.

Baudelaire i la venus blanca

BAUDELAIRE I LA VENUS BLANCA

Bust de Madame Sabatier, atribuït a A. Clésinger, circa 1847

A l’igual que Jeanne Duval fou la «venus negra» de Baudelaire, Apollonie Sabatier fou la «venus blanca». El seu nom de bateig era Aglaé-Joséphine Savatier i, als cercles literaris, fou coneguda com la Présidente. Nasqué el 7 d’abril de 1822 a Mézières (en algunes biografies posen que nasqué a Estrasbourg, l’any 1821). L’escultura Femme piquée par un serpent (Dona picada per una serp), d’Auguste Clésinger, representa la xicota als vint-i-cincs anys. De voluptuoses i belles formes arrodonides, la talla de Clésinger obtingué un gran èxit popular al Saló de 1847, essent, tanmateix, durament criticada pels cercles acadèmics, ja que la consideraven escandalosa. Actualment és al Musée d’Orsay. Inicialment l’estàtua s’intitulà Rêve d’amour (Somni d’amor), i es diu que s’obtení a partir d’un motlle pres sobre el mateix model en viu. Ai, les males (o bones) llengües! 

Femme piquée par un serpent (1847), d'Auguste Clésinger

 

Sigui com sigui, també és ben cert que un retrat de Vincent Vidal que, malgrat que és oficialment sense data devia pintar, si fa no fa, en la mateixa època que Clésinger l’esculpia, ens mostra la mossa plena de vida i rodejada de flors. 

Retrat de Madame Sabatier (circa 1847), de Vincent Vidal

Temps era temps, un dia hi havia Alfred de Musset, Félix Arvers, Roger de Beauvoir, Guttinguer, Alfred Mosselman i altres xicots, recolzats a la barana del balcó de l’Hôtel Pimodan, on residien, a l’illa de Saint-Louis, a París. Just al davant, al moll d’Anjou, hi havia les instal·lacions de l’Escola de Natació. Van sortir-ne  tres noies joves i boniques, a les quals afalagaren. Una d’elles era Madame Sabatier, que aviat esdevingué l’amant d’Alfred Mosselman. 

 

Femme piquée par un serpent (1847), d'Auguste Clésinger

Mosselman (1810-1867) era un industrial, comerciant, administrador, i banquer, entre altres «oficis» que procedia d’una família adinerada. Menava una vida, diguem-ne, «dissoluta», i instal·là la senyoreta Sabatier en un immoble prou luxós, al carrer Frochot número 4 (metro: Pigalle). 

Alfred Mosselman segons el quadre Monsieur et Madame Mosselman et leus deux filles (1848) d'Alfred Dedreux

Diuen que tres eren les gràcies que resplendien, sobretot, en ella: bondat, bellesa i joia. Amb només vint-i-dos anys, la noia, amb el recolzament del seu amant oficial —que, altra banda, no era gens gelós—, organitzà trobades al seu salon, on acudien artistes i amics, saludats i coneguts, entre els quals s’hi comptava Théophile Gautier, Flaubert, Alexandre Dumas (pare), Maxime du Camp i Charles Baudelaire. Gautier la va elogiar: «mai no exigí que li diguéssim floretes, fins i tot permetia que els homes parléssim, en la seva presència, de les coses més serioses i abstractes». Tots, unànimement, van decidir anomenar-la la Présidente perquè, entre altres virtuts, tenia la de cuinar força bé i aconseguir, sovint, que els homes es posessin d’acord. 

Auguste Clésinger cap a l'any 1855. Fotografia de Nadar

Baudelaire la va idealitzar, i li enviava, anònimament, cartes amb poemes, els quals, al parer dels entesos, conformen el segon «cicle d’Eros» de Les flors del mal. La primera carta que li envià data del 9 de desembre de 1852, i va acompanyada amb el poema «À une Femme trop gaie» («A una dona molt alegre»), que esdevindrà «À Celle qui est trop gaie» («A aquella que és molt alegre») i que, segons l’opinió d’alguns experts, estaria compost per uns versos originalment dedicats a una altra noia (Marie Daubrun), però que adaptà per a Madame Sabatier. 

Llenç inacabat de Thomas Couture, en el qual hi apareixen, presumptament, Charles Baudelaire i Madame Sabatier

Els crítics destaquen que en aquestes poesies sovint hi apareix la figura de l’àngel, que seria sinònim de Madame Sabatier. Per a Baudelaire simbolitzà moltes coses, aquesta dona: des d’un amor platònic fins a l’amistat en el sentit més pur. Una mescla de femella somniada, impossible, redemptora. Per antítesi a Jeanne Duval, ja que Apollonie Sabatier era rossa i més aviat de pell pàl·lida, esdevingué la «venus blanca» del poeta. 

Una de les galerades de Les fleurs du mal (1857).

Jordi Llovet, a les notes de la seva traducció (2007) de Les flors del mal apunta que aquesta dama «hauria pogut treure Baudelaire dels braços de la “Venus negra”, la mulata Jeanne Duval; però el poeta va decidir no tirar massa avant aquesta relació». Més endavant, Llovet ens diu que el 30 d’agost de 1857 «Madame Sabatier es lliura a Baudelarie: fracàs de la relació», i que l’endemà mateix, 31 d’agost, «Baudelaire trenca la relació amb Madame Sabatier, però queden amics». 

El poeta s’anà desil·lusionant d’ella paulatinament i es deixaren de veure cap a l’any 1862. Traspassà el 3 de gener de 1890, a la població de Neuilly-sur-Seine, a tocar de París.

La tomba de Madame Sabatier (1822-1890) és al cementiri vell de Neuilly-sur-Seine (3, rue Victor Noir; metro: Pont de Neuilly i Les Sablons). A la llosa de marbre, ornada amb una mena d’urna, hi ha una creu en baix relleu i el nom gravat, en majúscula: APOLLONIA.

Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

Dimonis de mitjanit

DIMONIS DE MITJANIT

Coberta del llibre Dimonis de mitjanit

Dimonis de mitjanit és el primer poemari sencer que es publica d'Emili Gil, un autor guardonat amb el Premi Extraordinari de Poesia Visual (Reus, 2017) i amb els Jocs Florals de la Ginesta d'Or (Perpinyà, 2018), entre d'altres, que ja havia participat en llibres que apleguen antologies líriques de diversos autors: Poesia noranta (1997), Poesia 2000 (2001) i Dibuixant poemes (2016).

Dibuix original de Josep Maria Prades (Ju Prades)

 

Coincidint amb el cinquantè aniversari de l'escriptor senienc va ser el seu desig encarregar la coberta a un altre artista de la Sénia, en aquest cas ben reconegut, premiat i prestigiat en el cercle de la pintura contemporània: en Josep Maria Prades, també conegut amb el pseudònim artístic de Ju Prades (http://artprades.blogspot.com).

 

Carassa «L'esperit dels Tres Castells», d'Artur Cañigueral

Dilluns 18 de juny de 2018, quan Emili Gil era en ple procés de selecció, estructuració i poliment dels versos que havien de conformar el llibre Dimonis de mitjanit, va rebre aquesta fotografia d'una escultura d'Artur Cañigueral, acompanyada d'una breu nota de l'escultor (també senienc):

«a l'insigne escriptor i poeta Emili Gil de la Sénia»

Josep Maria Prades va dibuixar la coberta el mes de setembre de 2018, ignorant la carassa d'Artur Cañigueral; tots tres quedaren ben perplexos en adonar-se de la semblança i paral·lelisme «casual» d'ambdós rostres. La Màgia (sí, amb majúscula) hi havia intervingut.

Els Tres Castells vistos des de la zona dels Carxols

Com bé diu Isona Foix, «al peu dels Ports existeix una serralada anomenada els Tres Castells. I parlem de poesia, no només de geografia, geologia i topofília, que també, perquè en la lírica d’Emili Gil tot plegat conforma un conjunt artísticocultural indissoluble, al voltant de tres eixos fonamentals, i vitals, de l’autor: la Sénia, Barcelona, París, que bé podrien ser els tres dimonis que constitueixen la base del present poemari, Dimonis de mitjanit».

Trobeu les 7 diferències?

Eren, doncs, tres seniencs (Artur Cañigueral, Josep Maria Prades, Emili Gil), amb tres formes d'expressió artística diferents (escultura, pintura, lírica) que, més o menys per desig de l'atzar es reunien en l'elaboració d'un petit volum de poesia que conté força simbologia numèrica (la del 3 és evident, però n'hi ha d'altres) i vital.

Contracoberta de Dimonis de mitjanit

Al parer del poeta gironí Jaume Carbó, «Dimonis de mitjanit és una via ideal per endinsar-nos en l'imaginari d'Emili Gil, si encara no heu llegit cap de les seves novel·les o contes. Com no podia ser de cap altra manera, dins de les seves pàgines hi ha foscor, sordidesa i fascinació per la mort però també l'esperit vitalista i renovador dels escriptors de principi segle XIX. Aquest poemari no és per a infants ni adolescents que busquen respostes poètiques als seus dubtes, o de gent que cerca el confort d'uns mots dolços o sensiblers. No pas, amics: és una sendera en la qual ens acompanyen vells dimonis, com ara Poe, Vinyoli, Cioran, Bukowsky, Piaf, Ruyra... Un camí potser inquietant i entenebrit però també roent, abundant i imaginatiu, com ho és aquest món, tot allò viscut i aquell que hem de viure encara...».

Carassa d'un dimoni de la Patum de Berga

Aquest recull de poemes és, segons el seu autor, una mena de «testament o llegat líric dels meus primers cinquanta anys; a partir d'ara és com renéixer de nou». P. G. i Esteve, una poetessa occitana que viu al sud, al País Valencià, opina que «la poesia d'Emili Gil és una bafarada d'aire fresc en la decadència cosmopolita general, i en la tendència globalitzadora particular, que somou les bases academicistes líriques, no pas a partir de termes estilístics o retòrics, ni de mètriques i versificacions més o menys estrambòtiques, sinó a través del símbol i del mite més directes, que arriben com fletxes enverinades d'Eros als no-cors dels lectors».

 Qui estigui interessat en adquirir

Dimonis de mitjanit

ho pot fer escrivint a

absentagil@yahoo.es

o bé contactant amb l'autor

a la pàgina de facebook

d'Emili Gil

Dimonis de mitjanit compta amb el suport moral de

La cripta oblidada

LA CRIPTA OBLIDADA

El número 14 bis del carrer Pierre Nicole (RER: Port-Royal, o Luxembourg) guarda un dels secrets més ocults de París: una cripta oblidada. Al dessota d’un aparcament anodí de cotxes, motos i altres vehicles que expulsen fum tòxic per a les persones humanes i animalets d’eixe món, s’hi conserva la cripta de l’antiga església de Notre-Dame des Champs, edificada presumptament per Sant Eloi, al segle VII, i enderrocada durant la Revolució (1789-1799). 

Església de Notre-Dame des Champs, al bulevard de Montparnasse

 

L’actual església de Notre-Dame des Champs que hi ha al número 91 del bulevard de Montparnasse (metro: Vavin, o Notre-Dame des Champs) es va construir entre 1867 i 1876, a una notable distància del lloc que ens interessa.

 

Plànol de la localització de la cripta

Nicole Bériou, historiadora i vicepresidenta de l’Associació per la Salvaguarda de la Cripta de Notre-Dame des Champs, no té cap dubte en afirmar que en aquest lloc, prop del qual s’hi ha trobat restes d’un culte romà a Mercuri, va iniciar-se la conversió al cristiniasme del poble gal de Lutècia, mitjançant la intermediació del llegendari bisbe Sant Denis (Sant Dionís, o Dionisi de París). Fins i tot gosa expressar que aquesta mateixa cripta fou un dels llocs on Sant Denis s’aixoplugà durant les persecucions i on celebrà els sants misteris.

Es creu que en aquest temple subterrani reposaven durant un temps les despulles dels reis francesos morts fora de París, abans de ser traslladats a la Basílica de Sant Denis. I és des d’aquí que s’iniciaven, ja al segle IV, les processons en homenatge a Sant Denis (fou decapitat entre els anys 250 i 272 de la nostra era). En breu: l’indret és encisat per una aurèola mística (i reial) indiscutible. El lliri del poder esperitual i el lliri del poder terrenal, la dualitat perpètua.

Llosa de Sant Reginald

A la nau, amb el sostre de voltes de canó, una llosa de pedra cobreix les despulles de Sant Reginald, mort l’any 1220, i el conjunt es completa amb una taula sobre la qual s’alça una estàtua de Sant Denis.

Text de la llosa de Sant Reginald

Poques han estat les persones que han accedit a aquest lloc, durant segles. Si bé és molt probable que en els darrers decennis hagi estat visitat sobretot per historiadors, arqueòlegs o altres especialistes més o menys acadèmics, també és cert que és un lloc ben suggerent per als amants del misteri, així com per als seguidors de qualsevol mena de secta o agrupació més o menys exòtica i/o esotèrica. Ja se sap que el ventre de la mare terra sempre ha atret a moltes persones. Tanmateix la cripta ha estat prou ben respectada.

Filtracions d'aigua

Des de 2012 s’hi ha detectat un risc important d’inundació, i les aigües ja han malmès una part del conjunt. Els amants del lloc crearen l’Associació per la Salvaguarda de la Cripta de Notre-Dame des Champs, una entitat, emperò, que no pot fer gaire cosa, econòmicament parlant. Amb les donacions, explica Nicole Bériou, l’accés al lloc ha estat una mica més ben protegit, però caldria assegurar el sanejament complet de la cripta, així com fer un bon sistema de ventilació. El cost total aproximat d’aquestes obres superaria els 30000 euros.

Accés a la cripta

L’Academie des Inscriptions et Belles Lettres, conscient del valors històric i cultural de l’indret, ha destinat una part del seu pressupost als treballs, i compta amb suport del consistori del districte (Vè arrondissement).
L’objectiu principal era, l’any 2016, que l’ajuntament prengués les cartes sobre l’assumpte i que es posés d’acord amb els dos copropietaris dels immobles que hi ha al damunt de la cripta. D’altra banda, Nicole Bériou esperava, segons apunta la periodista Marie-Anne Gairaud en un article a Le Parisien del 25 de desembre de 2016 («Paris: la cryte oubliée bientôt sauvée des eaux?»), que la Comission du Vieux Paris demanés la classificació històrica del lloc. 

Detall de l'escultura de Sant Dionís

La mateixa periodista, en el mateix diari, el 20 de novembre de 2018 publicà un article titulat «Paris: la crypte secrète bientôt ouverte au public?», en el qual afirmava que el pla d’acció per a preservar el lloc, que havia demanat el consistori del districte dos anys abans, havia estat acceptat, i que l’ajuntament estava negociant amb els propietaris (un dels quals havia acordat cedir per 1 euro la part de cripta que li correspon). L’adjunta al consistori encarregada del patrimoni, Karen Taïeb, deia que: «aquesta cripta té un valor patrimonial important. Desitgem que en un curt termini, després de les obres de seguretat, els parisencs la puguin visitar». (Fragment inèdit del llibre «París, una guia màgica», d'Emili Gil).