EL POU CLAR
El Pou Clar és, en realitat, un
seguit de basses naturals que estan intercomunicades per les aigües del riu
Clarià, al terme d’Ontinyent (la
Vall d’Albaida). Cadascun dels tolls, d’on hi neix aigua, té
un nom propi: el Pou del Cavalls, el Pou de la Reixa, el Pou Fosc, el Pou dels Esclaus, el Pou
Gelat i el Pou del Salze. És un dels indrets preferits de les janes, nimfes i
dones d’aigua del País Valencià.
Matilde Pepín recull al llibre València mágica (2003) el testimoni d’una dona de vuitanta anys, Pura Jiménez, que explica com, de joveneta, les nits del Solstici d’estiu (23 de juny) s’hi aplegava amb un grupet de noies. Al damunt d’una roca blanca menjaven formatge, nous, mel, figues i la coca de Sant Joan (nom cristianitzat de la jornada). Un cop finalitzat l’àpat cantaven totes juntes i buscaven els ingredients que posarien en una de les basses, on duien a terme el bany de Sant Joan.
Allí, explica, «echábamos ramitas de romero, espliego, rosas silvestres, amapolas y flores de ruda. También hacíamos una pequeña fogata sobre la roca con ramas de romero y ciprés. Cuando ardía el fuego, pasábamos sobre el humo siete veces y luego nos metíamos desnudas en la poza, cantando y jugando». Després d’una bona estona en remull, encara enjogassades, les xiques sortien del riu i «una de las mayores nos colocaba en la cabeza una corona de verbena, y nos untaba los pechos con leche de higuera y los labios con miel. Luego nos vestíamos y volvíamos a casa, sin decir a nadie lo que habíamos hecho».
Matilde Pepín recull al llibre València mágica (2003) el testimoni d’una dona de vuitanta anys, Pura Jiménez, que explica com, de joveneta, les nits del Solstici d’estiu (23 de juny) s’hi aplegava amb un grupet de noies. Al damunt d’una roca blanca menjaven formatge, nous, mel, figues i la coca de Sant Joan (nom cristianitzat de la jornada). Un cop finalitzat l’àpat cantaven totes juntes i buscaven els ingredients que posarien en una de les basses, on duien a terme el bany de Sant Joan.
Allí, explica, «echábamos ramitas de romero, espliego, rosas silvestres, amapolas y flores de ruda. También hacíamos una pequeña fogata sobre la roca con ramas de romero y ciprés. Cuando ardía el fuego, pasábamos sobre el humo siete veces y luego nos metíamos desnudas en la poza, cantando y jugando». Després d’una bona estona en remull, encara enjogassades, les xiques sortien del riu i «una de las mayores nos colocaba en la cabeza una corona de verbena, y nos untaba los pechos con leche de higuera y los labios con miel. Luego nos vestíamos y volvíamos a casa, sin decir a nadie lo que habíamos hecho».
Molta gent creu que les flors i plantes que creixen als entorns del Pou Clar tenen propietats miraculoses i virtuts que serveixen per a guarir malalts, enfortir amors, etc. També es comenta que algun eixelebrat que hi ha fet estada ha esdevingut, en poc temps, poeta.
Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com
Hi hauré d'anar, doncs al pou clar, que vull ser poeta en aquesta vida...Gràcies Emili, un bon article, com sempre!!!
ResponElimina