El cementiri de Teresa

EL CEMENTIRI DE TERESA

Al poble de Bausen, al terçó de Quate Lòcs de la Val d’Aran (Occitània), a més a més del cementiri parroquial, hi trobem el denominat «cementiri de Teresa». És l’únic fossar civil de la Val d’Aran, que va ser fet expressament per a sebollir el cadàver d’una dona, ja que l’Església no el volia soterrar en terra catòlica, atesos els seus afers amorosos amb un cosí seu. I també és un dels pocs closos mortuoris que conté només un difunt.

Conta la llegenda que, a principi segle XX, dos cosins del poble (en Francisco de Doceta i Teresa de Belana) es van enamorar, com era prou habitual en aquella època, i especialment en pobles on hi havia poca mobilitat. Els veïns de Bausen s’alegraven de la vitalitat i energia positiva que transmetia la parella, i tothom els desitjava les millors benaurances. Tothom? No: el mossèn, Joaquín Tellosa, s’hi oposava, veient en la relació dels enamorats un pecat mortal. Quan van voler casar-se, el capellà s’hi negà en rodó, però per no fer tan evident la seva oposició, amb l’excusa de la «dispensa» pel fet d’estar emparentats, va dir que els casaria a canvi d’una quantitat de diners tan elevada que els nois mai no podrien ajuntar (unes 25 pessetes).

Ateses les circumstàncies, la parella va decidir, amb el vist-i-plau dels seus familiars i la majoria de vilatans, de viure plegats malgrat no estar casats oficialment. Una decisió que, per descomptat, encengué encara més la ira del representant (o he de dir mercenari, esbirro, sicari?) de Déu a la terra.

La parella tingué un fill i una filla; menaven una vida «normal», senzilla i dura com és la vida a muntanya. Però, de sobte, Teresa va morir d’una pulmonia, el 10 de maig de 1916, quan només tenia 33 anys (com l’edat de Crist, ves per on!). Va ser llavors quan el mossèn, en una clara actitud de revenja (similar a la que l’estat espanyol infligeix continuadament a Catalunya) es va fer l’orni i digué que allò era impossible, que cap pecadora no podia sebollir-se en terra sagrada.

Els veïns de la població, amb en Sisco al capdavant, indignats davant de la injustícia i prepotència del poder eclesiàstic, van bastir (es diu que en tan sols un dia) el petit recinte, d’unes mesures similars al cementiri parroquial (uns 270 m²). És de planta quadrada, envoltat d’un mur de pedra i té un accés amb una porta de ferro. És, per tant, allí on enterraren Teresa, on reposa encara, i on venen cada any els seus néts i besnéts a deixar sobre la llosa un ram de flors fresques.

El sepulcre és guarnit amb una senzilla estela blanca on hi llegim, en espanyol: «Rercuerdo (sí, rercuerdo) - A mi amada Teresa, que murió el 10 de Mayo de 1916 a los 33 años». A la llosa hi ha una altra inscripció, també en espanyol: «A nuestra querida madre». Haver-ho escrit en occità (aranès), o català, hauria dut el picapedrer a la presó, com a mínim, o a la mort. Des de 1838 era prohibit que els epitafis dels cementiris s’escriguessin en català.

Cal també tenir en compte que els cementiris municipals i/o civils no es van començar a construir, de manera generalitzada, fins a la Segona República (1931). O sigui que el cementiri de Teresa és un fossar capdavanter, en aquest sentit.

En Sisco i els seus fills van exiliar-se a Tolosa (Occitània), l’any 1939, quan va vèncer l’exèrcit feixista espanyol. Allí hi va morir, en Sisco, als 90 anys, sense que s’acomplís el seu desig de ser enterrat amb la seva estimada Teresa, a Bausen, a la Val d’Aran.