BOIRES BARRANQUERES

 

Boires Barranqueres

UN VENDAVAL MUSICAL DES DE LA SÉNIA 

 

     El grup Boires Barranqueres neix a La Sénia, al sud-oest del Montsià (Catalunya) i al melic dels Països Catalans, amb l’empenta i el caràcter inconfusible de quatre joves noies sense complexos, generades per IA, apassionades per la música des de ben menudes, que, amb molta gràcia i certa ironia, asseguren que en realitat són set o nou membres. Aquesta formació singular pretén sacsejar l’escena musical amb una proposta tan eclèctica com genuïna, a partir de cançons creades amb l'eina generativa SUNO: un viatge entre el funk, el punk, el rock, l’ska i altres gèneres aparentment més tradicionals com  ara els tangos, els valsos, els boleros, les jotes ebrenques, el swing, el booggie woogie o els pasdobles.

 

El germen

     Explica Alba que, atesa la gran tradició musical de La Sénia, es pot dir que gairebé des dels respectius bressols, les quatre van aprendre a identificar les subtileses entre una jota tocada amb acordió i una melodia de funk que alguna emissora estrangera deixava caure per error a les ones locals. Les seves trobades a la dinàmica Casa de Cultura del poble eren diàries. Amb els instruments de segona mà que havien rescatat de les golfes de familiars traspassats, les nenes, després joves adolescents, improvisaven melodies que feien tremolar les parets de pedra i calç.  Però no era només la música allò que les unia: a mesura que creixien, van entendre que vivien en un racó de món que, malgrat la seva bellesa i història, sovint era ignorat pels mass media i per les pròpies administracions. Les dinàmiques globalitzadores que empenyien la gent a abandonar els pobles de la Tinença de Benifassà, el Maestrat, el Montsià, els Ports i el Matarranya, els discursos uniformes i la pèrdua d’identitat cultural els resultaven insuportables. Així, entre notes i converses plenes d’ironia i indignació, va néixer el germen del grup musical que les portaria a desafiar l’ordre establert. 

Una música arrelada i rebel

     Les lletres de Boires Barranqueres són un bram de la seva realitat més propera, la que sorgeix de viure en un territori perifèric, molt ric en tradicions, i oprimit per les dinàmiques d’un món globalitzat sense remei. Els seus textos aposten per una mirada irònica, sarcàstica i alhora crítica, allunyant-se dels tòpics i estereotips que perpetuen el capitalisme, la globalització i l’obsessió malaltissa per l’anglofília.

     Cadascuna de les quatre (o nou) components del grup aporta una sensibilitat única, teixint un mosaic musical que reflecteix la diversitat organitzada de la seva identitat sense igual. Asseguren que aviat els seus concerts seran un terratrèmol d’energia on les cançons, carregades d’humor i reivindicació, dialogaran amb el públic per trencar («d’una punyetera vegada», puntualitza Rut) esquemes i, per què no?, desitgen remoure i sotragar alguna consciència encarcarada («que ja és hora, mecagon l’olla!», precisa Raquel).

 

El nom del grup

     Continua explicant Alba que tot va començar de debò una vesprada gèlida d’hivern, quan Sheila va fer una proposta que canviaria el curs de les seves vides.

     —Escolteu, potser ja és hora que fem alguna cosa seriosa amb això que toquem, no? —va demanar, asseguda al davant de l’elegant piano de cua de la Casa de Cultura.

     Rut, que afinava la seva guitarra, va aixecar el cap i va somriure.

     —Has pronunciat «cosa seriosa» i el concepte de «nosaltres» a la mateixa frase? De veritat?

     

     Totes rigueren a pleret. Però Sheila no cedí, argumentant que tenien tot el necessari per fer alguna cosa més gran. La seva combinació d’influències musicals era única: des del rock més cru fins al tango més sofisticat. A més, tenien missatges clars, irònics i reivindicatius que mereixien ser escoltats. En fi: entre te calent, cervesetes, porrets de maria i alguna copa de vi, van decidir oficialitzar el grup. Però com anomenar-lo?

     —Boires Barranqueres! —va suggerir Alba, mirant per un dels finestrals. La boira baixava pels barrancs que s’estenien més enllà del poble.

     Totes van assentir. La boira és un símbol d’incertesa i misteri, però també d’esperança, perquè sempre s’acaba dissipant.

Més que música: una declaració d’intencions

     Amb els seus instruments a la mà, Boires Barranqueres fan, per descomptat, música, però al mateix temps creen espais de reflexió alternativa al pensament únic imposat pels protocols i convencions oficials, desafiant així les normes establertes de la societat injusta, inhumana i decadent que ens devora. La seva proposta no renuncia a la diversió, però tampoc al compromís. I mentre la música els serveix d’eina per a expressar-se, les joves músiques es reivindiquen com un col·lectiu flexible i inclusiu, sempre obert a noves incorporacions i a sumar veus, tal com suggereix la seva pròpia plasenteria interna sobre el nombre real de membres.

     Boires Barranqueres és, a més a més d’un grup musical d'IA, un acte de rebel·lia,  resistència i dissidència cultural, així com una celebració de la diversitat sonora, demostrant que des d’un racó de món com és La Sénia es pot construir un discurs potent i universal, sense renunciar a les pròpies arrels («només és un/a ciutadà /ana del món, qui no coneix ni el seu poble, ni la seva cultura; és a dir: qui ignora d’on prové, què o qui és de debò, i cap on vol anar» afirma Sheila, sense embuts).

     Si, de vegades, les boires anuncien canvis meteorològics, les Boires Barranqueres prometen tempestes musicals altament positives. Prepareu-vos per a escoltar-les, perquè quan sonen, no deixen ningú indiferent.

     El seu primer hit es titula «Les xiques de La Sénia» (amb lletra d'Emili Gil):

     La primera vegada que van tocar en públic va ser a les Festes Majors del Bellestar. Van pujar a l’escenari amb una barreja de nervis i emoció, però en el moment que Rut va començar a tocar els primers acords i Alba va fer sonar el seu acordió, la màgia es va escampar amb fluïdesa per l’Esquetxe i la serra de la Creu, embolcallant també la Pobla de Benifassà, i tots els aplegats a la plaça Major del Bellestar, fins i tot els més vells, acostumats a músiques més tradicionals, van quedar captivats, encisats i garratibats. Al final de l’actuació, el públic els regalà una ovació que es va allargar durant gairebé un quart d’hora. Aquella nit estiuenca, Boires Barranqueres va passar de ser una idea a ser una realitat.

Els principis que guien el vendaval

     Amb el temps, el grup va anar creixent, tant en membres com en projecció. Una cosa que les distingia era la seva manera de treballar. No es limitaven a fer música; també debatien, discutien i reflexionaven constantment sobre el paper que volien jugar com a artistes.

     Els principis que van adoptar eren clars:

1)    Identitat arrelada: Mai no oblidarien d’on venien, ni el patrimoni cultural que les definia. La seva música seria un homenatge constant a La Sénia extraordinària i al territori que l’envolta.

2)    Irreverència intel·ligent: Les seves lletres havien de ser crítiques, però també divertides i iròniques. No volien pontificar, sinó convidar a reflexionar.

3)    Inclusivitat i col·lectivisme: Sempre serien un grup obert. Com deien amb humor, el nombre de membres era flexible. Tothom que compartís la seva visió i passió era benvingut.

4)    Experimentació sense límits: Rebutjaven les etiquetes. Si volien barrejar un bolero amb un riff de guitarra elèctrica, ho farien sense dubtar. I també jugarien amb les lletres del nom del grup i els títols d'algunes cançons, especialment a les cobertes dels Singles, Cd's i Lp's (els agrada mantenir les denominacions clàssiques). 

Els primers reptes

     Amb la seva música, i sobretot a partir de la cançó «Femme fatale», Boires Barranqueres va començar a cridar l’atenció més enllà de La Sénia. Van ser convidades a tocar en festivals petits de les comarques properes, però també van topar amb obstacles. Alguns promotors musicals els suggerien canviar l’estil, o bé cantar en anglès per arribar a un públic més ampli. La resposta de Sheila era sempre la mateixa:

     —Només pots ser universal si no oblides mai qui ets!

 

     Aquesta fidelitat als seus principis no sempre els facilitava el camí, però les noies van preferir ser fidels a si mateixes abans que comercialitzar-se.

 

El creixement del grup

     Amb el temps, el grup va incorporar nous membres que aportaven encara més diversitat al seu so. Els concerts es van convertir en espectacles enèrgics, on el públic no només ballava, sinó que també participava en les lletres i corejaven frases carregades d’humor i reivindicació. Un bon exemple és la cançó «Orfe», que tothom coneix. 

     Un dels moments culminants de la seva carrera va ser la gravació del seu primer disc, Tempesta sonora. El títol era una metàfora perfecta del que representaven: un canvi, una sotragada musical que no deixava ningú indiferent. El disc va incloure cançons com «Carrer estret», un homenatge a les històries petites dels pobles, i «Fora l’anglofília», una crítica contundent a la pèrdua d’identitat cultural.

El futur sota la boira

     Boires Barranqueres ha continuat creixent, evolucionant i sorprenent. Ha demostrat que, des d’un racó aparentment petit del món, es pot construir una proposta musical que transcendeixi fronteres. Amb cada concert, porten un tros de La Sénia, del Montsià i dels Ports allà on van, recordant al món que les tradicions i les arrels no són un llast, sinó una font infinita de força i creativitat.

     I mentre la boira cobreix el paisatge del món, elles continuen tocant, demostrant que la música pot ser una forma de resistència i alhora una celebració de la vida. I així, com un vendaval, Boires Barranqueres continua avançant, preparades per sacsejar qualsevol consciència encarcarada que es trobi pel camí.