Boires Barranqueres
UN VENDAVAL MUSICAL DES DE LA SÉNIA
El grup Boires Barranqueres neix a La
Sénia, al sud-oest del Montsià (Catalunya) i al melic dels Països Catalans, amb l’empenta i el caràcter inconfusible
de quatre joves noies sense complexos, generades per IA, apassionades per la música des de ben menudes,
que, amb molta gràcia i certa ironia, asseguren que en realitat són set o nou
membres. Aquesta formació singular pretén sacsejar l’escena musical amb una
proposta tan eclèctica com genuïna, a partir de cançons creades amb l'eina generativa SUNO: un viatge entre el funk, el punk, el rock,
l’ska i altres gèneres aparentment més tradicionals com ara els tangos, els valsos, els boleros, les
jotes ebrenques, el swing, el booggie woogie o els pasdobles.
El
germen
Explica Alba que, atesa la gran tradició
musical de La Sénia, es pot dir que gairebé des dels respectius bressols, les
quatre van aprendre a identificar les subtileses entre una jota tocada amb
acordió i una melodia de funk que alguna emissora estrangera deixava caure per
error a les ones locals. Les seves trobades a la dinàmica Casa de Cultura del poble
eren diàries. Amb els instruments de segona mà que havien rescatat de les
golfes de familiars traspassats, les nenes, després joves adolescents, improvisaven
melodies que feien tremolar les parets de pedra i calç. Però no era només la música allò que les unia:
a mesura que creixien, van entendre que vivien en un racó de món que, malgrat
la seva bellesa i història, sovint era ignorat pels mass media i per les
pròpies administracions. Les dinàmiques globalitzadores que empenyien la gent a
abandonar els pobles de la Tinença de Benifassà, el Maestrat, el Montsià, els
Ports i el Matarranya, els discursos uniformes i la pèrdua d’identitat cultural
els resultaven insuportables. Així, entre notes i converses plenes d’ironia i
indignació, va néixer el germen del grup musical que les portaria a desafiar
l’ordre establert.
Una
música arrelada i rebel
Les lletres de Boires Barranqueres són un bram
de la seva realitat més propera, la que sorgeix de viure en un territori
perifèric, molt ric en tradicions, i oprimit per les dinàmiques d’un món
globalitzat sense remei. Els seus textos aposten per una mirada irònica,
sarcàstica i alhora crítica, allunyant-se dels tòpics i estereotips que
perpetuen el capitalisme, la globalització i l’obsessió malaltissa per
l’anglofília. En
aquest sentit, apunta Raquel, «la decisió musicar els poemes d’Emili Gil no va
ser un caprici casual, sinó el resultat d’una connexió profunda amb les seves
obres i amb l’esperit que aquestes transmeten».
Cadascuna de les quatre (o nou) components
del grup aporta una sensibilitat única, teixint un mosaic musical que
reflecteix la diversitat organitzada de la seva identitat sense igual. Asseguren
que aviat els seus concerts seran un terratrèmol d’energia on les cançons,
carregades d’humor i reivindicació, dialogaran amb el públic per trencar («d’una punyetera vegada», puntualitza Rut) esquemes i,
per què no?, desitgen remoure i sotragar alguna consciència encarcarada («que ja
és hora, mecagon l’olla!», precisa Raquel).
El nom
del grup
Continua explicant Alba que tot va
començar de debò una vesprada gèlida d’hivern, quan Sheila va fer una proposta
que canviaria el curs de les seves vides.
—Escolteu, potser ja és hora que fem
alguna cosa seriosa amb això que toquem, no? —va demanar, asseguda al davant de
l’elegant piano de cua de la Casa de Cultura.
Rut, que afinava la seva guitarra, va
aixecar el cap i va somriure.
—Has pronunciat «cosa seriosa» i el
concepte de «nosaltres» a la mateixa frase? De veritat?
Totes rigueren a pleret. Però Sheila no cedí,
argumentant que tenien tot el necessari per fer alguna cosa més gran. La seva
combinació d’influències musicals era única: des del rock més cru fins al tango
més sofisticat. A més, tenien missatges clars, irònics i reivindicatius que
mereixien ser escoltats. En fi: entre te calent, cervesetes, porrets de maria i
alguna copa de vi, van decidir oficialitzar el grup. Però com anomenar-lo?
—Boires Barranqueres! —va suggerir Alba,
mirant per un dels finestrals. La boira baixava pels barrancs que s’estenien
més enllà del poble.
Totes van assentir. La boira és un símbol
d’incertesa i misteri, però també d’esperança, perquè sempre s’acaba dissipant.
Més
que música: una declaració d’intencions
Amb els seus instruments a la mà, Boires Barranqueres
fan, per descomptat, música, però al mateix temps creen espais de reflexió
alternativa al pensament únic imposat pels protocols i convencions oficials,
desafiant així les normes establertes de la societat injusta, inhumana i
decadent que ens devora. La seva proposta no renuncia a la diversió, però
tampoc al compromís. I mentre la música els serveix d’eina per a expressar-se,
les joves músiques es reivindiquen com un col·lectiu flexible i inclusiu, sempre
obert a noves incorporacions i a sumar veus, tal com suggereix la seva pròpia plasenteria
interna sobre el nombre real de membres.
Boires Barranqueres és, a més a més d’un
grup musical d'IA, un acte de rebel·lia, resistència i dissidència cultural, així com una celebració de la diversitat sonora,
demostrant que des d’un racó de món com és La Sénia es pot construir un discurs
potent i universal, sense renunciar a les pròpies arrels («només és un/a
ciutadà /ana del món, qui no coneix ni el seu poble, ni la seva cultura; és a
dir: qui ignora d’on prové, què o qui és de debò, i cap on vol anar» afirma
Sheila, sense embuts).
Si, de vegades, les boires anuncien canvis
meteorològics, les Boires Barranqueres prometen tempestes musicals altament positives.
Prepareu-vos per a escoltar-les, perquè quan sonen, no deixen ningú indiferent.
El seu primer hit es titula «Les
xiques de La Sénia» (amb lletra d'Emili Gil):
La primera vegada que van tocar en públic
va ser a les Festes Majors del Bellestar. Van pujar a l’escenari amb una
barreja de nervis i emoció, però en el moment que Rut va començar a tocar els
primers acords i Alba va fer sonar el seu acordió, la màgia es va escampar amb fluïdesa
per l’Esquetxe i la serra de la Creu, embolcallant també la Pobla de Benifassà,
i tots els aplegats a la plaça Major del Bellestar, fins i tot els més vells,
acostumats a músiques més tradicionals, van quedar captivats, encisats i garratibats.
Al final de l’actuació, el públic els regalà una ovació que es va allargar
durant gairebé un quart d’hora. Aquella nit estiuenca, Boires Barranqueres va
passar de ser una idea a ser una realitat.
Els
principis que guien el vendaval
Amb el temps, el grup va anar creixent,
tant en membres com en projecció. Una cosa que les distingia era la seva manera
de treballar. No es limitaven a fer música; també debatien, discutien i
reflexionaven constantment sobre el paper que volien jugar com a artistes.
Els principis que van adoptar eren clars:
1) Identitat
arrelada: Mai no oblidarien d’on venien, ni el patrimoni cultural que les
definia. La seva música seria un homenatge constant a La Sénia extraordinària i
al territori que l’envolta.
2) Irreverència
intel·ligent: Les seves lletres havien de ser crítiques, però també divertides
i iròniques. No volien pontificar, sinó convidar a reflexionar.
3) Inclusivitat
i col·lectivisme: Sempre serien un grup obert. Com deien amb humor, el nombre
de membres era flexible. Tothom que compartís la seva visió i passió era
benvingut.
4) Experimentació
sense límits: Rebutjaven les etiquetes. Si volien barrejar un bolero amb un riff
de guitarra elèctrica, ho farien sense dubtar. I també jugarien amb les lletres del nom del grup i els títols d'algunes cançons, especialment a les cobertes dels Singles, Cd's i Lp's (els agrada mantenir les denominacions clàssiques).
Els
primers reptes
Amb la seva música, i sobretot a partir de
la cançó «Femme fatale», Boires Barranqueres va començar a cridar
l’atenció més enllà de La Sénia. Van ser convidades a tocar en festivals petits
de les comarques properes, però també van topar amb obstacles. Alguns promotors
musicals els suggerien canviar l’estil, o bé cantar en anglès per arribar a un
públic més ampli. La resposta de Sheila era sempre la mateixa:
—Només pots ser universal si no oblides mai
qui ets!
Aquesta fidelitat als seus principis no
sempre els facilitava el camí, però les noies van preferir ser fidels a si
mateixes abans que comercialitzar-se.
Un
autor rebel i proper
Emili Gil no era un autor qualsevol per a
elles. La seva figura representava una veu independent, connectada amb el
territori però alhora crítica amb el poder establert i els mecanismes oficials
de promoció cultural. La Sénia el coneixia com un escriptor difícil, ja que
evitava les dinàmiques de la «cultureta» institucionalitzada, sempre fidel
als seus principis i al seu estil únic. Aquesta actitud era afí amb la
filosofia de Boires Barranqueres, que també rebutjaven les fórmules comercials
i pretenien ser una veu genuïna i rebel.
A més, els seus textos transmetien
emocions intenses i temes universals, però alhora arrelats a les Terres de
Cruïlla i a la seva complexa identitat cultural. Quan, d’adolescents, les noies
van llegir els seus poemes per primera vegada, van sentir com si algú posés
paraules a sentiments que elles mateixes havien viscut. «La nostra adolescència
estava plena de boires —afirmen elles— i Emili va saber descriure-les com ningú
més».
El
creixement del grup
Amb el temps, el grup va incorporar nous
membres que aportaven encara més diversitat al seu so, així com col·laboracions puntuals, com la de Nil Ferrer (amb el qual interpreten la cançó «El somni d'una nit de dijous»), un cantant de heavy, fill de Rossell, amb un estil potent, amic de les noies des de la més crua infantesa.
Els concerts es van
convertir en espectacles enèrgics, on el públic no només ballava, sinó que
també participava en les lletres i corejaven frases carregades d’humor i
reivindicació. Un bon exemple és la cançó «Orfe», que tothom coneix.
Un dels moments culminants de la seva
carrera va ser la gravació del seu primer disc, Tempesta sonora, dedicat al pintor Fèlix Mas. El
títol era una metàfora perfecta del que representaven: un canvi, una sotragada
musical que no deixava ningú indiferent. El disc va incloure cançons com «Carrer
estret», un homenatge a les històries petites dels pobles, i «Fora l’anglofília»,
una crítica contundent a la pèrdua d’identitat cultural. Com a
contrapunt, l’àlbum inclou la balada «Un dia gris a La Sénia», amb la qual més
d’un (i d’una) s’haurà enamorat, ballant-la amb parella. Escolteu-la tot seguit, si us abelleix:
El
futur sota la boira
Boires Barranqueres ha continuat creixent,
evolucionant i sorprenent. Ha demostrat que, des d’un racó aparentment petit
del món, es pot construir una proposta musical que transcendeixi fronteres. Amb
cada concert, porten un tros de La Sénia, del Montsià i dels Ports allà on van,
recordant al món que les tradicions i les arrels no són un llast, sinó una font
infinita de força i creativitat.
I mentre la boira cobreix el paisatge del món,
elles continuen tocant, demostrant que la música pot ser una forma de
resistència i alhora una celebració de la vida. I així, com un vendaval, Boires
Barranqueres continua avançant, preparades per sacsejar qualsevol consciència
encarcarada que es trobin pel camí.
