divendres, 14 de febrer del 2025

Carasses, d'Artur Canyigueral

 





RESSENYA DE CARASSES, 

d'Artur Canyigueral


 L'obra Carasses, d'Artur Canyigueral, constitueix una aportació singular en l’interstici entre diverses disciplines artístiques i filosòfiques. Aquesta obra es presenta com un compendi que transcendeix la mera catalogació escultòrica per a endinsar-se en una exploració profunda sobre la identitat, la metamorfosi i la relació entre l'home i la matèria primigènia. Així, Canyigueral articula un diàleg entre el llenguatge de la pedra, la mirada fotogràfica i la veu poètica, configurant un llibre que, lluny de ser una simple exhibició d'escultures, esdevé una experiència estètica i filosòfica que interpel·la directament el lector-espectador.

 


1. La nit com a matriu creativa

 El pròleg del crític d’art Abel Figueres es refereix als antecedents escultòrics existents, però és en la presentació del llibre que Emili Gil situa Carasses concretament en una tradició d'obres de tota mena que neixen de la foscor. L'alquímia nocturna, evocada a través de referències a Fulcanelli, Novalis i Lovecraft, estructura un imaginari en què la nit –com a principi generador– esdevé un marc conceptual idoni per a entendre l'obra de Canyigueral. La nit simbolitza allò ocult i insondable, el substrat d'on emergeixen les formes. Aquesta connexió amb l'inconscient i l'arqueologia de la matèria travessa tota l'obra i la dota d'una dimensió gairebé mítica.


 

2. La carassa com a objecte-límit

 Les carasses esculpides per Canyigueral es presenten com a vestigis atemporals que oscil·len entre el ritual i l'objecte artístic contemporani. La seva gènesi es fonamenta en el gest primigeni de la talla, que transforma la pedra en rostre, en màscara, en testimoni. Aquestes figures, realitzades amb materials variats com el jaspi o els còdols de rius i muntanyes, són alhora concrecions físiques i ressonàncies d'un passatge interior, evocant la tensió entre allò que es revela i allò que roman ocult.

 L’estructura del llibre, organitzada en set grups de nou carasses, s’inscriu en una numerologia que remet al simbolisme pitagòric, taoista i hermètic. El set, xifra de la creació i la màgia, es combina amb el nou, nombre de les muses i dels processos de transmutació. Aquesta dimensió aritmètica, en diàleg amb el concepte de mutació que articula el Yijing (Llibre de les mutacions), situa Carasses en un espai de frontera entre el pensament estructural i la intuïció estètica.

 


3. L'estètica de la paradoxa: entre la figuració i l'abstracció

 A nivell plàstic, les carasses de Canyigueral oscil·len entre la figuració primitiva, i/o primitivista, i la simplificació geomètrica. Els trets facials, sovint suggerits més que definits, insinuen una humanitat arcaica i intemporal, emparentada tant amb les màscares rituals africanes com amb l’estètica de les escultures romàniques. Aquesta dualitat entre el concret i l'abstracte, entre la representació i l'evocació, s'amplifica en el diàleg amb la fotografia, que no es limita a documentar les peces sinó que les resignifica, situant-les en un context de mirada inquietant, de vegades espectral. Les carasses esdevenen, així, intermediaris entre la matèria i el concepte, entre la permanència de la pedra i la fugacitat de la percepció visual.

 


4. La veu poètica: quartetes com a dispositiu d'interpretació

 Un altre element clau de l'obra és la inclusió de quartetes poètiques que acompanyen les carasses. Aquest recurs afegeix una capa interpretativa que allunya l’obra de la mera contemplació estètica i la projecta cap a una dimensió hermenèutica. Les quartetes funcionen com a microrelats que doten cada carassa d'una aura específica, evocant significats ocults i convidant el lector a una lectura simbòlica. L'analogia amb les quartetes de Nostradamus –plantejada per Gil– és suggerent en la mesura que aquestes peces textuals podrien ser llegides com a fragments d'un oracle contemporani, un discurs fragmentari que interpel·la el receptor amb la seva ambigüitat.

 


5. El paisatge com a gènesi

 Més enllà de la materialitat de les carasses, Carasses es vincula inexorablement al paisatge. Els entorns de la Tinença de Benifassà, els Ports o el Montsià es converteixen en el teló de fons d’una exploració que és tant geogràfica com espiritual. Els materials, extrets d’aquests indrets, funcionen com a rastres d’un territori que és alhora físic i mental. La connexió amb els elements naturals (pedra, aigua, vegetació, fauna) accentua el caràcter tel·lúric de l'obra, en la línia d’una estètica arrelada a la matèria i a la memòria ancestral.

 


6. Conclusions

 Carasses, que encertadament es podria subtitular el llibre de les mutacions, es revela com a una obra complexa i multidimensional, que fusiona escultura, fotografia i literatura, per a construir un artefacte estètic d’una gran fondària. Artur Canyigueral ofereix un corpus artístic que transcendeix l’objecte per convertir-se en experiència, en territori de diàleg entre el passat i el present, entre la matèria i l’esperit, entre l’ordre i el caos. Aquesta obra no és només un testimoni artístic, sinó també un exercici de reflexió sobre la identitat, la percepció i la mutabilitat, consolidant Canyigueral com una veu imprescindible dins l’art contemporani català.

 

Olga Tamarit i Cardona

La Seu d’Urgell (Alt Urgell), dimecres 15 de febrer de 2025.





dimecres, 29 de gener del 2025

LA NÚVIA DE LES OMBRES

 



La núvia de les ombres

(Aquest conte forma part del llibre «Retorn a La Sénia extraordinària», que algun dia o nit publicaré, si la Dama de la Dalla m'ho permet. Encara manca molta feina a fer, anys de treball i supervivència. Santa Paciència). 


     El Cementiri Vell d’Antusa (País d’Àtram) és un indret ple de llegendes urbanes que fan la vida més distreta i esdevenen temes de conversa entre amics, coneguts i familiars. Diuen que entre les làpides més antigues i les estàtues desgastades pel pas del temps i la serena, la foscor s'hi arrauleix fins i tot sota el sol potent de migdia. Els veïns asseguren que, quan el vent bufa entre els mausoleus, s’escolten plors, gemecs i veus planyívoles, que ells interpreten com a ressons d’ànimes atrapades entre aquest món i un altre.

     Entre aquestes fantasies, diuen que quan la boira s’aferra a les tombes com un llençol de cendra, apareix una dama blanca. És una dona, vestida amb una peça de seda, brodada amb fils daurats com si haguessin estat teixits per mans d’àngels o dimonis. Camina descalça sobre la grava, indiferent al fred que li hauria de mossegar la pell. Els seus ulls, foscos i insondables, busquen quelcom entre les lloses i túmuls, com si esperés trobar-hi un rostre conegut.




     Ningú no sap el seu nom, simplement l’anomenen amb l’epítet de “la núvia de les ombres”. Expliquen que, fa molts i molts anys, havia estat la promesa d’un jove noble, fill d’una família poderosa de la ciutat. La nit abans del casament, ell fou assassinat per una mà desconeguda (afers tèrbols de l’alta societat), i ella, boja de dolor, es va posar el vestit de noces i va caminar fins al cementiri per unir-se al seu estimat en la mort. Però la mort no la va voler rebre. En canvi, va condemnar la seva ànima a vagar eternament per aquell lloc, atrapada entre l’amor i l’oblit.

     Algunes de les persones que han gosat entrar al cementiri de nit afirmen que l’han vista: “és com una ombra blanca entre les tombes, amb els llavis corbats en un somriure melangiós”, assenyala Agustina Claret, una fotògrafa del barri interessada en la parapsicologia.

     N’hi ha que creuen que busca encara el seu promès, i d’altres es pensen que espera una nova ànima a qui poder estimar, algú prou valent per quedar-se amb ella per sempre.

 

Emili Gil

La Sénia (Montsià, República de Catalunya), dimecres 29 de gener de 2025.

Fotografies: Agustí Claret.

Model: Ària Montagut.




 


dimecres, 18 de desembre del 2024

BOIRES BARRANQUERES

 



Boires Barranqueres

UN VENDAVAL MUSICAL DES DE LA SÉNIA 

 

     El grup Boires Barranqueres neix a La Sénia, al sud-oest del Montsià (Catalunya) i al melic dels Països Catalans, amb l’empenta i el caràcter inconfusible de quatre joves noies sense complexos, generades per IA, apassionades per la música des de ben menudes, que, amb molta gràcia i certa ironia, asseguren que en realitat són set o nou membres. Aquesta formació singular pretén sacsejar l’escena musical amb una proposta tan eclèctica com genuïna, a partir de cançons creades amb l'eina generativa SUNO: un viatge entre el funk, el punk, el rock, l’ska i altres gèneres aparentment més tradicionals com  ara els tangos, els valsos, els boleros, les jotes ebrenques, el swing, el booggie woogie o els pasdobles.

 


El germen

     Explica Alba que, atesa la gran tradició musical de La Sénia, es pot dir que gairebé des dels respectius bressols, les quatre van aprendre a identificar les subtileses entre una jota tocada amb acordió i una melodia de funk que alguna emissora estrangera deixava caure per error a les ones locals. Les seves trobades a la dinàmica Casa de Cultura del poble eren diàries. Amb els instruments de segona mà que havien rescatat de les golfes de familiars traspassats, les nenes, després joves adolescents, improvisaven melodies que feien tremolar les parets de pedra i calç.  Però no era només la música allò que les unia: a mesura que creixien, van entendre que vivien en un racó de món que, malgrat la seva bellesa i història, sovint era ignorat pels mass media i per les pròpies administracions. Les dinàmiques globalitzadores que empenyien la gent a abandonar els pobles de la Tinença de Benifassà, el Maestrat, el Montsià, els Ports i el Matarranya, els discursos uniformes i la pèrdua d’identitat cultural els resultaven insuportables. Així, entre notes i converses plenes d’ironia i indignació, va néixer el germen del grup musical que les portaria a desafiar l’ordre establert. 


Una música arrelada i rebel

     Les lletres de Boires Barranqueres són un bram de la seva realitat més propera, la que sorgeix de viure en un territori perifèric, molt ric en tradicions, i oprimit per les dinàmiques d’un món globalitzat sense remei. Els seus textos aposten per una mirada irònica, sarcàstica i alhora crítica, allunyant-se dels tòpics i estereotips que perpetuen el capitalisme, la globalització i l’obsessió malaltissa per l’anglofília. En aquest sentit, apunta Raquel, «la decisió musicar els poemes d’Emili Gil no va ser un caprici casual, sinó el resultat d’una connexió profunda amb les seves obres i amb l’esperit que aquestes transmeten».

     Cadascuna de les quatre (o nou) components del grup aporta una sensibilitat única, teixint un mosaic musical que reflecteix la diversitat organitzada de la seva identitat sense igual. Asseguren que aviat els seus concerts seran un terratrèmol d’energia on les cançons, carregades d’humor i reivindicació, dialogaran amb el públic per trencar («d’una punyetera vegada», puntualitza Rut) esquemes i, per què no?, desitgen remoure i sotragar alguna consciència encarcarada («que ja és hora, mecagon l’olla!», precisa Raquel).

 



El nom del grup

     Continua explicant Alba que tot va començar de debò una vesprada gèlida d’hivern, quan Sheila va fer una proposta que canviaria el curs de les seves vides.

     —Escolteu, potser ja és hora que fem alguna cosa seriosa amb això que toquem, no? —va demanar, asseguda al davant de l’elegant piano de cua de la Casa de Cultura.

     Rut, que afinava la seva guitarra, va aixecar el cap i va somriure.

     —Has pronunciat «cosa seriosa» i el concepte de «nosaltres» a la mateixa frase? De veritat?

     

     Totes rigueren a pleret. Però Sheila no cedí, argumentant que tenien tot el necessari per fer alguna cosa més gran. La seva combinació d’influències musicals era única: des del rock més cru fins al tango més sofisticat. A més, tenien missatges clars, irònics i reivindicatius que mereixien ser escoltats. En fi: entre te calent, cervesetes, porrets de maria i alguna copa de vi, van decidir oficialitzar el grup. Però com anomenar-lo?

     —Boires Barranqueres! —va suggerir Alba, mirant per un dels finestrals. La boira baixava pels barrancs que s’estenien més enllà del poble.

     Totes van assentir. La boira és un símbol d’incertesa i misteri, però també d’esperança, perquè sempre s’acaba dissipant.



Més que música: una declaració d’intencions

     Amb els seus instruments a la mà, Boires Barranqueres fan, per descomptat, música, però al mateix temps creen espais de reflexió alternativa al pensament únic imposat pels protocols i convencions oficials, desafiant així les normes establertes de la societat injusta, inhumana i decadent que ens devora. La seva proposta no renuncia a la diversió, però tampoc al compromís. I mentre la música els serveix d’eina per a expressar-se, les joves músiques es reivindiquen com un col·lectiu flexible i inclusiu, sempre obert a noves incorporacions i a sumar veus, tal com suggereix la seva pròpia plasenteria interna sobre el nombre real de membres.


     Boires Barranqueres és, a més a més d’un grup musical d'IA, un acte de rebel·lia,  resistència i dissidència cultural, així com una celebració de la diversitat sonora, demostrant que des d’un racó de món com és La Sénia es pot construir un discurs potent i universal, sense renunciar a les pròpies arrels («només és un/a ciutadà /ana del món, qui no coneix ni el seu poble, ni la seva cultura; és a dir: qui ignora d’on prové, què o qui és de debò, i cap on vol anar» afirma Sheila, sense embuts).


     Si, de vegades, les boires anuncien canvis meteorològics, les Boires Barranqueres prometen tempestes musicals altament positives. Prepareu-vos per a escoltar-les, perquè quan sonen, no deixen ningú indiferent.

     El seu primer hit es titula «Les xiques de La Sénia» (amb lletra d'Emili Gil):



     La primera vegada que van tocar en públic va ser a les Festes Majors del Bellestar. Van pujar a l’escenari amb una barreja de nervis i emoció, però en el moment que Rut va començar a tocar els primers acords i Alba va fer sonar el seu acordió, la màgia es va escampar amb fluïdesa per l’Esquetxe i la serra de la Creu, embolcallant també la Pobla de Benifassà, i tots els aplegats a la plaça Major del Bellestar, fins i tot els més vells, acostumats a músiques més tradicionals, van quedar captivats, encisats i garratibats. Al final de l’actuació, el públic els regalà una ovació que es va allargar durant gairebé un quart d’hora. Aquella nit estiuenca, Boires Barranqueres va passar de ser una idea a ser una realitat.


Els principis que guien el vendaval

     Amb el temps, el grup va anar creixent, tant en membres com en projecció. Una cosa que les distingia era la seva manera de treballar. No es limitaven a fer música; també debatien, discutien i reflexionaven constantment sobre el paper que volien jugar com a artistes.

     Els principis que van adoptar eren clars:

1)    Identitat arrelada: Mai no oblidarien d’on venien, ni el patrimoni cultural que les definia. La seva música seria un homenatge constant a La Sénia extraordinària i al territori que l’envolta.

2)    Irreverència intel·ligent: Les seves lletres havien de ser crítiques, però també divertides i iròniques. No volien pontificar, sinó convidar a reflexionar.

3)    Inclusivitat i col·lectivisme: Sempre serien un grup obert. Com deien amb humor, el nombre de membres era flexible. Tothom que compartís la seva visió i passió era benvingut.

4)    Experimentació sense límits: Rebutjaven les etiquetes. Si volien barrejar un bolero amb un riff de guitarra elèctrica, ho farien sense dubtar. I també jugarien amb les lletres del nom del grup i els títols d'algunes cançons, especialment a les cobertes dels Singles, Cd's i Lp's (els agrada mantenir les denominacions clàssiques). 





Els primers reptes

     Amb la seva música, i sobretot a partir de la cançó «Femme fatale», Boires Barranqueres va començar a cridar l’atenció més enllà de La Sénia. Van ser convidades a tocar en festivals petits de les comarques properes, però també van topar amb obstacles. Alguns promotors musicals els suggerien canviar l’estil, o bé cantar en anglès per arribar a un públic més ampli. La resposta de Sheila era sempre la mateixa:

     —Només pots ser universal si no oblides mai qui ets!

 

     Aquesta fidelitat als seus principis no sempre els facilitava el camí, però les noies van preferir ser fidels a si mateixes abans que comercialitzar-se.



 Un autor rebel i proper

     Emili Gil no era un autor qualsevol per a elles. La seva figura representava una veu independent, connectada amb el territori però alhora crítica amb el poder establert i els mecanismes oficials de promoció cultural. La Sénia el coneixia com un escriptor difícil, ja que evitava les dinàmiques de la «cultureta» institucionalitzada, sempre fidel als seus principis i al seu estil únic. Aquesta actitud era afí amb la filosofia de Boires Barranqueres, que també rebutjaven les fórmules comercials i pretenien ser una veu genuïna i rebel.

     A més, els seus textos transmetien emocions intenses i temes universals, però alhora arrelats a les Terres de Cruïlla i a la seva complexa identitat cultural. Quan, d’adolescents, les noies van llegir els seus poemes per primera vegada, van sentir com si algú posés paraules a sentiments que elles mateixes havien viscut. «La nostra adolescència estava plena de boires —afirmen elles— i Emili va saber descriure-les com ningú més».



El creixement del grup

     Amb el temps, el grup va incorporar nous membres que aportaven encara més diversitat al seu so, així com col·laboracions puntuals, com la de Nil Ferrer (amb el qual interpreten la cançó «El somni d'una nit de dijous»), un cantant de heavy, fill de Rossell, amb un estil potent, amic de les noies des de la més crua infantesa.


     Els concerts es van convertir en espectacles enèrgics, on el públic no només ballava, sinó que també participava en les lletres i corejaven frases carregades d’humor i reivindicació. Un bon exemple és la cançó «Orfe», que tothom coneix.



     Un dels moments culminants de la seva carrera va ser la gravació del seu primer disc, Tempesta sonora, dedicat al pintor Fèlix Mas. El títol era una metàfora perfecta del que representaven: un canvi, una sotragada musical que no deixava ningú indiferent. El disc va incloure cançons com «Carrer estret», un homenatge a les històries petites dels pobles, i «Fora l’anglofília», una crítica contundent a la pèrdua d’identitat cultural. Com a contrapunt, l’àlbum inclou la balada «Un dia gris a La Sénia», amb la qual més d’un (i d’una) s’haurà enamorat, ballant-la amb parella. Escolteu-la tot seguit, si us abelleix:



El futur sota la boira

     Boires Barranqueres ha continuat creixent, evolucionant i sorprenent. Ha demostrat que, des d’un racó aparentment petit del món, es pot construir una proposta musical que transcendeixi fronteres. Amb cada concert, porten un tros de La Sénia, del Montsià i dels Ports allà on van, recordant al món que les tradicions i les arrels no són un llast, sinó una font infinita de força i creativitat.

     I mentre la boira cobreix el paisatge del món, elles continuen tocant, demostrant que la música pot ser una forma de resistència i alhora una celebració de la vida. I així, com un vendaval, Boires Barranqueres continua avançant, preparades per sacsejar qualsevol consciència encarcarada que es trobin pel camí.




dissabte, 1 de gener del 2022

 

 

 

 


Sobre Lector d’esperes (1990), de Josep Igual

 Emili Gil


A la contracoberta del llibre Lector d’esperes se’ns diu (redactat anònim) que aquest tercer llibre de poesia de Josep Igual «confirma la trajectòria ascendent d’aquest autor, que sap transferir al llenguatge l’aguda percepció de les emocions i de les coses, i que, en una poesia originalíssima i personal, ens emmena a aquells espais on la paraula es fa meravella intuïtiva i irreductible».

El primer poema, «El far», evoca el darrer conte (inacabat) d’Edgar Poe, i també una de les darreres novel·les de Jules Verne, El far de la fi del món (1905), així com ambients lovecraftians i preguntes ben punyents, com mostra en els versos: «Qui ha begut, aquesta nit? / Qui ha profanat aquest sexe mort?».

Trobem ací alguns dels temes més romàntics, com són l’embriaguesa etílica, la nit (i tota la màgia que comporta), la profanació (el salt de les lleis establertes), i el sexe mort, és a dir: la necrofília. Al mateix poema, un xic més avall hi llegim: «No perdre’m el darrer naufragi, / la víctima ofegada sobre el groc naixent». Una imatge gairebé pictòrica: el darrer naufragi, el groc naixent. Talment un llenç de Caspar David Friedrich o una posta de sol fantàstica de William Turner, amb els característics colors esgrogueïts, poderosos i flamejants del solstici d'hivern. O una albada, potser, que és capaç, o no, de transformar una situació tràgica en or, o bé de treballar la pedra en brut per convertir-la en una pedra cúbica.

Poc després l’al·lusió a Edgar Poe, sempre Edgar Poe (no ho oblidéssiu pas), ja és més diàfana quan escriu «la nau / d’un octubre sense ombra en els segles». Edgar Poe traspassà el 7 d’octubre de 1849.


La resta del llibre continua amb una atmosfera sensual de decadència (La décadanse, de Serge Gainsbourg i Jane Birkin) i un estat d’ànim melancòlic, fins i tot misantrop, salpebrat amb algun detall gòtic (literatura fantàstica) i, per tant, rebel, del segles XVIII i XIX. Sals isolades, gebres, retrobar l’hivern, ventres inflats, altars en flames, «tan important que ha estat naufragar». Tot un dèdal d’incerteses, amb alguns fanals, o fars («Espriu / o Holan, o tu, / que em mires per sobre del muscle»)[1] al bell mig d’un oceà de fang, de plors, de portes closes.

Sembla que tan sols el somni, l’imaginari, pot deslliurar-nos d’un patiment perpetu: «Que l’afligit et lloe totes / les troballes d’aquest repòs / de somni tenaç».[2]

Perquè tal i com declara al poema «Esperar-te» (pàgina 23), farcit de llàgrimes condemnades i de xarops amargs: «Potser no paga la pena esperar-te». Una idea que es veu reforçada quan expressa que «No creixerà el foc / que ens és necessari / d’aquestes branques / verdoses / cegades de por», i en «sacrificis inútils, / els mostres fills perduts».

 

 

Parques, teranyines, espectres, dols i presagis continuen oferint-nos tots els «mobles ordenats en la set, / el pes malvat dels espectres (...), «Abismat en el neguit de la tempesta, / engarjolat en l’espera feixuga (...) ordenant les meves morts en l’aire net».[3]

Endemés de l’alliberament mitjançant el somni o l’imaginari propi, al ja citat poema «Matinada» hi entrelluquem una altra possibilitat de sortida o alleujament: la bogeria, atès que «La follia / m’alimenta / els silencis sangonosos».

Amb aquests pocs exemples triats a l’atzar comprovem que, en efecte, la sonda vital i lírica de Josep Igual (no oblidem tampoc la seva vessant de músic i compositor) ateny fondàries humanes que sap expressar intel·ligiblement, amb tota la força, lluita i rèmora del frec constant, desgastador, del sobreviure (o sobremorir) quotidià.



[1] Versos del poema «Matinada», pàgina 47.

[2] Versos del poema «Escultura», pàgina 21.

[3] Versos del poema «La set», pàgina 37.