ATENCIÓ: Ara Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com
ALADERN
una taverna mítica
«(...) En aquesta mena de cases hi han viscut generacions de la gent més estranya que ha poblat mai la
terra (...)»
Howard Phillips Lovecraft (El gravat de
la casa)
Elisa, de Serge Gainsbourg
Aquest text és especialment subjectiu, car és
dedicat, amb integritat, a la desapareguda taverna Aladern. Durant un
parell o tres d'anys, a principi de la dècada de 2000, el tuguri fou la
seu on es reuniren els editors, redactors i col·laboradors de la revista
(també desapareguda) Lovecraft magazine. Entre els murs de l'establiment, ubicat al carrer Grunyí de Barcelona, a dues passes de
Santa Maria del Mar, del carrer Mirallers (on, al número 7, Jacint
Verdaguer féu exorcismes multitudinaris) i del Fossar de les Moreres,
encara ressonen els tornaveus de les
idees, projectes, mucositats i refilets que brollaren en les reunions
que celebraren aquells humans abominables.
Amadeu LeBlanc, Emili Gil i Miquel Rof us conviden a conèixer l'antre llegendari
Amb un centre de reunions com el descrit, el lector mínimamente intel·ligent es preguntarà: com diantre es pot perdre un lloc així? La resposta, tot i que dolorosa, és ben simple: els somnis, malgrat que són imprescindibles per a viure, no nodreixen l'estómac (que també existeix, sovint a despit nostre). En breu: per motius econòmics, de supervivència, Miquel Rof hagué de tancar la fàbrica de somnis, i a partir de llavors deambulàrem perduts. Anàrem a Perpinyà, Banyoles, Badalona... Lovecraft magazine s'extingí de l'èxit assolit, i encara ara vagaregem sense rumb.
Assenyalem tot seguit alguns dels moments gloriosos que visquérem a l'Aladern:
ALADERN és el nom d'un arbust típic de la zona mediterrània (Rhamnus
alaternus). Ignorem si és en perill d'extinció o no, però ja sabem
que la mala herba sempre creix arreu, com les romegueres o esbarzers.
Resistent a les sequeres, el llampúgol o llampuguera (també se'l coneix
amb aquestes denominacions) esdevingué el terme amb el qual Miquel Rof
batejà l'entranyable taverna.
 |
| Amadeu LeBlanc, Miquel Rof, Eloi Nadal, Ginés S. Cutillas i Josep Maria Aguadé |
 |
| Lluïsot somriu i Amadeu LeBlanc contempla la fada verda |
FÀBRICA DE
SOMNIS
Les trobades literàries,
artístiques i cientifiques aviat s'embolcallaren amb teca, beguda,
llibres, acordions. Ens és ara molt plaent rememorar les hores passades a
l'entorn d'unes parets tan acollidores, on compartírem pensaments entre
cerveses, vi, vodka i absentes, on discutírem amb passió ferotge al voltant de
projectes per a Lovecraft magazine, on tinguérem el goig de
compartir taula amb poetes, actors,
il·lustradors, arquitectes, cantants, fotògrafs i escriptors tronats.
Era talment una fàbrica de
somnis, un aixopluc a la gran ciutat on hi havia gent amb afinitats
creadores, amb anhels d'aprendre i aprehendre, d'escoltar i dialogar
(virtuts, totes elles, en perill d'extinció). L'Aladern era un petit
oasi d'utopia salvatge al bell mig de la jungla d'asfalt. |
| A dalt: Emili Gil i Josep Maria Aguadé celebren alguna cosa. A baix: Enric Crespi, Albert Monteys i Amadeu LeBlanc romanen tranquils |
 |
| Belén Fernández, Óscar Mariscal i Emili Gil en un moment d'una reunió |
 |
| Entre els editors, la perla de l'antre: Adriana |
SUPERVIVÈNCIA
Amb un centre de reunions com el descrit, el lector mínimamente intel·ligent es preguntarà: com diantre es pot perdre un lloc així? La resposta, tot i que dolorosa, és ben simple: els somnis, malgrat que són imprescindibles per a viure, no nodreixen l'estómac (que també existeix, sovint a despit nostre). En breu: per motius econòmics, de supervivència, Miquel Rof hagué de tancar la fàbrica de somnis, i a partir de llavors deambulàrem perduts. Anàrem a Perpinyà, Banyoles, Badalona... Lovecraft magazine s'extingí de l'èxit assolit, i encara ara vagaregem sense rumb.
 |
| Fantasmagoria amb Yannik, Amadeu LeBlanc, Emili Gil i un ésser extrany que brollà sobtadament de l'antic mur |
EFEMÈRIDES
Assenyalem tot seguit alguns dels moments gloriosos que visquérem a l'Aladern:
1) Espectacle poètico-musical
Absenta, homenatge a la Fada Verda de la Creació (nit del 23 d'abril
de 2003), amb la participació del poeta Pep Mita, l'actriu Begoña
Escribano, l'escriptor Emili Gil i la lírica
Anna Ballarina (que ballà molt bé al compàs de la música de Cabaret).
 |
| Dos moments estel·lars de l'actuació poètica-musical Absenta, la Fada verda de la creació |
2) Sopar amb Óscar Mariscal, Lluïsot,
Amadeu LeBlanc, Miquel Rof, Eloi Nadal i Belén Fernández.
3) Sopar amb Josep Maria Aguadé, Enric
Crespi i Albert Monteys.
4) Berenar amb Sergi Fioravanti.
5) Presentació del llibre de relats Misteris fascinants, d'Emili Gil, a càrrec de Mathias Énard.
6) Sopar amb Salvador Vázquez de
Parga.
7) Sopar amb Ginés S. Cutillas.
8) Bateig nocturn de la cullera d'absenta (cuillière d'absinthe) d'Emili Gil, acabada d'arribar de la vitrina d'un peculiar antiquari del
Marché aux Puces de París (nit del 28 de febrer de 2005).
Aquests
esdeveniments triats
a l'atzar de la desmemòria històrica del tuguri només pretenen ser una
mostra de les trobades que férem amb pa i tomàquet, embotits, formatges,
vins
deliciosos i etílics
estimulants
(aromes que evoquen alguns contes d'Erckmann-Chatrian) que el pas dels
anys ha convertit l'Aladern en una taverna llegendària,
en la línia dels Quatre Gats barceloní o bé del Chat Noir parisenc.
Malgrat tot encara no apareix a les enciclopèdies. Paciència, tot
arribarà (o no).
EN HOMENATGE
Al parer de Miquel Rof, ara l'Aladern és al món que li pertoca; és a dir: al regne de l'onirisme, la fantasia i la imaginació. Recordem que, a criteri de Gérard de Nerval, le Rêve est une seconde vie (el Somni és una segona vida) i, segons Lovecraft, no hi ha res que justifiqui atorgar més sentit de "realitat" a allò tangible que a allò intangible, opinió que Baudelaire profunditza encara més, tot assegurant que la Poésie est ce qu’il y a de plus réel, c’est ce qui n’est complètement vrai que dans un autre monde (la Poesia és allò que hi ha de més real, és allò que no és completament veritat sinó en un altre món).
 |
| Emili Gil, abillat a l'estil d'Aristide Bruant, batejant una cuillière d'absinthe. «On cherche fortune autour du Chat Noir, au clair de la lune, à Montmartre». Aristide Bruant |
***************************
Reproduïm a continuació la darrera crida que férem des de l'Aladern:
ES BUSCA ANTRE PER A REUNIONS DE
LOVECRAFT MAGAZINE
ES BUSCA ANTRE PER A REUNIONS DE
LOVECRAFT MAGAZINE
Requisits indispensables: permès fumar, dialogar, llegir, criticar, dibuixar, escriure, pintar, cantar, pensar; servei d'absenta a totes hores; música a disposició; flexibilitat d'horaris; possibilitat (no indispensable) de fer exposicions d'escultures, fotografies, etc.; possibilitat (no indispensable) de realitzar sessions de cine fòrum i esperitisme; ambient agradable i bohemi; bé de preu (o millor molt bé de preu, atès que els creadors no estem en disposició de comprar palaus). A ser possible, l'establiment hauria de ser a Barcelona (preferentment Ciutat Vella, Gòtic, Ribera, Raval, Xino o ben a la vora), o cinturó metropolità.
Ningú no va escriure i ningú no va tenir la possibilitat de veure imprès el nou logo de la revista, aquest:
Tampoc ningú no va poder fullejar l'exemplar número 12 de Lovecraft magazine, consagrat primordialment a la bucòlica població marinera d'Innsmouth, tot i que també hi havia articles dedicats a William Hope Hodgson, al relat Dagon, de Lovecraft, i consideracions a l'entorn d'algunes adaptacions cinematogràfiques. Vet aquí la coberta:
FI
REPOSA EN PAU,
ALADERN
«(...) Que no és mort qui jeu eternament
i, amb el pas d'estranys eons,
fins i tot la mort pot morir (...)».
Abdul Alhazred (Necronomicon)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada