Emili Gil, escriptor, poeta i traductor, nascut a La Sénia l’any 1969, és una veu singular en el panorama de la literatura catalana contemporània. La seva obra es caracteritza per una confluència entre la tradició literària i l'exploració de territoris poc transitats i gens convencionals, sovint vinculats al misteri, el fantàstic, l’estranyesa i el terror. Amb La Sénia extraordinària, l'autor es proposa una tasca ambiciosa: bastir una cosmogonia literària basada en el territori del Sénia, un espai històricament marginat i ric en llegendes, mites i narracions populars. A través d’un recull de contes que beu tant de la tradició oral com dels grans referents de la literatura universal, Gil aconsegueix dotar aquest territori d’una identitat imaginària que, alhora, connecta amb problemàtiques socials, històriques i culturals profundament arrelades.
En aquest volum, l’autor no sols retrata un espai carregat d’històries i mites, sinó que en transforma la geografia i la identitat per reivindicar-ne el caràcter singular en el context històric i cultural de, fonamentalment, Catalunya i el País Valencià.
L’antologia de relats La Sénia extraordinària s'inscriu clarament dins de la tradició del gènere fantàstic, però no es limita a ser una simple reproducció de codis i convencions clàssiques. Per contra, l’autor desplega un enfocament que combina l’herència del gènere fantàstic i gòtic europeu amb elements del folklore mediterrani, creant una barreja única.
La influència dels mestres del terror clàssic, com Edgar Poe o Algernon Blackwood, és perceptible en la construcció d’atmosferes inquietants i en l’ús de l’indescriptible com a eina narrativa. Tanmateix, el recull també dialoga amb autors com Lovecraft, especialment pel que fa a la intenció de, com he dit, construir els fonaments d’una cosmogonia pròpia, amb regles i mites particulars. Però també té una veu pròpia, atès que, a diferència de Lovecraft, que se centra sovint en la insignificança de l’ésser humà davant de forces superiors, Gil aconsegueix integrar aquestes forces misterioses en una narrativa molt més propera, humana i vinculada al territori. Aquesta dualitat d’un misteri proper —que sembla sorgir de la mateixa terra— és un dels grans encerts del volum.
El territori del riu Sénia, com a espai literari, es converteix així en un lloc misteriós que transcendeix la seva dimensió geogràfica, per transformar-se en una dimensió paral·lela plena de forces ocultes i enigmes que responen a una lògica interna.
Aquesta aproximació situa La Sénia extraordinària en la línia del realisme màgic de Jorge Luis Borges o Julio Cortázar, amb històries que sovint tenen un punt de partida realista que deriva cap a l’estranyesa o l’impossible. Així mateix, l’autor recorre a elements del terror psicològic per a explorar els límits de la ment humana davant de l’inexplicable. En aquest sentit, ressalto l’habilitat de Gil per a difuminar les línies entre allò real i allò prodigiós.
L’escriptor reinventa i transforma aquesta regió que inclou, grosso modo, les comarques del Montsià, Baix Ebre, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Baix Maestrat, Alt Maestrat, els Ports, l’Alcalaten, i Matarranya, utilitzant topònims i referències que, si bé poden semblar familiars, adquireixen un caràcter mític dins del context de l’obra. Aquesta transformació no només dota la Sénia d’una dimensió literària extraordinària —literalment—, sinó que també reivindica culturalment una contrada històricament oblidada.
El Sénia que apareix en els contes no és exactament el Sénia que coneixem. La geografia del Sénia es presenta en els contes com un espai carregat de simbolisme. Mitjançant l’alteració de topònims i la incorporació d’elements mítics, l’autor reconstrueix aquesta regió i la converteix en un escenari carregat de simbolisme. Les muntanyes, els rius, els marges, les barraques de pedra seca, els camins polsegosos i els pobles esdevenen indrets on succeeixen fenòmens sobrenaturals que, lluny de desconnectar-se de la realitat, reforcen el vincle entre el mite i la identitat col·lectiva. Perquè, en lloc de ser simples elements decoratius del paisatge, són unes entitats vives, portadores d’un misteri arcaic i, alhora, immediat. Aquesta reelaboració, inspirada en llegendes locals i fets viscuts pel mateix autor, però també en mites universals, situa l’obra en la tradició d’autors com Rulfo, a Pedro Páramo (on el poble de Comala adquireix una dimensió fantasmal i és, al mateix temps, un reflex de la consciència col·lectiva), o Faulkner, amb el seu Yoknapatawpha, tot i que amb un to més explícitament fantàstic i més proper a la nostra quotidianitat diària. A La Sénia extraordinària, el territori és igualment un mirall de les històries, les pors, les enveges, les vanitats i els somnis dels seus habitants.
Darrere d’aquest projecte de recreació literària i artística hi ha també, tot i que en segon terme, una intenció clara de denúncia: la marginació del Sénia per part de les administracions centrals de València i Barcelona (i també Saragossa, en un grau menor). L'autor utilitza el recurs literari per donar veu a una zona, de vegades denominada Terres de Cruïlla, que ha estat silenciada durant dècades, conferint-li una identitat particular i alhora global. Així, el recull transcendeix la mera creació artística per convertir-se en una reivindicació cultural i política. Però, insisteixo, l’autor no cau en la crítica directa; més aviat, transforma aquest greuge en una oportunitat per a la creació d’una identitat literària poderosa i única, que defuig la resignació.
Els contes de La Sénia extraordinària exploren una àmplia gamma de temes que van des del misteri i la inquietud, fins a reflexions més existencials. Aquests són alguns dels eixos temàtics principals:
1) La confrontació amb l’estrany: molts dels relats se centren en personatges que es veuen forçats a enfrontar-se amb elements sobrenaturals o desconeguts que subverteixen la seva realitat quotidiana. Els contes sovint parteixen d’una situació ordinària que es veu alterada per elements misteriosos o inexplicables. Aquest recurs és clàssic del gènere fantàstic, però Gil aconsegueix donar-li un toc propi en la manera com l’element extraordinari s’insereix en l’univers local.
2) El territori com a personatge: el paisatge del Sénia no és només l’escenari dels relats, sinó que actua com un personatge més, amb una presència viva i omnipresent.
3) La natura com a agent actiu: la natura no és un fons passiu en aquests contes, sinó que exerceix un paper actiu en les històries. Les muntanyes, els rius i, fins i tot, el clima, contribueixen a generar l’atmosfera de misteri i a determinar el destí dels personatges.
4) La memòria i l’oblit: els contes també reflexionen sobre la importància de preservar les històries i les tradicions locals, davant del risc de perdre-les en un món cada vegada més globalitzat. Hi ha una forta presència del passat com a font d’inquietud: enganys, mentides i manipulació històrica. Els mites antics, les llegendes oblidades, i les històries de la tradició oral s’entrellacen amb el present per a crear una sensació de continuïtat temporal que, sovint, esdevé opressiva.
L’estil d’Emili Gil és un dels grans atractius del llibre. L’autor combina un llenguatge ric i evocador amb una estructura narrativa que alterna entre l’economia verbal i la descripció detallada. Aquesta varietat estilística permet que cada conte tingui una personalitat pròpia, mantenint alhora una coherència general.
A nivell lingüístic, destaca l’ús d’un català que combina registres cultes amb expressions pròpies del territori, fet que contribueix a dotar l’obra d’una autenticitat particular. Aquesta barreja recorda l’estil de Mercè Rodoreda o Joan Perucho, autors que també van saber utilitzar la llengua com una eina per submergir el lector en mons literaris únics.
El volum presenta diversos punts forts, entre els quals destaca l’originalitat de la proposta i la capacitat de l’autor per crear una atmosfera captivadora i atractiva. Tanmateix, en alguns contes es pot percebre una certa reiteració temàtica, o una manca de resolució clara, que podria deixar insatisfet algun lector. Aquest fet, però, també es pot interpretar com una aposta deliberada per part de l’autor per a mantenir el misteri fins al final.
La Sénia extraordinària representa una contribució notable, ja que, amb aquesta obra, Emili Gil, a més de reivindicar el patrimoni cultural del Sénia, també aporta una nova dimensió al gènere fantàstic en català. És, sens dubte, un punt d’inflexió en la trajectòria de l’autor, i una invitació a continuar explorant les possibilitats narratives d’aquest territori extraordinari.
Olga Tamarit i Cardona
La Seu d’Urgell (Alt Urgell), dissabte 14 de desembre de 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada