L'art com a patologia contagiosa:
una etiologia amorosa
Emili Gil
"La vida imita l'art molt més que no pas l'art imita la vida."
Oscar Wilde
(La decadència de la mentida, 1891)
Sota l'aparença sublim de la creació estètica, s'amaga una veritat tan incòmoda com persistent: l'art és una malaltia. No una afecció lleu o una simple indisposició espiritual, sinó una veritable patologia de l'ànima, una inflamació aguda del sentit, un deliri creatiu que posa en quarantena la raó. Tanmateix, no estem davant d’una epidèmia qualsevol. L'art, en la seva forma més virulenta, troba en l'amor el seu vector privilegiat de transmissió. Com una grip divina, com un bacil dionisíac, la passió amorosa propaga el virus de la bellesa amb una eficàcia escandalosament poètica.
Ja Plató, un hipocondríac de la metafísica, advertia en el Fedre (370 a.n.e.) que l'ànima amant, en contacte amb la bellesa, entra en un estat de mania, una bogeria divina (theia mania), que supera qualsevol racionalitat. El poeta, aquell malalt terminal del llenguatge, no és cap altra cosa que un posseït per les muses, febril i exsangüe, escopint versos com si fossin símptomes.
En efecte, és una epidèmia antiga. Virgili plorava, a Les Bucòliques (circa 43-34 a.n.e), la dolça pestilència del desig, mentre el Dant, a la Vita Nuova (1295), escrivia com si Beatrice fos una vectora seràfica de la llebrosia amorosa que li devastava la carn amb cada somriure. L'amor, lluny de ser una cura, és el contagi necessari per a desencadenar el brot artístic.
Cervantes, que va perdre una mà però no el sarcasme, ho va entendre a la perfecció: Don Quixot no és res més que un malalt de literatura, infectat pels llibres de cavalleries, que estima Dulcinea com un pacient estima la seva febre. L'amor idealitzat és el bacteri que alimenta el seu deliri èpic.
Fins i tot Baudelaire, al seu Spleen de Paris (1869), escrivia sota la influència d'una neurosi estètica provocada per amors parisencs que feien olor de morfina i floridura. L'artista no crea: supura. La seva obra és una crosta exquisida que cobreix la nafra incandescent de l'amor.
Foucault, més recentment, ens recorda que tota construcció cultural és una forma de disciplina, una norma, una patologia disfressada d'ordre. L'art no s’escapa d’aquesta regla, sinó que la sublima: és la bogeria reglada, l'alienació socialment acceptada, sempre que vengui i es premiï. I quan l'amor esdevé el mòbil de la creació, aleshores tenim una zoonosi emocional: l'artista, en nom del sentiment, contamina l'espectador amb una empatia que no és cap altra cosa que un contagi compulsiu.
L'art és, doncs, una malaltia crònica i de vegades terminal, contagiosa i altament romàntica. L'amor n'és el vector principal, com ho és el mosquit per la malària. Només que en comptes de febre i tremolors, l'hoste pateix versos, pintures, danses i simfonies. El món acadèmic pot intentar catalogar, classificar i disseccionar aquest fenomen, però no pot escapar-ne. El crític literari, malgrat el seu bisturí, també està infectat. De fet, són els portadors més insidiosos: escampen la malaltia fingint immunitat.
En definitiva, cal vacunar-nos amb més art i més amor. O millor encara: renunciar a tota cura, i acceptar que en la febre creativa, com en l'amor, rau la veritable salut del deliri humà.
Emili Gil
La Sénia (Montsià, República de Catalunya), dilluns 9 de juny de 2025.
