El Museu de Gustave Moreau

La Chimère (La quimera, 1867)

El museu de Gustave Moreau

Façana del Museu nacional Gustave Moreau

 

El museu nacional de Gustave Moreau és al número 14 de la rue de la Rochefoucauld (metro: Trinité-d’Estienne d’Orves, Notre-Dame-de-Lorette i  Saint-Georges), a París. Instal·lat al palauet que va ser la seva casa i taller (de 1852 a 1898), el museu aplega, des del 13 de gener de 1903, la major part de l’obra d’aquest pintor, un dels precursors més importants del simbolisme, al parer dels entesos, i també un personatge si més no peculiar.

Autoretrat de Gustave Moreau (1850)

De fet, el museu el va idear ell mateix, en vida. Al primer pis, anomenat «petit musée sentimental» s’hi veuen retrats familiars i obres ofertes pels seus amics, entre els quals s’hi compten Edgar Degas i Théodore Classériau. El segon i tercer pis són sadollats amb centenars de pintures i aquarel·les de l’autor (els paperets oficials parlen de més d’un miler de pintures i prop de cinc mil dibuixos). Pel que fa a la planta baixa cal dir que es va reobrir al públic el 22 de gener de 2015, després d’unes obres de reestructuració i habilitació, per tal d’exposar un seguit de quadres absents de la vista pública des de 2002, i també es va aprofitar per fer un gabinet d’arts gràfiques, com era el desig del pintor.

Una de les sales del museu, curulla de quadres

És, certament, tot un plaer per als sentits passejar entre les obres d’estètica decadent de Gustave Moreau (1826-1898), considerat, per molts experts, com un mestre del simbolisme francès, malgrat que la seva producció artística se situa, amb més precisió i rigor, a cavall entre el romanticisme i el simbolisme (la proclamació oficial d’aquest darrer moviment el va fer Jean Moréas, l’any 1886). 

Museu Gustave Moreau

Gustave Moreau (1826-1898), contemporani dels impressionistes, ignorava i desestimava la influència del color i la llum en les seves creacions, bo i afirmant que «el color ha de ser pensat, somniat, imaginat». Creia que la pintura era, triat i garbellat, una elaboració mental i, en aquest sentit, admirava la manera creativa de procedir de Leonardo da Vinci i Nicolas Poussin.

La bella escala del museu, d'Albert Lafon

Un dels elements més característics de la casa-museu, llevat de les pintures, és la peculiar i bella escala de cargol, creada l’any 1895, per l’arquitecte Albert Lafon.

La Parque et l’Ange de la Mort (La Parca i l’Àngel de la Mort, 1890)

És prou difícil destacar alguna de les creacions de Moreau en concret, ja que depèn molt de l’estat d’ànim, de sensibilitat i consciència amb què es miren cadascuna d’elles. Tanmateix, esmento La Parque et l’Ange de la Mort (La Parca i l’Àngel de la Mort, 1890) i Orphée pleurant sur la tombe d’Eurydice (Orfeu plorant sobre la tomba d’Eurídice, 1890), ambdues fetes per expressar el dolor que li causà la mort d’Alexandrine Dureux (28 de març de 1890), la seva «millor i única amiga», una relació amorosa que s’inicià, pel que sembla, pels entorns de 1859. 

L'aparició (1876-77)

I també en ressalto, per descomptat, una de les versions de L’Apparition (L’aparició, 1876-1898), una aquarel·la colpidora en la qual apareix la princesa Salomé davant de la testa escapçada de Sant Joan Baptista, que vaig tenir ben present, en escriure aquest paràgraf de la novel·la Tenebra (pàgina 233): «Com si es tractés d’una mofa cruel que la vida m’enviava, al meu cervell aparegué una visió instantània del quadre de L’aparició, de Gustave Moreau, en què el cap del Baptista era substituït pel d’en Kruth. Era un retrat  brutal. Els batecs del cor se m’acceleraren. Vaig sentir, dins del meu cap, les rialles dels valors dominants en el sistema social actual, mancats de moralitat, ètica, dignitat. Un dolor intens s’apoderà del meu cor; notava fiblades al cervell; vaig caure de genolls. Notre Dame des Misères era al meu davant, al meu interior, m’ultratjava, m’humiliava, em violava sencer, per fora i per dins, sense pietat. Abans de desmaiar-me vaig veure que, a la paret del fons, hi havia el quadre de la vella, La Veuve».

L'aparició (1875)

L’any 1897 Gustave Moreau va redactar el testament en el qual especificava la voluntat de deixar la seva casa i taller a l’estat francès, per tal que aquest en fes un museu. El 18 d’abril de 1898 el pintor traspassà i fou soterrat al cementiri de Montmartre (a la divisió 22), al mateix sepulcre humil (només hi destaca una columna coronada per una urna de pedra) on reposen les despulles dels seus pares, Louis Moreau (1790-1862) i Pauline Desmoutiers (1802-1884). La molsa dificulta la lectura de les lletres gravades a la llosa, evidenciant l’oblit i la manca de manteniment. Els gats, emperò, s’estimen l’indret: és màgic.

Tomba de Gustave Moreau, al cementiri de Montmartre