RAJOLES DE BARCELONA

 

RAJOLES DE BARCELONA 

DE LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XX

de Joan Pifarré i Teresa Orta

      En primer lloc cal dir que ens trobem davant d'un treball de recerca que feia molta falta per a cobrir un buit bibliogràfic flagrant. Durant dècades, la historiografia del disseny barceloní ha patit d'una certa miopia. S'han editat centenars de volums sobre el mosaic hidràulic de l'Eixample, els catàlegs de la casa Escofet de principis de segle o les fantasies de Gaudí i Puig i Cadafalch. Semblava que, arquitectònicament parlant, les façanes i murs de Barcelona s'haguessin congelat, si fa no fa, durant la dècada de 1930. L'encert majúscul d'Orta i Pifarré en aquest volum és, precisament, girar la mirada (i la càmera; és un llibre farcit de fotografies) cap al període més ignorat i, alhora, més visualitzat i viscut pels ciutadans contemporanis: el pas de la Barcelona manufacturera a la metròpoli de formigó i disseny industrial (1950-2000, aproximadament).

     Els autors inicien el llibre amb la història de la producció de rajoles, des dels primers vestigis que trobem en les civilitzacions antigues fins a l’actualitat. Pel que fa a l’època del desarrollisme (anys 50-70 del segle XX), Orta i Pifarré documenten l'allau migratòria i la construcció massiva i desorganitzada d’habitatges, que van incloure la utilització de rajoles en trespols i parets interiors, especialment en cuines i banys, i també en les entrades dels edificis. Aquestes rajoles, sovint titllades de «grolleres» o «grises», responien a una estricta necessitat: resistència al desgast i economia de postguerra.

     L'apartat gràfic del llibre és fonamental. A través d'unes excel·lents, netes i precises fotografies professionals, els autors eleven les rajoles industrials a la categoria d'art conceptual. Advertim el pas, i la confluència, de l'ornament a l'abstracció, ja que l'obra evidencia la influència del racionalisme i del naixement de les primeres escoles de disseny de la ciutat (com Elisava o Eina). Algunes de les rajoles d'interior de les finques dels anys 60 i 70 documentades abandonen totalment el figurativisme. Així, copsem el valor de les composicions òptiques (op-art), les línies trencades, els jocs cromàtics de tons marrons, ocres i verds oliva, i com aquests patrons creaven un ritme visual continu en l'arquitectura domèstica de l'època.

     En breu, es pot dir que som davant d’una obra necessària, i de referència, de la Barcelona del segle XX, força impactant visualment, i que a molts lectors els evocarà moments o situacions viscudes al costat de les façanes i/o murals que es mostren, i que també inclou una breu però encertada bibliografia. Algunes imatges recopilades ja formen part del patrimoni invisible i no recuperable, puix les composicions han estat destruïdes o bé substituïdes per unes altres.

     Rajoles de Barcelona de la segona meitat del segle XX (una autoedició produïda per insòlit, Barcelona) és, per tant, un acte de justícia poètica i patrimonial. Orta i Pifarré ens demostren que la identitat d'una ciutat no es construeix només amb grans monuments, sinó també amb superfícies més humils que trepitgem, freguem i ens acompanyen cada dia, gairebé sense adonar-nos-en. Un volum imprescindible per a urbanistes, dissenyadors, arquitectes i qualsevol amant de la història quotidiana de Barcelona (barcelonautes) que vulgui entendre com la ciutat va caminar, de vegades a trompicons, cap a la modernitat i més enllà. Tal i com llegim a la contracoberta, es tracta d’«un recorregut visual per un patrimoni proper i fràgil que mereix ser observat, valorat i recordat».

 

Emili Gil

La Sénia (Montsià), juliol de 2026.