RAN DE TERRA, RAN DE CEL

 

Ran de terra, ran de cel,

de Teresa Costa-Gramunt

     En la vasta i polifacètica producció de Teresa Costa-Gramunt, el poemari Ran de terra, ran de cel s’erigeix com una peça de maduresa que destil·la l’essència d’una poètica fonamentada en la contemplació, l’espiritualitat i les connexions tel·lúriques i còsmiques. L’obra basteix una arquitectura lírica que explora la tensió i l’equilibri entre la finitud humana —el «ran de terra» (Roma)— i l’aspiració a la transcendència —el «ran de cel» (Amor)—.

     De bell antuvi ens topem amb la, diguem-ne, «topografia del sentits» i el maridatge de les arts, atès que l’edició del llibre conforma una unitat estètica molt destacable on el llenguatge verbal conviu amb el visual. La presència de l’obra «Bersen», de l’artista Ton Sant, tant a la coberta com a l’interior, actua com a contrapunt pictòric: el traç de Sant, sovint sintètic i evocador, dialoga amb la nuesa expressiva de Costa-Gramunt, convertint així el volum en un objecte artístic. Endemés, la inclusió de la fotografia de l’autora signada pel seu marit, l’escriptor Oriol Pi de Cabanyes, aporta una dimensió íntima i d’afecte, situant la veu poètica dins d’un entorn biogràfic i intel·lectual compartit que reforça el caràcter testimonial i reflexiu de l’obra.

     Una de les pedres angulars és el text introductori, «A tu, lector, lectora», signat per Clos Sukkot. L’evocació de la festivitat jueva del Sukkot (la festa de les cabanes) situa el poemari en la categoria de la «cabana del llenguatge»: un espai temporal, fràgil i sagrat on el jo poètic es retira per a habitar la paraula. El Clos esdevé, doncs, el recinte simbòlic on l’autora convida el lector a una experiència d’hospitalitat mútua, tot recordant-nos la condició nòmada i transitòria de l’ésser humà. Lluny, doncs, de ser un pseudònim —que Costa-Gramunt utilitza per a emmarcar els seus textos en un temps d’excepció i recolliment— actua com una clau hermenèutica.

     El llibre és dividit en quatre seccions («En la mort de la mare i altres poemes», «El més alt amor i la primavera», «Vetlla l’art el déu de la vida» i «Retaule de la Vall de Boí»), que bé podrien representar les barres hermètiques de l’oriflama alquímic, o bé simbolitzar l’ordre còsmic, atès que en l’àmbit religiós, espiritual i cabalístic, el número quatre és la clau de volta que sustenta la Creació i la solidesa de l’esperit humà. En breu: «perquè ets la vida en estat pur, / ets tu en la teva perfecció / de criatura estimada» (versos del poema «Ets la vida en estat pur»).

     Costa-Gramunt desplega una veu que rehabilita la brevetat com a forma idònia de precisió. Per exemple, al tercer poema, «Mans, peus, ferides», expressa amb destresa quirúrgica, i alhora poètica, que la transfiguració mental, anímica i espiritual també es materialitza en una transfiguració física. La realitat dual és exposada amb excel·lència.

     El poemari evita l’ornamentació innecessària per a centrar-se en l’ontologia de l’espai. La poeta cartografia el món des d’una mirada que oscil·la entre el detall mineral (la terra) i la vastitud metafísica (el cel), sense oblidar la transcendència de la quotidianitat. En una mena d’acte de «litúrgia laica», les coses senzilles, com ara el fet d’anar a collir farigola, prenen un pes existencial.

     El poemari manté una tensió constant entre la matèria, que ens reclama, i l’esperit, que ens interpel·la, resolent aquesta dicotomia mitjançant una acceptació serena de la condició humana.

     Ran de terra, ran de cel és una obra que exigeix lectors compromesos amb el silenci, l’escolta activa i, a ser possible, sense prejudicis. Teresa Costa-Gramunt assoleix una síntesi reeixida entre l’experiència viscuda i la meditació intel·lectual. El poemari ens convida a habitar, per un instant, la nostra pròpia «cabana» de reflexió, protegits per la bellesa de la paraula mesurada i una lírica depurada, on el llenguatge esdevé, a la fi, el lloc on la terra i el cel s’abracen. I, si s’escau, mengen anissos a Sant Climent de Taüll, on «somriu la rosa petita» que «en l’alta bardissa cada any fa estiu».

Emili Gil

La Sénia (Montsià), juliol de 2026.