FLETXES QUE JA NO PERTANYEN A L'ARC

 

RESSENYA SOBRE 

FLETXES QUE JA NO PERTANYEN A L’ARC,

DE CARLES FABREGAT

 

     Hi ha llibres que són com les fletxes que, un cop disparades, ja no sabem si pertanyen a l’arc o bé al cor que travessen. El volum de Carles Fabregat, Fletxes que ja no pertanyen a l’arc (Editorial Afers, 2023), participa d’aquesta ambigüitat essencial: els seus 352 aforismes, nascuts en el confinament pandèmic —com els versos de certs poetes malenconiosos que escriuen per a no morir—, es presenten com a preguntes més que no pas com a respostes, com a intents de traçar camins que obren significats, no de clausurar-los.

     L’aforisme, cal no oblidar-ho, és un gènere sospitós. Té alguna cosa de l’epigrama antic, d’aquelles inscripcions sepulcrals que deien molt en poc espai, i alguna cosa de sentència moral que pretén encerclar la vida, talment el guant encercla la mà. Fabregat, però, ens adverteix des de la primera línia: aquestes fletxes no pretenen ser apotegmes ni ensenyaments; no són un «manual d’autoajuda» . Són, en canvi, el testimoni fragmentari d’una simfonia que mai no s’acaba de compondre, d’una banda sonora infinita de la qual només sentim alguns compassos. L’acte d’escriure, per a ell, esdevé una voluntat de deixar-se travessar pel llenguatge, exposar-se a l’arc per a sentir la sageta esmolada de la fletxa.

     L’operació estètica que Fabregat duu a terme és subtilment radical: l’aforisme, que tradicionalment era el gènere del jo que sap, es converteix aquí en el gènere del jo que s’interroga i, fins i tot, del jo que es desposseeix. L’autor parla de desplaçar el jo, de qüestionar el «soc ‘jo’ qui ho diu» perquè el pensament no sigui propietat sinó esdeveniment compartit . Aquest gest, que a primera vista podria semblar una modesta declaració d’intencions, no és sinó un atac frontal a la tirania de l’autoria, un intent de restituir la paraula a la comunitat de lectors que l’han de completar. En aquest sentit, Fabregat s’alinea amb la tradició, de Montaigne a Nietzsche, on el pensament no s’enuncia sinó que es posa a prova, on la certesa es transforma en pregunta i la pregunta és el camí.

     I tot plegat es fa «a contra-temps de l’actualitat», en una època que exigeix píndoles guaridores, receptes per a l’angoixa, solucions ràpides per a mals crònics . L’autor de Fletxes que ja no pertanyen a l’arc no ofereix cap remei, però sí  la possibilitat de reconèixer-se en la pròpia fractura del mirall. L’amor, la mort, la tecnologia, la política, la condició humana —«l’home és un animal espatllat», escriu—  són vistos des d’una distància que no és fredor sinó respecte: la distància del pensador que no vol forçar el món a dir allò que no pot dir. El lirisme de la precisió.

     És en la forma, però, on l’obra de Fabregat assoleix la seva veritable dimensió. Cada aforisme, com una gota d’aigua, conté l’oceà en miniatura. La frase, que no sol superar els dos rengles, exigeix un esforç de concreció que recorda la poesia: dir molt amb el mínim, com els haikus que destil·len el paisatge en una imatge. Hi trobem, per moments, un cert aire metafísic, puix el pensament és tant una qüestió de ritme com de raó, i sobretot un llamp d’intuïció que traspassa la boira del llenguatge.

     A la segona part del llibre, «Adagis i proverbis per a temps de crisi», el to es fa més irònic, gairebé sarcàstic . La pandèmia, aquell virus que no sabíem si era viu o mort , esdevé la metàfora d’una humanitat desorientada: «Dos mil segles corrent i al final ens ha atrapat el virus» . L’humor hi és, però és un humor que fa mal, com les fletxes que, en deixar l’arc, es claven a la pell de la realitat.

     Llegir Fabregat, doncs, no és trobar respostes sinó aprendre a formular preguntes, aprendre a viure en la incertesa del llenguatge. En el seu llibre hi ha implícita una invitació a la relectura, al gest de tornar a les pàgines com qui torna a un indret per a descobrir que quelcom ha canviat —o que hem canviat nosaltres.

     Potser la veritable fletxa, al capdavall, no és la que apunta a un cor sinó la que, en perdre’s, ens mostra la direcció. Un llibre breu, com ho són les obres que volen perdurar, que ens acompanyaran per sempre perquè prenen vida després de l’última pàgina.

 

Emili Gil

La Sénia (Montsià), dijous 10 de setembre de 2026