Poe, Edgar Poe (2)
continuació de l'article «Poe, Edgar Poe»,
d'Emili Gil
Ignoro perquè el convencionalisme
internacional (no només el dels Països Catalans) ha fixat la norma o costum
d'anomenar Edgar Poe com a Edgar Allan Poe. Només puc atribuir-ho al descuit, a
la ignorància de la biografia de l'autor, o bé a una completa despreocupació
que frega el «passotisme» o «semenfotisme»; una actitud, aquesta darrera, que
hauria de fer enrogir els cercles intel·lectuals.
A continuació exposaré els motius, amb
la major brevetat i síntesi que sigui capaç, pels quals considero que el nom
complet de l'escriptor Poe és Edgar Poe, sense l'Allan.
(Continuació):
3) La ruptura amb John Allan
Els biògrafs apunten que la desafecció
entre John i Edgar s’aguditzà quan, a partir de 1826, el jove Poe contragué
deutes de joc durant l'estada a la Universitat de Virgínia. Un fet que no va
ser degut a cap vici o rauxa de joventut, sinó que més aviat sembla que es
tractà d’un estratagema d’Allan. En una carta al pare adoptiu, datada el 1831, hi
llegim: «vostè dirà que si no he tornat a la Universitat ha estat per la meva
pròpia culpa. Tanmateix, fou vostè qui no va deixar-m’hi tornar perquè li van
lliurar factures de deutes que jo no havia pagat. (...) Vull expressar-ho
lliurement: totes les meves dificultats a Charlottesville es deuen a la seva
mesquinesa i gasiveria. El cost mínim dels estudis atenyia els tres-cents
cinquanta dòlars per any. Vostè me n’envià cent deu, dels quals vaig pagar-ne
immediatament cinquanta per la manutenció i seixanta per les classes de dos
professors; així i tot, vostè no parà de retreure’m que no assistia a tres
cursos. D’altra banda, havia de pagar quinze dòlars pel lloguer de l’habitació.
I tot això ho havia de pagar per avançat, dels seus cent deu dòlars. Hi hauria
d’afegir dotze dòlars més pel llit i uns altres dotze pel mobiliari.
Naturalment que em vaig endeutar de seguida, en contra de les disposicions de
la institució, per tant aviat se’m va considerar un pidolaire. Recordarà que
una setmana després de la meva arribada li vaig demanar una mica de diners per
enllestir-ho tot i poder comprar llibres. Em va respondre amb una agressivitat
extraordinària, com si fóra el pitjor ésser del món perquè no havia aconseguit
pagar cent cinquanta dòlars amb cent deu. A la meva carta li havia adjuntat una
relació de les despeses (com vostè m’havia exigit imperiosament) que pujava a
cent quaranta-nou dòlars. Mancaven trenta-nou dòlars. Me n’envià quaranta i em
deixà tan sols un dòlar per a les meves despeses particulars. Per la qual cosa
vaig haver de comprar llibres a crèdit, i així van anar creixent els deutes i,
desesperat per la situació, vaig començar a jugar, fins que no hi va haver
remei. Per jutjar bé si hauria de ser castigat per tot plegat, posi’s vostè en
la meva situació i digui’m si hagués actuat, o no, de manera similar a la que
jo ho vaig fer».
Carta d'Edgar Poe adreçada al seu «pare adoptiu», el novembre de 1831, en la qual es queixa del poc recolzament que rep d'ell |
John Allan sabia molt bé que les
famílies que portaven els seus fills a la Universitat de Virgínia eren famílies
a qui no faltava de res, i enviaven als seus fills diners més que suficients
per sobreviure a la vida d’estudiant.
El desembre de 1826, després de la
festa de Nadal, John Allan qualificà Edgar de malgastador, de tenir forats als
palmells de les mans, de dir mentides i ser responsable de fer circular
calumnies; Poe respongué impetuosament, emportat per la ràbia i la injustícia
que li provocà l’acusació. Aquesta mena de confrontacions se succeïren durant
el principi de l’any 1827. Ens conta Walter Lennig a la biografia Poe (Hamburg, 1984) que «finalment John
Allan es negà categòricament a deixar-lo tornar a Charlottesville i el posà
davant la disjuntiva de comportar-se com Déu mana en el futur, segons els
desitjos del seu pare adoptiu, o bé d’abandonar la casa. Les condicions eren
que Edgar es preparés per a un ofici pràctic, o bé que entrés com a empleat a
l’empresa de John Allan (...) Edgar només va tenir una nit per reflexionar, la
del 18 de març de 1827». O caixa o faixa.
Hi ha una carta de Poe, del 19 de
març, que ens en fa referència: «Vostè ha destruït deliberadament les meves
esperances perquè no compartia la seva opinió i vaig ser forçat a expressar-me
clarament. De seguida em vaig adonar que jo ja no significava res per a
vostè. M’exhortà a abandonar la casa i constantment em llançà retrets
acusant-me d’ociós i gandul; malgrat que tenia la possibilitat de donar-me
feina. Anteriorment així m’ho havia promès, i jo ho havia considerat com una
trajectòria convenient per a la meva vida. M’aclaparà amb els seus retrets i
ocurrències, ja no només davant de la família, sinó també davant dels negres;
vaig considerar intolerable aquest greuge i per això me’n vaig anar».
Carta que, al parer dels estudiosos, és la darrera que Poe escrigué a John Allan. Data del 12 d'abril de 1833 |
Els negres al quals es refereix Poe
eren els membres del servei de la casa i, per tant, anaven millors vestits i
eren tractats amb més respecte i decència que no pas els esclaus del camp; tot
i això, cal tenir en compte que als estats del Sud de Nord-amèrica encara es
comerciava amb esclaus, activitat que no es considerava gens immoral. El fet
que John insultés Poe davant dels negres era una humiliació en grau extrem. Es
conserven un parell de cartes més, on el jove demana una mica de roba, la
maleta i diners per anar-se’n a Boston, ja que no té ni un cèntim per endur-se
una engruna de pa a la boca. El padrastre es va fer el sord, però Frances i la
germana d’aquesta, Valentine, li feren arribar el que pogueren. Poe era
perseguit pels creditors i pels representants de la justícia, per la qual cosa,
per embarcar-se rumb a Boston va haver de fer-ho sota el nom fals de Henri le
Rênnet. Però aquesta és una altra història. El que queda clar és que el ric,
ara sí, John Allan el va fer fora de casa, abandonant-lo al carrer sense cap
mena de escrúpols ni protecció. Edgar tenia 17 anys.
El present article comença a
i finalitza a
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada