Etiquetes

diumenge, 13 d’agost del 2017

Edgar Poe 1


 

Poe, Edgar Poe (1)



Ignoro perquè el convencionalisme internacional (no només el dels Països Catalans) ha fixat la norma o costum d'anomenar Edgar Poe com a Edgar Allan Poe. Només puc atribuir-ho al descuit, a la ignorància de la biografia de l'autor, o bé a una completa despreocupació que frega el «passotisme» o «semenfotisme»; una actitud, aquesta darrera, que hauria de fer enrogir els cercles intel·lectuals.


Daguerreotip d'Edgar Poe, pres originalment per Edwin H. Manchester, fotògraf de la casa Masury & Hartshorn (Providence, Rhode Island), el matí del 9 de novembre de 1848 (altres biògrafs el daten al 15 de novembre, i fins i tot al desembre). Poe tenia 39 anys. La imatge reproduïda és una còpia d'una còpia, ja que segons explica Michael J. Deas al llibre The Portraits and Photographs of Edgar Allan Poe (1988, Universitat de Virgínia), l'original desaparegué el 1860. Posteriorment, el daguerreotip fou retocat per C. T. Tatman, l'any 1904, tal com és indicat al retrat



 A continuació exposaré els motius, amb la major brevetat i síntesi que sigui capaç, pels quals considero que el nom complet de l'escriptor Poe és Edgar Poe, sense l'Allan.



1) Els pares biològics de Poe

Edgar Poe va néixer a Boston, el 19 de gener de 1809. Fou el segon fill de David Poe i Elizabeth Arnold (també coneguda pel nom d’Eliza Poe), actors de teatre que deambulaven d’un poble a un altre per guanyar-se les garrofes. El 8 de desembre de 1811 traspassà Elisabeth, ja abandonada pel seu marit David —completament alcoholitzat; desaparegut, literalment, el juliol de 1810 a Nova York; alguns biògrafs diuen que va morir— i en la més absoluta de les misèries. És llavors quan el petit Edgar va a parar sota la custòdia de la família del benestant —encara no ric— comerciant de Richmond, John Allan. Fou batejat el 12 de desembre de 1811, amb el nom d'Edgar Poe. Els seus germans, William Henry i Rosalie, foren acollits per l'avi David Poe i la tieta Maria Clemm, i per la família Mackenzie, respectivament.
Elisabeth Arnold (Eliza Poe), mare biològica d'Edgar Poe, en una miniatura anònima

2) Els pares adoptius

Frances Keeling, la mare adoptiva, mostrà durant tota la vida una devoció sincera pel xiquet. En morir aquesta dona, el 29 de febrer de 1829, Poe quedà molt afectat. En canvi, John Allan, el marit de Frances, tan sols va adoptar el nen davant de l’Església —segurament per allò del «què diran»—, però mai davant de la llei, cosa que encara fa més absurd el manteniment actual d’aquest cognom en l’escriptor. De fet, va ser a petició de Frances que l’enterrament d’Elizabeth va ser pagat, i el menut acollit.

  Frances Keeling, mare adoptiva d'Edgar Poe, en un retrat de Thomas Sully


La mare biològica morí el 8 de desembre de 1811, i el nen fou batejat el 12 de desembre, però John Allan no va decidir quedar-se'l fins passat el 26 de desembre, dia en què el teatre de Richmond patí un incendi; va haver-hi setanta-dos morts; un profund sentiment de dol i compassió envaí la ciutat. No hauria estat ben vist que un burgès com Allan portés el petit a l’orfenat, tenint les possibilitats, com tenia, de quedar-se’l a casa; encara menys, en plenes festes de Nadal. 

 


Malgrat pagar-li els estudis escolars i universitaris (en part), mai no fou capaç de comprendre la seva vocació literària, ni d’entendre la necessitat d’estima que calia a l’escriptor incipient, abandonant-lo a la misèria. A més a més, Poe, en saber que John Allan des de feia molts anys enganyava sentimentalment, i sexualment, a Frances i que tenia, com a mínim, dos fills extra-matrimonials a qui passava diners es posà de part de la dona. A finals de març o principis d’abril de 1825 John Allan esdevingué un dels homes més rics, sinó el més ric, de tot l’estat de Virgínia, ja que heretà del tiet William Galt (en algun document l’anomenen James Galt).
 
John Allan, en un retrat atribuït al pintor Philippe Abraham Peticolas.


El present article continua a
i


ATENCIÓ: Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

divendres, 11 d’agost del 2017

La Cabotina




LA CABOTINA



  
«"La Cabotina" és un grapat de barraques de pedra molt humils que s’apleguen en un costat de la muralla exterior de Triêua (Triora, en italià). Segons la tradició era allí on es reunien totes les dones per preparar els ungüents i potingues que servien per guarir malalties. 

Com és natural, hi feien safareig, també, i es comentaven totes les coses que passaven al poble i llogarets dels voltants. A més a més, s’hi afegien també algunes velles i vídues que vivien isolades, en masos dispersos a la muntanya. Xerraven d’allò que se’n diu «coses de dones» i de segur que no devien parlar bé dels homes.

Al parer del Parlament, constituït únicament per mascles, era evident que existia una secta de femelles perverses, la seu principal de les quals era la Cabotina. Des d’aquí, a cavall d’una escombra, o d’un boc, es dirigien a la font de Campumavue, al toll de Lagudegnu, a la Rocca d’Andagna, al carall del Passo della Mezzaluna o a la font de la Noce, contrades on se celebraven els sàbats. Fins i tot es diu que de vegades es transformaven en ocells i volaven fins a l’illa de Gallinara, enfront d’Albenga. Increïble, fabulós, magnífic, tant de bo fos veritat. 

Però els membres d’aquell Parlament no opinaven igual, sinó tot el contrari: allò era malèfic, anava en contra de les «bones maneres» i s’havia de tallar de soca-rel. Aviat, doncs, s’estigmatitzà l’indret i se’l qualificà de lloc maleït». 

(Emili Gil, La màgia de Gènova, Triêua i Torí, pàgines 91-92) 

 Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

La marquesa de Brinvilliers


LA MARQUESA DE BRINVILLIERS



«Durant cert període del segle XVII, a l’edifici número 12 del carrer Charles-V (metro: Saint-Paul, o Sully-Morland) hi hagueren uns fogons que cuinaren els singulars àpats d’una diabòlica i atractiva marquesa. 

Fa pocs dies, una amiga em comentava que molts homes han mort, als Països Catalans i al llarg de la història, degut a la presa inconscient de llumins que les seves esposes mesclaven, i mesclen, amb destresa i habilitat, a l’interior de les truites de patata.

L’afer de la marquesa de Brinvilliers és ben paral•lel. Veiem una mica com va anar l’assumpte: Marie-Madeleine Dreux d’Aubray va néixer el 22 de juliol de 1630. El seu pare era Antoine Dreux d’Aubray, senyor d’Offémont i de Villiers, un home íntimament vinclat al govern de l’estat francès. La xiqueta era una criatura apassionada, desfurada, orgullosa, rica i, pel que sembla, posseïa també alguna virtut poc usual, com ara la vidència.

Paris. 12, rue Charles-V


Als vint-i-un anys es casà amb Antoine Gobelin, marquès de Brinvilliers, mestre d’armes del regiment de Normandia, tan orgullós, ben plantat i ric com ella. Esdevingué, doncs, marquesa de Brinvilliers. Això no impedí, com era habitual a l’època, que la jove es deixés engalipar amb les floretes d’altres homes de la mateixa classe social, acudint a festes, balls i timbes de joc que organitzava l’aristocràcia.

En alguns d’aquests actes socials es deixà seduir i grapejar per Godin de Sainte-Croix, capità de cavalleria i amic del seu marit. El pare de la jove d’ulls blaus, irritat pel comportament de la filla, va fer empresonar l’amant innocent a la Bastilla. Marie-Madeleine, curulla d’odi, jurà venjar-se». 

(Emili Gil, París, una guia màgica, pàgina 62).

Casa Bima



CASA BIMA




Toloriu és un petit nucli de població que pertany al municipi de Pont de Bar, a l’Alt Urgell. En aquest indret, segons els estudis duts a terme per diversos investigadors, visqué Xipaguazin Moctezuma, una de les filles de l’emperador Moctezuma II, i legítima hereva de la corona asteca. 

En casar-se amb Joan de Grau i Ribó, baró de Toloriu, la noia cristianitzà el seu nom i Xipaguazin es convertí en Maria. El baró de Toloriu fou un capità de l’exèrcit de Ferran Cortès (nom manipulat i falsificat històricament com a Hernán Cortés) que participà en la conquesta de les terres mexicanes, al segle XVI. Va ser, diuen, un dels primers europeus que arribà a Tenochtitlán. 

Així, Joan de Grau, atret pels encants de Xipaguacin, decidí endur-se-la a les terres de l’Urgell, on l’home tenia el castell de Toloriu i també una masia coneguda amb el nom de Casa Bima, Can Bima o Mas Bima. Alguns investigadors creuen que «bima» significa «senyora», en l’antiga llengua asteca. La princesa morí el 10 de gener de 1537. 


 Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

dimecres, 9 d’agost del 2017

La màgia de Gènova, Triêua i Torí



La màgia de Gènova, Triêua i Torí

Emili Gil ha reunit al volum La màgia de Gènova, Triêua i Torí unes notes de viatge més o menys personals que, tanmateix, han estat enriquides amb la documentació històrica i folklòrica més escaient, cosa que converteixen el llibre en un passeig cultural. Hi destaquen les llegendes i anècdotes de tipus artístic, esotèric, llegendari i màgic de cadascun dels llocs tractats.

La màgia de Gènova, Triêua i Torí és un recorregut que s’enceta travessant l’arc de la Porta Soprana, endinsant-se en l’antic regne de Giano, una divinitat amb probables arrels etrusques, que simbolitza els inicis i, també, les iniciacions. Aviat el camí ens submergeix pels caruggi, uns carrerons estrets que conformen un dèdal meravellós, acolorit i divers fins a l’èxtasi, de cases, comerços, esglésies i palaus. La gent hi transita adelerada, hi compra fruita, verdures, pizzes, gelats i, per descomptat, focaccia i el preuat pesto de la zona. Potser algú ha tingut el goig de menjar l’àpat al Sacro Catino o Plat Sant, present en el darrer sopar de Jesús, atès que l’atuell és a la catedral de Sant Llorenç. Poca broma perquè no gaire lluny hi ha la Commenda di Prè, des d’on els Cavallers Templers s’embarcaven a les croades per tal d’alliberar Terra Santa.

Paul Valéry, Nicolò Paganini, Lord Byron, Eugenio Montale o Richard Wagner són tan sols alguns dels creadors que han notat els efectes de Gènova en el seu estat mental, i vital. El laberint històric de la ciutat, i la fondària humana que conté, no deixa ningú indiferent. I què puc dir del cementiri monumental de Staglieno, sinó lloances? És la cirereta del pastís.
Triêua és un petit poble dels Alps que, entre els anys 1587 i 1589 , va ser víctima d’una terrible cacera de bruixes, comparable a les bestieses perpetrades a Loudun (1634) i a Salem (1692). A tot Itàlia és conegut com il borgo delle streghe (el poble de les bruixes), però aquí, als Països Catalans, no el coneix ningú. És ben probable que sigui la primera vegada que s’explica aquest cas de manera detallada, i documentada, en llengua catalana.
Torí és una de les ciutats esotèriques per excel·lència d’arreu d’Europa. Nostradamus, Cagliostro, el comte de Saint-Germain i, fins i tot, Giacomo Casanova i Fulcanelli hi han residit. En ella, diuen, hi conflueixen el triangle de la màgia blanca i el triangle de la màgia negra. També hi ha una de les portes de l’Infern, i és la seu del Sant Sudari. Segons la tradició en algun lloc de Torí s’amaga el Sant Graal. La dualitat es manifesta amb una intensitat inusitada (les estàtues de Càstor i Pòl·lux, la font del Frejús i la font Angèlica, les esglésies de Santa Cristina i San Carlo, la plaça Castello —il cuore bianco— i la plaça Statuto —il cuore nero—, els rius Po i Dora, el palíndrom del SATOR, etc.). Talment un escaquer amb molts misteris i enigmes, en el qual Nietzche hi trobà la mort abraçant-se a la follia i a un cavall. Tot plegat amanit amb un dels millors museus egipcis del planeta i amb els suïcidis de Cesare Pavese i Emilio Salgari.
En breu: La màgia de Gènova, Triêua i Torí és un llibre suggestiu que fascina i revifa el delit de viure. Gaudiu-lo.

 ******

Els interessats podeu adquirir 
La màgia de Gènova, Triêua i Torí

 escrivint a absentagil@yahoo.es, 
o bé enviant un missatge privat
 a la pàgina de facebook
d'Emili Gil

dimarts, 1 d’agost del 2017

Aladern una taverna mítica


ATENCIÓ: Ara Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com



ALADERN


una taverna mítica


«(...) En aquesta mena de cases hi han viscut generacions de la gent més estranya que ha poblat mai la terra (...)»

Howard Phillips Lovecraft (El gravat de la casa)



 Elisa, de Serge Gainsbourg




Aquest text és especialment subjectiu, car és dedicat, amb integritat, a la desapareguda taverna Aladern. Durant un parell o tres d'anys, a principi de la dècada de 2000, el tuguri fou la seu on es reuniren els editors, redactors i col·laboradors de la revista (també desapareguda) Lovecraft magazine. Entre els murs de l'establiment, ubicat al carrer Grunyí de Barcelona, a dues passes de Santa Maria del Mar, del carrer Mirallers (on, al número 7, Jacint Verdaguer féu exorcismes multitudinaris) i del Fossar de les Moreres, encara ressonen els tornaveus de les idees, projectes, mucositats i refilets que brollaren en les reunions que celebraren aquells humans abominables.

Amadeu LeBlanc, Emili Gil i Miquel Rof us conviden a conèixer l'antre llegendari




ALADERN és el nom d'un arbust típic de la zona mediterrània (Rhamnus alaternus). Ignorem si és en perill d'extinció o no, però ja sabem que la mala herba sempre creix arreu, com les romegueres o esbarzers. Resistent a les sequeres, el llampúgol o llampuguera (també se'l coneix amb aquestes denominacions) esdevingué el terme amb el qual Miquel Rof batejà l'entranyable taverna.

Amadeu LeBlanc, Miquel Rof, Eloi Nadal, Ginés S. Cutillas i Josep Maria Aguadé
Lluïsot somriu i Amadeu LeBlanc contempla la fada verda
FÀBRICA DE SOMNIS
Les trobades literàries, artístiques i cientifiques aviat s'embolcallaren amb teca, beguda, llibres, acordions. Ens és ara molt plaent rememorar les hores passades a l'entorn d'unes parets tan acollidores, on compartírem pensaments entre cerveses, vi, vodka i absentes, on discutírem amb passió ferotge al voltant de projectes per a Lovecraft magazine, on tinguérem el goig de compartir taula amb poetes, actors, il·lustradors, arquitectes, cantants, fotògrafs i escriptors tronats. Era talment una fàbrica de somnis, un aixopluc a la gran ciutat on hi havia gent amb afinitats creadores, amb anhels d'aprendre i aprehendre, d'escoltar i dialogar (virtuts, totes elles, en perill d'extinció). L'Aladern era un petit oasi d'utopia salvatge al bell mig de la jungla d'asfalt.

A dalt: Emili Gil i Josep Maria Aguadé celebren alguna cosa. A baix: Enric Crespi, Albert Monteys i Amadeu LeBlanc romanen tranquils
Belén Fernández, Óscar Mariscal i Emili Gil en un moment d'una reunió






Entre els editors, la perla de l'antre: Adriana


SUPERVIVÈNCIA

  Amb un centre de reunions com el descrit, el lector mínimamente intel·ligent es preguntarà: com diantre es pot perdre un lloc així? La resposta, tot i que dolorosa, és ben simple: els somnis, malgrat que són imprescindibles per a viure, no nodreixen l'estómac (que també existeix, sovint a despit nostre). En breu: per motius econòmics, de supervivència, Miquel Rof hagué de tancar la fàbrica de somnis, i a partir de llavors deambulàrem perduts. Anàrem a Perpinyà, Banyoles, Badalona... Lovecraft magazine s'extingí de l'èxit assolit, i encara ara vagaregem sense rumb.


Fantasmagoria amb Yannik, Amadeu LeBlanc, Emili Gil i un ésser extrany que brollà sobtadament de l'antic mur


EFEMÈRIDES

 Assenyalem tot seguit alguns dels moments gloriosos que visquérem a l'Aladern:

1) Espectacle poètico-musical Absenta, homenatge a la Fada Verda de la Creació (nit del 23 d'abril de 2003), amb la participació del poeta Pep Mita, l'actriu Begoña Escribano, l'escriptor Emili Gil i la lírica Anna Ballarina (que ballà molt bé al compàs de la música de Cabaret).







Dos moments estel·lars de l'actuació poètica-musical Absenta, la Fada verda de la creació


2) Sopar amb Óscar Mariscal, Lluïsot, Amadeu LeBlanc, Miquel Rof,  Eloi Nadal i Belén Fernández.

3) Sopar amb Josep Maria Aguadé, Enric Crespi i Albert Monteys.

4) Berenar amb Sergi Fioravanti.

5) Presentació del llibre de relats Misteris fascinants, d'Emili Gil, a càrrec de Mathias Énard.

6) Sopar amb Salvador Vázquez de Parga.

7) Sopar amb Ginés S. Cutillas.

8) Bateig nocturn de la cullera d'absenta (cuillière d'absinthe) d'Emili Gil, acabada d'arribar de la vitrina d'un peculiar antiquari del Marché aux Puces de París (nit  del 28 de febrer de 2005).



Aquests esdeveniments triats a l'atzar de la desmemòria històrica del tuguri només pretenen ser una mostra de les trobades que férem amb pa i tomàquet, embotits, formatges, vins deliciosos i etílics estimulants (aromes que evoquen alguns contes d'Erckmann-Chatrian) que el pas dels anys ha convertit l'Aladern en una taverna llegendària, en la línia dels Quatre Gats barceloní o bé del Chat Noir parisenc. Malgrat tot encara no apareix a les enciclopèdies. Paciència, tot arribarà (o no).


EN HOMENATGE  

Al parer de Miquel Rof, ara l'Aladern és al món que li pertoca; és a dir: al regne de l'onirisme, la fantasia i la imaginació. Recordem que, a criteri de Gérard de Nerval, le Rêve est une seconde vie (el Somni és una segona vida) i, segons Lovecraft, no hi ha res que justifiqui atorgar més sentit de "realitat" a allò tangible que a allò intangible, opinió que Baudelaire profunditza encara més, tot assegurant que la Poésie est ce qu’il y a de plus réel, c’est ce qui n’est complètement vrai que dans un autre monde (la Poesia és allò que hi ha de més real, és allò que no és completament veritat sinó en un altre món).

Emili Gil, abillat a l'estil d'Aristide Bruant, batejant una cuillière d'absinthe.

«On cherche fortune
 autour du Chat Noir,
 au clair de la lune, 
à Montmartre».

Aristide Bruant
***************************

Reproduïm a continuació la darrera crida que férem des de l'Aladern:


 ES BUSCA ANTRE PER A REUNIONS DE 
LOVECRAFT MAGAZINE

Requisits indispensables: permès fumar, dialogar, llegir, criticar, dibuixar, escriure, pintar, cantar, pensar; servei d'absenta a totes hores; música a disposició; flexibilitat d'horaris; possibilitat (no indispensable) de fer exposicions d'escultures, fotografies, etc.; possibilitat (no indispensable) de realitzar sessions de cine fòrum i esperitisme; ambient agradable i bohemi; bé de preu (o millor molt bé de preu, atès que els creadors no estem en disposició de comprar palaus). A ser possible, l'establiment hauria de ser a Barcelona (preferentment Ciutat Vella, Gòtic, Ribera, Raval, Xino o ben a la vora), o cinturó metropolità.
Interessats escriure a: XXXX

Ningú no va escriure i ningú no va tenir la possibilitat de veure imprès el nou logo de la revista, aquest:




Tampoc ningú no va poder fullejar l'exemplar número 12 de Lovecraft magazine, consagrat primordialment a la bucòlica població marinera d'Innsmouth, tot i que també hi havia articles dedicats a William Hope Hodgson, al relat Dagon, de Lovecraft, i consideracions a l'entorn d'algunes adaptacions cinematogràfiques. Vet aquí la coberta:



FI

REPOSA EN PAU,
ALADERN 

«(...) Que no és mort qui jeu eternament
i, amb el pas d'estranys eons,
fins i tot la mort pot morir (...)».

Abdul Alhazred (Necronomicon)

París, una guia màgica


PARÍS, UNA GUIA MÀGICA







París, una guia màgica, amb una fantàstica il·lustració de Marta Forment a la coberta, us proposa un recorregut fascinant per alguns dels indrets —coneguts i no— més enigmàtics de la ciutat. Emili Gil, autor de Tenebra (2014), obra guardonada amb el VII Premi Ictineu 2015 a la millor novel·la fantàstica escrita en català, s’ofereix de guia per a acompanyar-vos, de vegades a través dels viaranys insondables de l’art, a descobrir els accessos que menen a la Ville Ténèbre.



París, una guia màgica és, doncs, un volum força singular, en el qual s’exposa de manera ben ostensible l’altra cara de París, les vessants ocultes de la capital europea. Constitueix, així, una encegadora contraposició amb la ja prou cèlebre Ville Lumière. Una davallada, diguem-ne, a certes giragonses fosques  dels budells de la ciutat. Els abismes us engoliran si esteu disposats a emprendre el camí cap a l'impossible.



D’altra banda, París, una guia màgica s’enriqueix amb un més que notable annex consagrat exclusivament als tres grans cementiris parisencs: Montmartre, Montparnasse i Père-Lachaise.



La lectura de París, una guia màgica encisarà totes les persones amants de la ciutat, però també de la literatura, la pintura, l’escultura, la música i l’art en qualsevol de les seves manifestacions, ja que la màgia més autèntica impregna cadascun dels seus fulls.



Quan torneu a París, —perquè a París sempre s’hi torna—, comprovareu que la vostra perspectiva i visió de la metròpoli s’haurà eixamplat. Les vostres sensacions seran més positives que mai.



«París serà sempre París», com assegura la cançó; qui haureu canviat sereu vosaltres. Us sadollarà la felicitat, la joia de viure.

 

Els interessats podeu adquirir 
París, una guia màgica
 escrivint a absentagil@yahoo.es, 
o bé enviant un missatge privat
 a la pàgina de facebook
d'Emili Gil


Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com