Rafflesia Arnoldii

RAFFLESIA ARNOLDII

La rafflesia arnoldii és una planta paràsita dels arbres (sovint creix sobre les seves arrels) que habita als boscos humits d’Indonèsia i que s’ha trobat, sobretot, a les illes de Borneo i Sumatra. Estèticament és ben bonica i es considera que té la segona flor més gran del planeta (la més gran és l’amorfofal•lus titànic –Amorphophallus titanium-, anomenada bunka bangkai, en indonesi, que significa, literalment, «flor cadàver»; també és molt bonica).

La rafflesia arnoldii va ser localitzada a Sumatra i descrita, per primera vegada, l’any 1818 pels naturalistes Thomas Stamford Raffles i Joseph Arnold. La flor, de color vermellós i ataronjat, pot tenir un metre de diàmetre i pesar uns 11 quilograms. Desprèn una forta olor (fètida, diuen els científics; tot i que pel que fa als gustos, ja se sap que hi ha de tot), i tenen cinc pètals o lòbuls carnosos, que emeten calor i mimetitzen la pudor d’un animal mort, per tal d’atraure les mosques carronyeres (mosques blaves), que la pol•linitzen. Al centre de la flor, hi ha una cavitat amb punxes esmolades que pot contenir un litre d’aigua

Telipogon Diabolicus

Telipogon Diabolicus

Un nom com aquest és d’allò més suggestiu. Tanqueu els llums, acluqueu els ulls, somrieu perpètuament i somnieu sense límits. Bonic, bonic de debò, com l’estimat Vampyrotheutis Infernalis (el calamars vampir), sorgit dels acollidors i inhòspits abismes marins. Cal reconèixer que, de tant en tant, els científics tenen bones pensades i s’assemblen als poetes (en realitat, hi ha molts doctors i metges que escriuen ficció, i ho fan força bé). En fi, que sí, que no és cap ficció, que un vegetal, malgrat que aquest no sigui carnívor (si més no, de moment), ben real ha estat batejat amb el bonic i incomparable nom de Telipogon Diabolicus. 

De fet, és una espècie de la família de les orquídies localitzada al sud de Colòmbia, entre Putumayo i Nariño, que va ser documentada el 8 de juliol de 2016, a la revista digital PhytoKeys (vol. 65,‎ 2016, p. 113–124) [1], per Marta Kolanowska, Dariusz L. Szlachetko i Ramiro Medina Trejo, que va ser qualificada de seguida d’espècie en perill crític d’extinció i va ser inclosa a la llista roja de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN; mai no he entès gaire la moda, o ara ja costum, persistent de les sigles de les entitats).

Les seves característiques principals són, potser, les flors translúcides, els pètals glabres (mancats de pèls) i, per descomptat, el motiu del nom de Diabolicus: el gynostemium, o columna, que és d’un color de vi ranci, o vermut, entre roig i marró, sembla un cap de dimoni, de diable entremaliat.

Bonic, bonic de debò. Suggestiu i alliberador.

---

[1] Vegeu: https://phytokeys.pensoft.net/article/8674/element/7/0/oncidiinae/

El Yateveo

El Yateveo

El Yateveo (Jaetveig, o Jat’hiveig, en traducció literal, i possiblement barroera) és una planta carnívora localitzada en diverses parts del planeta: Àfrica, Amèrica Central i també del Sud, i a l’Oceà Índic. Segons assenyala Inés Perales, col·laboradora del Departament de Cultura i Comunicació del Jardí Botànic del País Valencià[1], no hi ha cap descripció prou explícita de la planta «però podem extraure que té un tronc curt i gruixut i llargs circells que utilitza per capturar les seues preses».

James William Buel (1849-1920), al seu llibre Sea and land: And Illustrated History (1887)[2], que aplega una munió de curiositats de la natura, va escriure que el Yateveo normalment s’alimenta d’insectes i de mamífers però que, de tant en tant, prova de capturar algun ésser humà i endrapar-se’l.  A la pàgina 476 del volum hi va incloure un dibuix d’Armand Welcker, amb un peu d’il·lustració ben explícit: «The Ya-te-veo, or carnivorous plant», en el qual es mostra la terrible planta capturant un aborigen negre al davant de la mirada perplexa de dos companys de la víctima.

---

[1] Vegeu https://espores.org/oci-verd/les-plantes-tambe-fan-por/

[2] Una voluminosa obra, amb 300 il·lustracions i emblemàtiques plaques de colors.

Berthe de Courrière

Berthe de Courrière

Escultura Femme piqué par un serpent, d'Auguste Clésinger

Al bonic cementiri del Père-Lachaise, a París, a una dotzena de metres passada la tomba de Chopin, a la dreta, hi ha deu esglaons que davallen. Els baixo. Després, quatre més. Cap avall. Ara sóc en una de les tombes amb regust satànic més cèlebres del recinte. Es tracta de la darrera llar de Berthe de Courrière (1852-1916), enterrada amb dos dels seus amants: l’escultor Auguste Clésinger (1814-1883), el qual abandonà Madame Sabatier «la Présidente» per anar-se’n amb Berthe, i immortalitzà la darrera en diverses escultures, com ara la Marianne (símbol de la República Francesa), al Senat; la Femme piquée par un serpent (1847), al Musée d’Orsay; Léda et le cygne (1864), al Musée de la Picardie d’Amiens, i la France, de l’Exposició Universal de 1878, i l’escriptor Rémy de Gourmont (1858-1915); la tèrbola relació que mantingué amb aquest autor es manifesta a la novel·la Sixtine, roman de la vie cérébrale (1890) i a Les lettres à Sixtine (1921). A Portraits du Prochain Siècle (1894), la descriu així: «cabalista i ocultista, instruïda en la història de les religions i les filosofies asiàtiques, fascinada pel vel d’Isis, iniciada, mitjançant perilloses i particulars experiències, a les més temibles meravelles de la màgia negra».   És també de Rémy de Gourmont l’encertada frase: «quan un poble ja no gosa defensar la seva llengua, està madur per a l’esclavatge». 

Tomba de Clésinger, Gourmont i Courrière

El nom de la bruixa no fou escrit a la llosa per a evitar escàndols. És per això que, de vegades, es troben rastres de cerimònies en una tomba que és a tocar, on hi ha enterrada una altra Berthe, que no és la Courrière, però és fàcil confondre’s. A la Guide Pittoresque et occulte des cimetières parisiens (1972), Pierre Mariel ens diu que, de vegades, s’hi ha trobat ofrenes ben curioses: gripaus, rates mortes i, fins i tot, algun cadàver de gat negre. 

Escultura Léda et le cygne, d'Auguste Clésinger

Entre d’altres, Berthe de Courrière fou també amant dels escriptors Villiers de l’Isle-Adam, Léon Bloy, Sully Prudhomme i de Joris-Karl Huysmanns (fou la model del personatge Hyacinthe Chantelouve, de Là-bas, l’encarregada d’iniciar el narrador al món de la màgia i l’ocultisme) i era coneguda, en els cercles esotèrics, amb el sobrenom de «la musa de les misses negres». Amiga de Félicien Rops i Barbey d’Aurevilly sentia una fascinació irrefrenable pels eclesiàstics, i tingué un afer amb l’ex-abat Joseph-Antonie Boullan, qualificat d’herètic i erotòman (que Huysmans «retratà» amb el personatge del doctor Johannes) i que, en teoria, era qui l’havia de guarir de les seves tendències exhibicionistes i ninfòmanes. També es diu que la Courrière provà de mantenir relacions amb un jove Alfred Jarry (que la qualificà de «vell dromedari»), sense èxit.  

La Marianne, de Clésinger

D’altra banda, robava hòsties consagrades de les esglésies i les donava de menjar als gossos. 
Tot un caràcter, la Courrière!

Tomba de Clésinger, Gourmont i Courrière

El comunidor de Porqueres

El comunidor de Porqueres

 

A tocar de l’esplèndida església de Santa Maria de Porqueres, al Pla de l'Estany, hi ha una construcció senzilla i humil. És un comunidor.

I què és un comunidor? 

Llegim a l’Enciclopèdia Catalana que es tracta d’una petita edificació en forma de porxo obert als quatre vents, coberta, situada prop de l’església, on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestes i pedregades. Molt bé. I què significa el verb «comunir»? 

Trobem el significat a  la mateixa Enciclopèdia Catalana: «conjurar el mal temps amb oracions i exorcismes». Bé. I a qui se li atribuïa sovint el mal oratge durant l’Edat Mitjana, època en la qual foren construïts els comunidors? Resposta immediata: a les bruixes. 

Vet aquí, doncs, un dels vells edificis que han romàs dempeus des d’aleshores (el de Porqueres és dels millors conservats) i que demostren la fe dipositada en els capellans per a dominar els poders de la natura... i de les bruixes. 

Aquest comunidor és, per tant, un clar exemple d’una construcció ben material (carnal, física) amb finalitats d’usos màgics i/o paranormals (espirituals, esotèrics). 

També és, alhora, una resta ben palpable de la cristianització del territori.