La Chimère (La quimera, 1867)
El
museu de Gustave Moreau
 |
| Façana del Museu nacional Gustave Moreau |
El museu nacional de Gustave Moreau és
al número 14 de la rue de la
Rochefoucauld (metro: Trinité-d’Estienne d’Orves, Notre-Dame-de-Lorette i Saint-Georges), a París. Instal·lat al palauet que va
ser la seva casa i taller (de 1852 a 1898), el museu aplega, des del 13 de
gener de 1903, la major part de l’obra d’aquest pintor, un dels precursors més
importants del simbolisme, al parer dels entesos, i també un personatge si més
no peculiar.
 |
| Autoretrat de Gustave Moreau (1850) |
De fet, el museu el va idear ell mateix,
en vida. Al primer pis, anomenat «petit
musée sentimental» s’hi veuen retrats familiars i obres ofertes pels seus
amics, entre els quals s’hi compten Edgar Degas i Théodore Classériau. El segon
i tercer pis són sadollats amb centenars de pintures i aquarel·les de l’autor
(els paperets oficials parlen de més d’un miler de pintures i prop de cinc mil
dibuixos). Pel que fa a la planta baixa cal dir que es va reobrir al públic el
22 de gener de 2015, després d’unes obres de reestructuració i habilitació, per
tal d’exposar un seguit de quadres absents de la vista pública des de 2002, i
també es va aprofitar per fer un gabinet d’arts gràfiques, com era el desig del
pintor.
 |
| Una de les sales del museu, curulla de quadres |
És, certament, tot un plaer per als
sentits passejar entre les obres d’estètica decadent de Gustave Moreau
(1826-1898), considerat, per molts experts, com un mestre del simbolisme
francès, malgrat que la seva producció artística se situa, amb més precisió i
rigor, a cavall entre el romanticisme i el simbolisme (la proclamació oficial
d’aquest darrer moviment el va fer Jean Moréas, l’any 1886).
 |
| Museu Gustave Moreau |
Gustave Moreau (1826-1898),
contemporani dels impressionistes, ignorava i desestimava la influència del
color i la llum en les seves creacions, bo i afirmant que «el color ha de ser
pensat, somniat, imaginat». Creia que la pintura era, triat i garbellat, una
elaboració mental i, en aquest sentit, admirava la manera creativa de procedir
de Leonardo da Vinci i Nicolas Poussin.
 |
| La bella escala del museu, d'Albert Lafon |
Un dels elements més característics de
la casa-museu, llevat de les pintures, és la peculiar i bella escala de cargol,
creada l’any 1895, per l’arquitecte Albert Lafon.
 |
| La Parque et l’Ange de la Mort
(La Parca i l’Àngel de la Mort, 1890) |
És prou difícil destacar alguna de les
creacions de Moreau en concret, ja que depèn molt de l’estat d’ànim, de
sensibilitat i consciència amb què es miren cadascuna d’elles. Tanmateix,
esmento La Parque et l’Ange de la Mort
(La Parca i l’Àngel de la Mort, 1890)
i Orphée pleurant sur la tombe d’Eurydice
(Orfeu plorant sobre la tomba d’Eurídice,
1890), ambdues fetes per expressar el dolor que li causà la mort d’Alexandrine
Dureux (28 de març de 1890), la seva «millor i única amiga», una relació
amorosa que s’inicià, pel que sembla, pels entorns de 1859.
 |
| L'aparició (1876-77) |
I també en ressalto, per descomptat, una
de les versions de L’Apparition (L’aparició, 1876-1898), una aquarel·la colpidora
en la qual apareix la princesa Salomé davant de la testa escapçada de Sant Joan
Baptista, que vaig tenir ben present, en escriure aquest paràgraf de la
novel·la Tenebra (pàgina 233): «Com
si es tractés d’una mofa cruel que la vida m’enviava, al meu cervell aparegué
una visió instantània del quadre de L’aparició,
de Gustave Moreau, en què el cap del Baptista era substituït pel d’en Kruth.
Era un retrat brutal. Els batecs del cor
se m’acceleraren. Vaig sentir, dins del meu cap, les rialles dels valors dominants
en el sistema social actual, mancats de moralitat, ètica, dignitat. Un dolor
intens s’apoderà del meu cor; notava fiblades al cervell; vaig caure de
genolls. Notre Dame des Misères era al meu davant, al meu interior,
m’ultratjava, m’humiliava, em violava sencer, per fora i per dins, sense
pietat. Abans de desmaiar-me vaig veure que, a la paret del fons, hi havia el
quadre de la vella, La Veuve».
 |
| L'aparició (1875) |
L’any 1897 Gustave Moreau va redactar
el testament en el qual especificava la voluntat de deixar la seva casa i
taller a l’estat francès, per tal que aquest en fes un museu. El 18 d’abril de
1898 el pintor traspassà i fou soterrat al cementiri de Montmartre (a la
divisió 22), al mateix sepulcre humil (només hi destaca una columna coronada
per una urna de pedra) on reposen les despulles dels seus pares, Louis Moreau
(1790-1862) i Pauline Desmoutiers (1802-1884). La molsa dificulta la lectura de
les lletres gravades a la llosa, evidenciant l’oblit i la manca de manteniment.
Els gats, emperò, s’estimen l’indret: és màgic.
 |
| Tomba de Gustave Moreau, al cementiri de Montmartre |
